ELS BONS PROPÒSITS

Com cada any, arriben els dies de Nadal i els típics bons propòsits per a l'any nou que està a punt d'encetar-se. 

Bons propòsits que, evidentment, per molt bona intenció que tinguem, no complirem. És un fet, la majoria dels mortals quan arriben els últims dies de l'any fem una mica de balanç entre les coses bones i positives que ens han passat  durant els 365 dies i les coses que no han acabat de funcionar i, en comptes de donar més importància a tot allò de bo que hem viscut, doncs posem l'atenció en allò que no hem fet, però pensem que hauríem de fer. Llavors, com a sers alienats que som, fem llistes mentals (potser hi ha algú que fins hi tot ho posa en paper, friki se'n diu d'això?) de bons propòsits, com si, pel simple fet de fer-les, ja funcionés com a talismà perquè es complissin els nostres desitjos. 

Greu error. No funciona així. No pel simple fet de pensar-ho, després el propòsit es compleix sol. No. És necessari una gran dosi de constància, de perseverança i de paciència per veure els resultats (si és que n'hi ha d'haver o en pot haver, clar). I reconeixem-ho, en la societat de l'ara mateix i aquí mateix aquestes tres qualitats són difícils de cultivar però són les obligatòries per fer una prossecució continuada en allò que desitgem per a l'any nou.

Tinc proves evidents del que estic dient. Vegeu, si no, els top dels propòsits per l'any nou: 

Si no fos una tasca complicada...

1. Tothom parlaria aquell idioma pel qual fa l'esforç de veure pel·lícules en versió original (subtitulada, no cal anar de megacracks), o de llegir llibres o diaris en l'idioma original, o d'apuntar-se (fins i tot) a una acadèmia privada o, ja que estem en crisi, aprofitar el preu i el títol convalidat de les Escoles Oficials d'Idiomes (que ara hi ha bufetades per apuntar-se, si no em creieu, indagueu sobre el tema).

2. Tothom faria esport tres cops per setmana, que és el que recomanen els metges en general. I sí, la intenció, la gent ja la té, perquè està comprovat que les matriculacions després de Nadal augmenten en tots els centres gimnàstics, però al cap d'un mes o una mica més, en aquests llocs acaben quedant els quatre de sempre fins just després de Setmana Santa que torna ha haver una psicosi pel mateix tema. Ja se sap, la mona i l'estiu que ja està més a prop...

3. Tothom seria esvelt i no existirien les dietes miraculoses (i les no miraculoses, vaja). I és que jo em pregunto si no és més fàcil moderar-se amb el tema del menjar durant tot l'any que condemnar-se a patir gana durant dies o setmanes o mesos. I jo mateixa em contesto que no és tan fàcil perquè en aquest tema entren més factors que de vegades no són tan controlables com la simple força de voluntat. Me'n faig càrrec. 

4. Ningú fumaria. No calen els comentaris, oi?

5. ?????

Bé, ara mateix no se m'acudeix cap més, però de ben segur que vosaltres en teniu  algun de propi i personal en ment, veritat? Doncs si el teniu, ja podeu començar a mentalitzar-vos que sense aquelles tres qualitats que he anomenat abans tot quedarà en un desig que no haurà anat a enlloc més que a la vostra imaginació. Ep, i imaginar és una acte creatiu, divertit i entretingut, però és evident que li falta la gratificació d'haver aconseguit allò que un s'havia proposat. 

Jo també tinc el meu propòsit personal:  fa dies que imagino que tinc un bloc més elaborat i més atractiu visualment parlant, amb pestanyetes d'aquelles a la part de dalt, on parlaré de qui sóc, on podré recomanar llibres, on posaré no en tinc encara idea de què més, però vaja, que ara em toca agafar el bou per les banyes i, la part difícil,  posar fil a l'agulla. 

No tinc massa clar si me'n sortiré amb el meu propòsit personal. Us serà molt fàcil saber-ho: si el bloc continua igual, és que no. Si el trobeu modificat, hauré triomfat i estaré contenta com un gínjol pel resultat, sigui quin sigui. Potser el bloc quedarà com un xurro, però no passa res, el propòsit estarà complert i el bloc sempre el podré tornar a modificar, com que ja sabré fer-ho...

Atenció, però, per si de cas, que ningú es faci grans il·lusions que ja sabem què passa amb els punyeteros propòsits. Que no seria ni la primera ni l'última que no compleix, eh? Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra!

Esteu avisats!

De totes maneres, encara que no estigui a l'alçada de les vostres expectatives... us desitjo un feliç 2013, amb bons propòsits inclosos, per a tots!

CRÒNICA D'UNA PROFESSORA AGRAÏDA (i superada per una situació que no esperava):

De vegades la vida té girs inesperats plens de sorpreses i aquesta setmana n'és un clar exemple ja que per a mi va començar amb aires de tristor, d'inquietud i d'incertesa i, en canvi,  ha acabat plena d'alegria, de joia i de felicitat. 

Els que em seguiu en aquest bloc ja sabeu que estic cobrint una substitució en el món de la docència i el dijous s'acabava perquè la titular s'incorporava a la plaça l'últim dia de la primera avaluació, el dia 21 de desembre. Per tant, inquietud perquè jo no cobraria  les vacances, incertesa perquè  me n'anava de pet a l'atur sense saber quan tornaria a tenir feina i tristor perquè havia de deixar un centre, uns companys i uns alumnes als quals ja havia agafat molta estima i afecte.

