"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 10 de març del 2013

MORIR-SE... O NO





La setmana passada, a TV3, passaven l'anunci publicitari d'un capítol de Polseres Vermelles, sèrie que no segueixo ni tinc cap intenció de seguir per motius que no cal explicar ara mateix.

Estic segura que bona part de la població de Catalunya va veure aquest anunci  on semblava que una noia malalta moria i on tothom plorava amb gran desconsol la seva mort. Especialment un noi que, suposo, era un íntim amic, tot i que els altres també lamentaven la situació. Les imatges mostraven dolor, plors, planys i records viscuts, per tant, em sembla que no vaig pas errada quan afirmo que gairebé tots els espectadors van imaginar la defunció de la noia en qüestió.

L'endemà de l'emissió del capítol vaig saber que la protagonista se'n sortia i no moria, cosa que no em va sorprendre perquè aquest recurs ha estat utilitzat en televisió fins a la sacietat i sempre acostuma a funcionar si el que es vol és mantenir expectatives o guanyar audiència.

Pel que m'han dit, sembla que aquest cop el recurs va ser utilitzat de manera excessiva. O sigui, que es van passar amb la dosi de laments i de plors ja que, tenint en compte que al final la noia acabava ben viva,  potser no calia tanta compunció. 

No ho sé, no ho puc assegurar perquè no vaig veure el capítol, ja ho he dit. Però vaja, de bones a primeres, el recurs de ressuscitar algun personatge ja sigui en televisió, en literatura o en cinema  sempre m'ha semblat una manera d'apedaçar maldestrament un final amb un inici. I el final encara se'n surt, però l'inici grinyola per tot arreu. No hi havia una manera millor per solucionar la situació?

Recordo un cas en literatura que especialment em va deixar de pasta de moniato, sobretot perquè no l'esperava. Parlo dels dos primers llibres d'una novel.la d'un escriptor, icona de la postmodernitat que ningú gosa criticar, amb una vertadera facilitat per excitar la imaginació i per fer brollar els sentiments. Segons el meu modest i humil parer de lletra-ferida, l'autor va utilitzar un autèntic pedaç per enllaçar el final del 1r llibre (la protagonista es suïcida) amb l'inici del 2n llibre (la mateixa protagonista continua ben viva) en la seva venerada  novel.la 1Q84.

Suposo que els seguidors de Haruki Murakami, i quedi constància que em declaro fidel seguidora, o accepten les resurreccions dels seus personatges com a una excentricitat més de la genialitat de l'autor o, simplement, accepten que l'autor es va veure obligat a continuar de manera forçosa la novel.la per exigències del guió editorial.  

Així doncs, o és per l'audiència o és per les vendes,  però sembla que en aquesta vida no hi ha manera que et donin el Requiescat In Pace i potser millor així, perquè... qui vol morir? 


12 comentaris:

  1. Perquè tractes el tema amb molt bons raonaments, perquè si no et trencaria les cames, és clar, jo sóc un fan declarat de Murakami, i 1Q84 em va encantar. El que tenia entès és que els dos primers llibres sí que estaven previstos, per això van sortir junts, i va ser el tercer, que força gent critica, que va ser escrit per exigències del guió. Jo ho vaig entendre com un ganxo, saps perfectament que hi ha un segon llibre, però l'Aomame es suïcida, alguna cosa estranya està passant aquí! Francament, no recordo com ho resol. Però el recurs literari no és reviure la gent, és fer veure que l'han palmat, però no.

    Pel que fa a Polseres Vermelles, tampoc la segueixo però vaig veure l'anunci esperant Crackòvia. Sempre busquen la llàgrima fàcil, així que no em sorprèn.

    ResponElimina
  2. Xexu:

    Jajaja, jo també em podria trencar les cames a mi mateixa perquè 1Q84 també em va encantar, però això no treu que ni tu ni jo sabrem mai el que hi ha al darrera d'escriure un llibre amb suïcidi inclòs, un segon llibre on no hi ha res del suïcidi anterior i un posterior tercer llibre que sembla que hi està posat amb calçador.
    Potser podríem demanar a l'Aomame o a en Tengo que ens expliquessin les lleis ocultes del món editorial, ells segur que les coneixen. :))

    Ah, i no veuria Polseres Vermelles ni que em paguessin!!

    ResponElimina
  3. Justament estava pensant llegir el 1Q84, de fet ja el tinc ben aprop en la llista de seguents del kindle, llàstima que algú m'hagi espatllat el final...

    ResponElimina
  4. Pons007:

    Pots llegir-lo amb tranquil.litat perquè aquest no és pas el final de la novel.la i segur que t'agradarà molt.

    I quins llibres més dius que tens a la llista? Ho pregunto per estar ben preparada per convertir-me en aquest "algú" que t'esguerra el final... ;)

    ResponElimina
  5. això de les sèries no te remei.....doncs jo en la meva adolescència ja vaig veure resurreccions al Dallas del ara si difunt JR.

    ResponElimina
  6. Joan Gasull:

    Hola Joan, et dono la benvinguda al meu racó particular.

    Doncs sí, la del JR va ser sonada i també me'n vaig assabentar pels anuncis, doncs els meus pares no ens deixaven veure la sèrie a casa. De fet, encara estic traumatitzada per haver estat la única nena del cole, juntament amb els meus dos germans, que no la seguia, jejeje... altres èpoques, ja se sap! :))

    ResponElimina
  7. ¡No estaba muerto, estaba de parranda!
    Hem descobert tots plegats un racó de la realitat on a ningú no ens agrada "Polseres Vermelles"!I és que, entre el favor del públic (indiscutible) i que la suposada crítica provinent de la cultureta catalana que suca de l'olla són tots amics de l'Espinosa (de fet, tots són amics entre ells), em pensava que jo era l'únic que no sabia apreciar tan apassionant entreteniment televisiu.

    ResponElimina
  8. café:

    Podríem anar fent colleta i buscar altres maneres d'entretenir-nos... Tot i que estic segura que cap de nosaltres pateix d'avorriment, si més no, no habitualment. :))

    ResponElimina
  9. El públic vol més episodis? S'allarga el guió.
    El públic ignora la sèrie?
    Es talla en sec.

    ResponElimina
  10. Josep:

    L'important aquí és saber què és el que vols tu com a creador, si entretenir seguint el que el mercat o el públic demana o entretenir amb llibertat absoluta per fer en tot moment allò que et surt del fons de l'ànima (per no dir dels pebrots).

    Per a mi la llibetat és un valor absolut i indispensable dins el meu conjunt bàsic de principis i valors vitals però, clar, si sóc sincera haig de dir que no me l'he qüestionada mai perquè tampoc mai m'han posat ni una pistola al pit ni un feix de bitllets milionaris a les mans.

    De totes maneres, tinc tendència a la tossuderia i no descarto l'opció de la mort o de la pobresa recalcitrant per no trair ni els meus principis i valors, ni el que és més important: la meva dignitat personal.

    ResponElimina
  11. Josep:

    Jo m'aferro a la dita aquella de "Dios proveerá". :P

    ResponElimina