Sóc tutora i a l'última sessió de tutoria els meus alumnes em van fer uns presents que em van emocionar moltíssim: van emmarcar una foto que ens vam fer tot el grup un dia al pati, em van regalar una polsera que ja porto posada (i no em penso treure ni que em matin) i em van escriure unes línies d'agraïment molt emotives signades per tots ells on, a més, em donaven suport per a la situació laboral que m'ha tocat viure.

Algun alumne va dir "ara es posarà a plorar", però no, vaig fer el cor fort i no ho vaig fer, tot i sentir un immens sentiment d'alegria, de felicitat, de plenitud i d'emocions molt positives que em van fer posar una mica (ehem, o molt) toveta.

L'endemà era el meu últim dia a l'institut, però a primera hora el director ja em va avisar d'una bona nova: la titular de la plaça havia allargat la baixa fins després de Reis, així que als sentiments de joia del dia anterior vaig afegir-hi l'alegria de saber que cobraria les vacances de Nadal. Era fantàstic!

El dia 21 al centre es van fer les activitats alternatives que hi havia programades: entregar les notes als alumnes, visionar una pel·lícula per reflexionar sobre els principis i els valors personals, una xocolatada feta pels de 4t de l'ESO per guanyar diners destinats al viatge de fi d'etapa, un concert i un ball organitzat des de l'àmbit de música on ballaven, cantaven i interpretaven alguns alumnes i un pica-pica de fi de festa.

Durant tot el matí vaig rebre moltes mostres d'afecte i de suport per part de molts alumnes,  però també dels meus companys de feina, que han estat sempre al meu costat comprenent la situació laboral que pateixo. Sort n'he tingut de tenir-los a ells per poder compartir alegries i les "no-tan-alegries" de la feina, que els adolescents no sempre són fàcils, què us pensàveu, doncs?

Vaig rebre encara algun regalet més i més línies signades per altres alumnes i, fins i tot, em van dedicar alguna cançó del concert que ens van oferir. Jo gairebé levitava plena d'emocions a flor de pell entre presents,  floretes, abraçades, magarrufes i petons que em feien sentir la professora-dona més feliç del món de tanta alegria que em bullia per dins. Us ben asseguro que no donava a bast per agrair tot el que estava rebent en dosi extra i sense preparació prèvia, directe a la vena, però això sí, jo continuava fent el cor fort, aguantant el tipus,  rient i somrient amb tothom i gaudint del moment al màxim perquè aquestes coses no passen cada dia fins que...

...fins que després d'haver-me acomiadat de tothom, vaig pujar al cotxe i quan ja portava uns cinc kilòmetres conduint...

...vaig haver de parar el cotxe i sortir de la carretera perquè les llàgrimes contingudes durant tot el matí van començar a vessar des del fons de la meva ànima, sabedora de com arribaré a trobar a faltar la feina, el centre, els companys que m'han acollit tan bé i els  meus alumnes estimats que, per sorpresa meva, han sabut estimar-me i valorar-me tant en tan poc temps.

La docència és dura, sí, és cert, ja he dit que no és fàcil bregar amb l'adolescència, però la ironia és que quan arriba la gratificació, aquesta és de tal immensitat  que, evidentment, compensa tot i cada un dels mals moments que s'hagin pogut tenir en qualsevol instant: una mirada dolça, un somriure franc, unes paraules boniques, una abraçada sincera... i tot s'encarrila cap a alguna cosa molt millor que la que hi havia, no hi ha més secret.

El millor regal d'aquest Nadal ha estat, sens dubte, la comprensió, l'estima i el suport que he rebut aquesta setmana per part dels meus companys i dels meus alumnes. Crec que no cal que demani res més als Reis d'Orient perquè a mi ja m'han portat el millor de tot allò que es pot desitjar.

QUÈ PASSA AMB LES DONES?

A grans trets, sabem que la publicitat té dos objectius bàsics: informar i persuadir els possibles compradors o clients dels productes que una determinada marca ofereix. Per això cada cop  que engeguem la televisió ens fem un fart de veure homes, dones, nens, nenes, bebès, animals de tota mena i objectes variats (en funció del què és vol aconseguir vendre) fent o dient el que faci falta per aconseguir un èxit de vendes. 

Fins aquí cap problema. Però... (i sempre hi ha un però), què passa quan trobes que, de totes les espècies vives que anomenat abans, n'hi ha una que sempre en surt malparada?

No us en havíeu adonat? Doncs fixeu-vos-hi: els gossos i gats utilitzats per anunciar pinso són sempre amb pedigrí, preciosos i gairebé perfectes (ni rastre de petaners). Els bebès semblen ninos perfectes, ni massa peluts, ni massa calbs, ni amb el cap una mica abonyegat, ni res de res. Els nens i les nenes que utilitzen com a actors semblen extrets de contes de fades i prínceps: esvelts, mirades vives i transparents i amb cabells d'or rinxolat o llisos d'un color atzabeja brillant. Els homes tenen dues vessants: la del jove guapo seductor o la del madur atractiu experimentat, però ambdós casos amb èxit, sempre molt d'èxit.

Ara bé, què passa amb les dones? Doncs aquí, senyors, per a mi comença el problema: o hem de ser barbies recautxutades o hem de ser iaies amb no massa bona aparença i, la veritat, clar, estic una mica confosa. 

Si trio ser del primer grup anunciaré productes miraculosos i genials que em mantindran jove i recautxutada eternament. Això sí, hauré d'estar totalment enganxada als batuts i les herbes per aprimar-me, als perfums embriagadors, a les cremes per no arrugar-me, als tints per dissimular les canes, als maquillatges per exaltar la bellesa, a les cremes depilatòries i a tot el que faci falta per seduir els homes. Uf, quin cansament, no?

Si trio ser del segon grup... ja he begut oli perquè n'hi ha un bon tou.

Vegeu si no:  haig de ser més aviat grassa (depenent del producte, més o menys); haig de tenir canes i, si no les tinc, hauré de tenir el cabell ressec i encrespat; haig de ser poc afavorida, o sigui, allò que s'entén per lletja, vaja; haig d'anar restreta i estar reinflada a tothora (per sort no diuen que ens tirem pets, només faltaria); haig de tenir grans a la cara o taques, solars o de vellesa, però moltes taques, si no, no val; quan menstruo  haig de fer molta pudor i, a més a més de totes les penúries que us he dit, a sobre, d'aquí a uns anys, em pixaré per tot arreu on vagi. Ah, i m'oblidava, he de patir de morenes, el que em faltava!!

O sigui, que ja puc començar a comprar-me tenaladies, iogurts amb bífidus, cremes per a les arrugues, per a les taques, per als grans i per a les morenes, compreses antiolors, tints de colorins diversos, maquillatge per dissimular la meva lletjor i tapar les taques i els grans (clar), mascaretes per dominar el cabell rebel i no em puc oblidar dels productes d'aprimament. La única avantatja en aquest grup és que no importa si no vas depilada, tot i que no sé si és una bona notícia. Esgotador també, oi? 

No sé, no acabo de tenir clar a quin grup vull pertànyer.

Potser seria més fàcil transformar-me de cop en home i podria fer tot allò que a les dones ens és prohibit: ser lleig, estar gras, tenir grans, taques i arrugues, mostrar les canes,  fer pudor, anar ben pelut,  menjar el que em sortís dels... (piiiiiii) i tirar-me pets i rots quan també em tornés a sortir dels.... (piiiiiiiiiiiiiiiii).

Què us sembla? Potser tampoc és una bona opció, no trobeu?

COM HA CANVIAT LA PEL.LÍCULA!

El passat divendres, per celebrar el 50è aniversari de l'Aribau Cinema, van fer un passi de la pel·lícula que el va inaugurar el 1965: el drama musical West Side Story. 

El film va ser dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins i preestrenat el 1961 a Nova York amb molt d'èxit. El musical va ser innovador pels números de ball, per la variada música (jazz, ritmes llatins, cançons d'amor...) i per la temàtica de l'argument, basat en la història d'amor de Romeu i Julieta de Shakespeare, però adaptat als temps moderns de finals dels 50.

La història podria ser perfectament contemporània, ja que reflecteix el món de dues bandes juvenils rivals. Per una banda els Sharks, que són els immigrants porto-riquenys arribats a Brooklyn buscant la llibertat, la modernitat i el consumisme que no tenen al seu país i, per l'altra banda, els Jets, que són els estatunidencs d'origen irlandès. El conflicte apareix quan la germana del cap de la banda porto-riquenya i un ex-membre de la banda dels Jets s'enamoren. És un clàssic i m'imagino que molts l'heu vist ja, però no us explicaré el final, no fos cas. 

Ara bé, he dit que la història podria ser perfectament contemporània, però, per molt clàssic que sigui el film... de contemporani no en té res.

Vaja, ho sento pels fans de la pel·lícula  però  aquesta va ser la sensació que vaig tenir durant les 2 hores i mitja que dura el film, que per cert, se'm van fer eternes.

La rivalitat entre les bandes i la declaració d'amor dels dos protagonistes estan absolutament desfasades, pequen d'excés d'apocament i algunes seqüències ratllen la ridiculesa més absoluta. Bé, de fet, darrera la meva filera de butaques hi havia un grup de senyores de certa edat que es van passar tota la pel·lícula rient per la comicitat de les imatges que estàvem veient, tenint en compte que és impossible desfer-se de la visió de la realitat actual.

"Com ha canviat la pel·lícula  oi?" va dir una d'elles i reconec que vaig estar temptada de girar-me per dir-li "doncs sí, senyora, té raó",  perquè el sentiment de l'amor, per exemple, és universal, ja ho sabem, però les mostres d'amor i d'afecte canvien de la mateixa manera que canvien les modes, les tendències, els costums, els hàbits i, en definitiva, la vida.

Per tant, 50 anys enrere el film va triomfar, però ara... no sé jo si triomfaria massa. Bé, sí, podria triomfar en el cas que es fes una absoluta readaptació del guió als nous temps a l'estil del que han fet els productors de la saga Bond, però si no, seria difícil que li tornessin a atorgar els 10 òscars que li van donar en el seu moment. 

Però vaja, es tracta d'això, del "seu moment" i està clar que ara, el 2012,  no ho és pas, el seu moment.

SENTIT MATERNAL

Aquest dijous va néixer el meu primer nebot. Tota contenta vaig anar cap a l'hospital a veure els pares, que estaven encantats i molt feliços perquè és un nen molt desitjat. Només entrar a l'habitació i just després de saludar amb molta alegria als progenitors, de seguida vaig agafar en braços el bebè, que descansava al bressol però no era adormit.

Acaronar el meu nebot ha estat una de les coses més boniques i agradables que he fet mai. Tenir un bebè de només unes hores en braços  em va provocar unes sensacions intenses i molt profundes. Per començar, el fet de prendre consciència, allà mateix, de com de fràgil i efímera pot arribar a ser la vida. Alhora, també, d'adonar-se de com el ser humà ha estat capaç, generació rere generació, de sobreviure al llarg de tots els segles. És impressionant.

Però no només això, sinó a més el fet de poder confirmar taxativament que el sentit maternal és un sentit innat que es té o no es té, però que va totalment a part del fet de tenir descendència o no. I ho dic per tota aquella gent que creu que si no tens fills és perquè no tens sentit maternal o, el que és pitjor encara, que si no tens sentit maternal, no et podràs sentir realitzada com a dona perquè no hauràs volgut tenir fills.

Fa temps, a la feina, un dia esmorzant en un descans, una col·lega va fer una teatral però seriosa exaltació de la maternitat davant tots els companys. Va tancar el seu discurs pro-fills afirmant que una dona que no tingués com a mínim un fill, mai podria sentir-se realitzada com a dona, al·legant que el cos femení estava creat per portar vides a aquest món.  

Jo, que ni llavors ni ara tinc fills i que no en vull tenir, em vaig haver de mossegar la llengua per no dir el que m'estava passant pel cap, ja que resulta que la dona en qüestió es passava tot l'any agafant baixes per una depressió que la deixava totalment enfonsada i no li permetia desenvolupar la seva vida amb normalitat. Ja ho veieu, depressiva però, això sí, moooolt realitzada com a dona perquè simplement havia tingut dos fills feia més de vint anys. 

En fi, els actes ens delaten i si els o les que m'han fet sentir més d'un cop com l'ovella negra de l'espècie femenina m'haguessin vist aquests dies amb el bebè... segurament haguessin acabat dient allò de "ho veus, si tingués parella segur que tindria un fill" o allò de "es veu que és el seu marit el que no en vol, pobreta", que no sé què és pitjor. 

Tot menys acceptar un simple NO VULL TENIR FILLS! 

Tan difícil és?

VOLS QUE ET FACI UN HASHTAG?

El primer cop que vaig sentir la paraula hashtag no tenia ni idea del què significava i no m'importava gens, però el que sí que us puc assegurar és que la sonoritat de les dues síl·labes d'aquell  mot, juntes i ben pronunciades, no em van deixar pas indiferent.

De seguida vaig esbrinar que la finalitat dels hashtags és diferenciar, destacar i agrupar una paraula o un tòpic específic en les xarxes socials. Es crea una etiqueta per aquelles paraules que t'interessen i així s'agrupen i es separen d'altres temes que inclouen el mateix terme, però que l'estan usant amb un sentit diferent al que se li vol donar.

Quina desil·lusió!! No m'ho podia creure. Una paraula amb tantes possibilitats i només significava allò que ni m'anava ni em venia. Quin desaprofitament!

No ho puc evitar, cada cop que penso en la paraula hashtag m'imagino transparències, espelmes, una veu sensual, un cos provocador, una mirada lasciva i de fons... mmm... vols que et faci un hasssssshhhhtaagg...??

No? A vosaltres no us passa? De debò?

Doncs a mi, ja sigui quan ho diuen per la ràdio, per la tele o quan sento algú que pronuncia la paraula, el so del mot en qüestió retrona dins el meu cervell: hasshhtaag, haassshhhtaaagg, haaaasssssssshhhhhhtaaaaaagg...  Però ho heu de fer amb èmfasi, donant-li entonació eròtica, si no, no val, eh? Que si no, no és el mateix.

Així que ja ho sabeu, si esteu de camí cap a casa i us hi espera la parella... només arribar,  feu l'entonació que pertoca i, apa,  un hashtag de bones a primeres.

I si no teniu parella... entreu a les xarxes socials i contesteu (amb l'entonació especial per a  l'ocasió, insisteixo) els hashtags dels vostres amics o amigues, que de ben segur en trobareu algun  o alguna que s'apuntarà sense complexos a la vostra invitació.

I diumenge apanyat!

Aix... com m'agraden les noves tecnologies!!!

VULL SER LLIURE

Mai he portat massa bé les imposicions alienes. Suposo que duc molt arrelat al meu cor el sentiment de llibertat. Potser perquè els meus pares van ser autoritaris amb la meva educació, potser perquè sóc la filla gran i em van tocar unes obligacions amb els meus germans que no vaig triar, potser perquè simplement sóc un esperit lliure.

De petita em van dir que  no podia sortir de la fil.la i jo no em movia ni un pèl. Ja veieu que no era pas allò que s'entén per una nena rebel, ans al contrari, era molt obedient. Però això no treia que mentre jo restava immòbil allí on m'havien manat, el meu cervell no deixava d'interrogar-se perquè, si jo tenia ganes de fer una altra cosa, havia de continuar allí sense moure'm ni un mil·límetre. 

La meva mare diu que era una nena tranquil.la i de bona pasta, es veu que estaven molt contents amb mi. Però...  em vaig anar fent gran i aquella fil.la se'm va començar a fer cada cop més petita fins que em vaig adonar que la resposta a la pregunta que sempre tenia al cap repicava de manera més intensa fins ser impossible de silenciar.

Ben aviat vaig començar decidir amb la pròpia llibertat com volia viure la vida i, és clar, de seguida em vaig adonar que el dret a decidir portava més maldecaps del que semblava a primera vista. Fer la teva seguint els teus principis i valors no agrada a tothom, per tant vaig haver d'assumir que sortir d'aquella fil.la fictícia canviaria moltes coses i em portaria conseqüències, algunes no massa favorables. Vaja, que no tot serien flors i violes, ja m'enteneu.

Tot i així, vaig tirar endavant i des del dia que vaig decidir amb plena consciència sortir d'aquella fil.la i de totes les altres fil.les que en algun moment o altre m'han imposat, he intentat sempre fer front comú amb la llibertat i amb el  dret a decidir d'un mateix.

Reclamo llibertat i, precisament perquè per a mi és una necessitat vital, l'ofereixo, sense condicions ni exigències, a tota la gent que interactua amb mi cada dia i a cada instant.  

I aquesta és la meva aportació personal a la lluita en favor de la llibertat. 

Què passa? Què esperàveu, doncs? 

Cocktails molotow??!! 

Però que no us he dit que sóc tranquil.la i de bona pasta?

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA

Fa deu anys que em dedico a ser docent. És una feina molt vocacional, t'ha d'agradar, si no, el més probable és que abandonis perquè és difícil tal i com està avui en dia l'ensenyament que puguis aguantar massa temps en aquest ofici. 

Treballo a secundària i sempre m'ha  agradat molt la meva feina tot i que la "història de la pel.lícula", si faig recompte del que recordo de quan jo estudiava, ha canviat molt. Només cal passejar pel carrer i observar els joves d'avui en dia i es fàcil d'adonar-se a què em refereixo.

En acabar la carrera em vaig trobar que no hi havia demanda de professors, però la bonança econòmica va fer que en pocs anys la borsa per a interins docents s'obrís de nou   per la necessitat de la societat. Ja se sap:

                        molts naixements

                 + immigració que arribava al país

                    = centres plens d'alumnes 

La traducció que en vaig poder fer de tot això va ser que, més tard o més d'hora, podria treballar en allò que m'agradava. Visca!!

             

El primer any em va tocar fer substitucions, però vaig tenir sort i  el segon any ja era interina i tenia una vacant, que volia dir que la plaça estava creada i no coberta per un funcionari, per tant, tenia feina assegurada. 

Cada juliol surten les destinacions dels interins així que aquest passat 15 de juliol vaig connectar-me a la web del Departament d'Ensenyament per comprovar on m'havien destinat, com cada any. S'havia parlat tant de les retallades que tots els interins i funcionaris sabíem que hi hauria molts desplaçaments i que els interins amb un número alt perdrien les vacants que  fins llavors havien gaudit.

No va ser així, va ser molt pitjor. De fet, uns 3000 interins es van veure afectats per les mesures d'austeritat imposades i van perdre la seva vacant. No només els que tenien el número alt, sinó gairebé tots, fins i tot els que portaven molts i molts anys treballant al departament.

La Generalitat ha fet una maniobra maquiavèl·lica per estalviar-se molts diners però que a mi em sembla molt poc ètica: ha augmentat les hores lectives dels professors funcionaris i ha augmentat les ràtios d'alumnat per classe. O sigui, que si abans  teníem 30 alumnes per classe, ara n'hi ha gairebé 40. Per tant, en no necessitar tant de professorat, desapareixen les places dels interins i tan contents, perquè, a més a més,  com que ni tan sols són acomiadaments sinó places que es perden... no s'han de pagar indemnitzacions. Veieu que fàcil?

Això sí, la consellera Rigau es va fer un fart de sortir per la televisió i la ràdio ben tranquil.la dient que "tot i aquestes mesures, la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada en cap aspecte".

-Ehem, ehem, senyora Consellera, em sap greu dir-li, però em sembla que es confon una mica. Dins les aules les coses no funcionen així. 

-...

-Ah, què diu? Que Vostè fa massa anys que no entra a una aula i que ja no sap què hi passa? 

-...

-Oh, perdoni, ho dec haver entès malament però jo em pensava que Vostè havia fet Magisteri i, clar, que coneixia el tema.
-...
-Ah, sí? Així que ben aviat va entrar en política per poder deixar les aules?
-...
-Ah, ara ho entenc tot, clar. Ara entenc el perquè no té ni punyetera idea del que està passant dins les aules, clar. Sí, sí, ja ho veig. 

Així doncs, als qui érem interins ens han fotut una puntada de peu i ens han relegat a fer substitucions dels professors que agafin una baixa. Amb l'agreujant que, per una banda, ens han reduït la jornada (ara només fem el 0,86%) i, per tant,  el sou també. 

La jugada els ha sortit a compte perquè les hores reduïdes de la jornada són les de preparació de feina a casa. Preparació que hem de fer igual, clar, però sense cobrar.   És impossible ser docent i no fer feina a casa, perquè les classes s'han de preparar i s'han de corregir els exàmens, els exercicis, les llibretes, els dossiers, els treballs, etc. Si a un funcionari el paguen per fer aquesta feina, per què  no han de pagar els substituts?

Ja us ho responc jo, perquè transformant tots els professors substituts en professors de segona categoria, s'estalvien mooooooolts diners. Els surt a compte, ja us ho he dit.

Bonic, oi? 

Aquest curs vaig començar el dia 12 de setembre a cobrir una baixa d'una funcionària que no s'ha incorporat a la feina. És una baixa que té data de caducitat, data que cada dia és més a prop. Ja m'he fet al centre, als seus alumnes i als companys de feina, però sé que no acabaré el curs amb ells i confesso que em fa pena.

No hi ha res a fer. És el que hi ha.

El que sí que us puc assegurar és que tant professors de primera categoria  com professors de segona categoria convivim diàriament amb el fet que els polítics estan més preocupats per estalviar i retallar d'on sigui sense adonar-se que la base del futur de qualsevol societat es fonamenta en  l'educació i en l'ensenyament.

No sé si algun dia seran capaços d'adonar-se'n.

 

NU MASCULÍ? SÍ, GRÀCIES!

Aquest és un cartell promocional que el Leopold Museum de Viena va penjar a la capital austríaca per fer publicitat de la seva nova exposició: “Nu masculí” (Nackte Männer). És una exposició artística que vol reflexionar sobre l’home i sobre el seu cos. I també sobre el seu cos nu. Per això mateix ben aviat va començar la polèmica i,   en pocs dies,   els joves del cartell ja portaven una franja vermella que els  tapava les parts nobles.

Els autors de les fotografies són els francesos Pierre&Gilles, uns artistes referents de creacions fotogràfiques amb un component kitsch  oníric i  homoeròtic, així doncs, no costa imaginar-se que el comissari de l'exposició va triar la  seva obra per provocar el personal i cridar l'atenció.

Ara bé, calia tanta polèmica simplement per exposar el cos nu d'un home?
El cartell és un foto-muntatge de tres fotografies diferents on apareix un home estirat mostrant tot el seu cos esplendorós i res més.  Tenint en compte que la temàtica de l'exposició a la qual fa referència és el  nu masculí, em pregunto quin és el problema.

És que potser, si en el cartell hagués aparegut un nu femení integral,  li haguessin censurat certes parts perquè el públic no es  sentís ofès o violentat? 

És  més,  en el museu vienès hi ha obres de  Paul Cézanne, Auguste Rodin, Peter Paul Rubens, Edvard Munch,  Gustav Klimt, Andy Warhol, Jean Cocteau, Egon Schiele... El museu també s'hagués vist obligat a censurar amb una franja vermella les seves obres si haguessin estat el reclam de l'exposició?

Permeteu-me que ho dubti. 

El que està clar és que la polèmica ha donat la volta al món i de ben segur que les sales de l'exposició deuen ser plenes de curiosos i de gent que espera que arribi el dia que el nu masculí es normalitzi, perquè,  si ho reflexionem una mica i tenint en compte que ja portem més d'una dècada al segle XXI,  ja tocaria fer-ho.

UN REMEI PER A LA CRISI:

Ahir, per aquelles coses que no venen al cas,  vaig anar a un centre comercial. Feia molt de temps que no en trepitjava un, els tenia vetats.

L'explicació és simple: fa uns quinze anys vaig treballar en un i vaig passar-ho tan malament que, un cop ho vaig deixar, no em van quedar ganes de tornar  a posar els peus en cap. Per això, tot i que no m'agrada massa, si haig d'anar de compres, prefereixo moure'm per la ciutat, de botiga en botiga i no pas tancar-me en un d'aquests llocs on la gent hi va a passar el dia i a gastar diners.

Va ser una experiència estranya, però em vaig divertir molt veient que encara segueix havent gent que gaudeix passant el dia tancat en un recinte d'aquestes característiques en comptes de passar el dia passejant a l'aire lliure o realitzant qualsevol activitat que li agradi, ni que sigui a casa. Bé, allò de llegir, cuinar, tenir cura de les plantes, muntar armaris o el que sigui, cadascú el que li aporti més felicitat. Sense oblidar si hi ha fills o animals de companyia, que llavors les opcions es multipliquen. 

Ara bé, m'he adonat que els costums amb la crisi han canviat. Quinze anys enrere els centres comercials estaven en ple apogeu i tots els dissabtes i els festius que obrien estaven plens de gom a gom. Rierades de gent pels passadissos i botigues plenes de compradors desmuntant tot el que els venedors havien ordenat no feia ni dos minuts a les prestatgeries i, evidentment, cues i més cues en emprovadors i caixes. 

Ara el tema és diferent. Continua havent molta gent passejant, però les botigues estan bastant buides en comparació a l'època a la qual feia referència. Sobretot, les caixes, perquè gent fent una ullada als productes exposats sí que n'hi ha, però gastant els diners que tant ens han retallat per tot arreu... doncs no tanta, la veritat.

El que més em va sorprendre ahir, però, va ser descobrir una botiga plena a vessar de dones joves i no tant joves, entrant i sortint amb unes bossetes més aviat petites. Hi havia algun home, però  pocs i més aviat semblaven acompanyants. La botiga no era massa gran i hi venien productes cosmètics a un preu molt econòmic d'una marca italiana de nova implantació al nostre país: cremes per al cos i per al cutis, sèrums, desmaquilladors, ombres d'ulls, colorets, pintallavis, esmalt per a les ungles, rímels i tot un estol de colors per estampar-te a la cara i donar sensació d'alegria i felicitat.  

De seguida em va venir al cap l'anècdota aquella que diu que durant el crack del 29 a Estats Units, tot i el desastre que estaven vivint, els pintallavis de color vermell van ser un autèntic èxit de vendes entre les dones. I és que està clar que, malgrat la crisi, a ningú li agrada fer mala cara i menys quan les coses van maldades.

Així doncs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig sortir de la botiga amb no un, sinó amb dos pintallavis de colors brillants per menys de sis euros, ja que estaven amb un descompte del 30%  com a reclam comercial. 

Suposo que pensareu que són sospitosament econòmics i que potser tenen dubtosa qualitat. Jo també, desenganyem-nos. Però no em preocupa gens, perquè només de saber que ara la crisi m'enganxarà ben bufona... jo, com les dones americanes, contenta i més feliç que un gínjol amb els meus llavis pintats.

S.O.S.

Tinc un veí que és una mala persona. 

Suposo que us preguntareu perquè faig aquesta afirmació. És fàcil contestar aquesta pregunta: maltracta els dos gossos que té. Per tant, ja veieu que sí que és un autèntic fill d'allò que no es pot dir, així doncs ho deixaré en mala persona.

És un noi jove, d'uns vint-i-pocs anys, sense ofici ni benefici, o sigui que està a l'atur, que sobreviu fent feinetes, sobretot de les que estan fora de la llei. El pis és de la seva mare i el tenia llogat, però fa un parell d'anys el llogater el va deixar lliure i en dos dies tots els veïns ens vam adonar que hi havia un nou inquilí.  Bàsicament perquè d'un dia per l'altre ens vam trobar escoltant música tecno-hard-core a uns decibels insuportables a tothora.

El noi prometia. Es veu que està barallat amb la mare que, com que no el pot fer fora del pis de cap manera, va optar per no pagar-li ni la llum ni l'aigua. Cap problema: la llum la punxa de l'escala i l'aigua... bé, això no tinc massa clar com ho fa (i més aviat prefereixo no saber-ho). El que sí que us puc dir és que el pis és una autèntica cort de porcs. Des del meu balcó veig part del seu menjador i fa autèntica angúnia. Ah, i només us diré que el balcó sembla una planta de reciclatge: hi he comptat trenta-dues garrafes d'aigua buides, tres sabates desaparellades, una cadira trencada, el tendal que es va trencar, dues torretes on hi havia tingut dues plantes de maria que, evidentment, les va deixar morir, una manta rebregada, una taula de pícnic sense potes i una bicicleta, segurament robada.

Vaja, una joia. 

Però per a mi el pitjor de tot és el tema dels gossos. Un dia vaig veure al balcó, enmig de tota aquella immundícia, un cadell de gos. Era una gosseta a la qual estovava i cridava tot el dia. La gosseta es va fer gran i la va fer criar. Ara té dos gossos: la gossa gran, la mare, i un dels cadells. Continua abocant la seva ràbia i frustració contra els gossos i em trenca el cor cada cop que els sento plorar. La mare sempre té la mirada perduda i trista i el petit sempre sembla sobreexaltat i nerviós. Fan molta pena.

No us penseu que els veïns no hem fet res al respecte, hem intentat diverses vies per aconseguir diverses solucions, però de debò que hi ha poc a fer.  Sobretot en el tema dels animals, perquè, desgraciadament, en aquest país és difícil demostrar que algú transgredeix  les lleis de protecció d'animals quan ho fa dins d'un pis i no el pots veure ni fotografiar.

I així estic, entre música que no m'agrada, brutícia i udols de dolor i de pena. Veieu com us deia que era mala persona.

 NO M'AGRADA EL FUTBOL!!!

En aquests moments hi ha molts milions de persones aclofades al sofà de casa seva,  o al d'un veí/amic/conegut, veient un partit de futbol. Potser no és un sofà, sinó una cadira d'un bar. O, fins i tot, potser ni tan sols s'està assegut, perquè un esdeveniment com aquest no necessita de quatre potes per posar-s'hi bé i parar atenció, amb dues n'hi ha prou. 

És igual. El futbol té un poder de convocatòria astorant perquè de ben segur que hi ha gent que no els agrada gens, però posaria la mà al foc que demà sabran quin haurà estat el resultat final. Més que res perquè  la situació actual a Catalunya està mobilitzant fins i tot la gent que el futbol els deixa indiferents. 

Jo en sóc un clar exemple. A mi el futbol mai m'ha fet ni pujar ni baixar, és un fet. A la casa familiar tots han estat aficionats d'aquest esport, però a mi sempre m'ha deixat absolutament freda. Ara bé, avui em trobo davant la pantalla i reconec que m'he emocionat en veure  com una munió de gent ha cridat al minut 17:14 "IN-DE-PEN-DÈN-CIA" amb veu prou alta i clara perquè fins i tot les cadenes de tendències madrilenyes no ho poguessin obviar. 

Està clar que a Catalunya s'estan removent forces silenciades per les èpoques de bonances i que ha arribat l'hora de fer bandera amb l'embranzida del que suposa ser seguidor d'un equip de futbol que té nom d'una ciutat catalana. 

I si no n'ets seguidor, t'hi solidaritzes igualment perquè ets català i ho portes al cor.

EL CLUB DELS CONFOSOS

A veure, resulta que tenir un bloc està molt bé, però... abans que res, has de tenir clar quina mena de bloc vols tenir i jo no ho tinc gens. De clar, vull dir. 

Per una banda, hi ha dies que estic molt reflexiva i tinc ganes d'escriure pensaments que se m'ocorren al moment. Per altra banda, certs dies, m'aixeco amb el peu esquerre i em sento molt més càustica de l'habitual i començaria a disparar paraules emmetzinades que,  a més d'un,  li aixecarien el serrell de cop, deixant-lo més dret que la cua d'un gat esperitat. I ho dic per aquella gent que em coneix i diu que sóc dooooolça com  la meeeeel...

Doncs no! Us ben asseguro que puc ser més àcida que la llimona amb vinagre, que segur que deu ser àcida i agra de pebrots!! ECCCSSSSS!! Només de pensar-hi se m'esmussen les dents!! A vosaltres no?

Però m'estic perdent una mica i he de tornar al fil del que deia. 

El que us volia explicar és que m'he decidit a escriure un bloc i no tinc clar si el vull fer literari i allò que se'n diu seriós o si el vull omplir de les bajanades que se'm passegen per la ment a tothora. Per cert, algú sap com la puc desconnectar? 

Ah, bé, sí, jo ho sé. O, millor dit,  ho hauria de saber.

Aquest diumenge vaig fer un taller sobre espiritualitat i salut i sí, semblava que allí tothom estava molt centrat i que la única desequilibrada era  jo, perquè només feia que sentir "oooisshh", "fabulós", "sí, sí", "què bé", "mmm..., "això és fantàstic". I jo allà,  seguint les instruccions del que deien. Meditant amb els ulls tancats.

O fent-ho veure, perquè més aviat podria dir que estava resant en hebreu, sobretot  mentre pensava en qui es va inventar aquesta posició tan antinatural per seure. I,  alhora, obria dissimuladament només un ull (no fos cas que m'enxampessin espiant i no pas levitant, Déu me'n reguard!) per veure si algú més feia fil.la d'estar pensant què coi feia un diumenge pel matí allà, totalment encarcarat, en comptes d'estar mandrejant al llit fins les tantes, aprofitant que no s'ha de matinar. Aix...

Resumint i en poques paraules,  el que us deia és que hauré de reflexionar seriosament sobre la temàtica del bloc, perquè tinc un semi-col.lapse mental sobre la qüestió. Em disperso massa fàcilment i ho voldria fer tot però es veu que en això dels blocs t'has de centrar una mica, perquè si no els seguidors es confonen. 

SEGUIDORS???!!!

Tinc seguidors??

Oooohh, quina il.lusió!!!

Seguidors meus:  sapigueu que, abans que vosaltres, la confosa sóc jo, així que... podeu estar ben tranquils. Si us sembla bé,  podríem formar el club dels confosos. No us hi apuntaríeu?

REMORS

Mirant per la finestra veig desitjos ocults, mai verbalitzats, desdibuixant-se amb els núvols de fons. Intensitat preuada, que apareixes només quan vols, de manera capritxosa, seguint els fats del temps. Escolto els flaires que m'arriben, perquè tots i cada un d'ells tenen sons,  inconfusibles, marcats pel temps que deixa l'empremta dins meu. Molt endins, no fos cas que s'oblidessin.

Quan el foc roent t'ha cremat, és difícil dissimular i continuar com si res hagués passat. Ferides sagnants, membres necrosats. Fent filigranes amb fil i agulla, complaem al públic, perquè ja han fet la seva comanda i no els podem decebre. En acabar, esperarem l'aplaudiment que ens consolarà, fins la propera funció.

-Compraràs l'entrada?

-Què passa? Que potser a tu no t'ha agradat?

-Sí, però volia saber la teva opinió. M'importes massa i saps que em pots influenciar, no cal que t'ho digui, no?

-És clar, però, si vols,  fins que es torni a aixecar el teló, et puc deixar lliure. Què me'n dius?

LA BONA SORT

Porto tres dies obsessionada amb la bona sort i la mala sort. Suposo que hi té a veure el fet que el meu present laboral s'ha desfet i els fonaments del futur tremolen per tot arreu. Fa por, clar, no és cap secret.  La capsa dels trons s'ha obert i tots els temors han quedat escampats per tot arreu.

I quan dic per tot arreu, vull dir, literalment,  per tot arreu: obro la nevera i allí estan, en forma de llauna de Coca-cola, de cuixes de pollastre o  de meló. Si vaig al bany, tres quarts del mateix: s'han transformat en bastonets pels oïdes o en pintallavis de diversos colors. Un fastigueig constant!

Ara bé, el pitjor de tot és quan entro al llit i apago el llum. Llavors sembla que en comptes d'estar a les fosques, estigui al mig d'un camp de batalla entre els desitjos i els pensaments del meu inconscient que encara és ben conscient. La metralla cau per tot arreu, és impossible desfer-se'n! No em queda més opció que resar intensament i demanar que el que em sembla que ha estat la mala sort es transformi en bona sort.

Les estadístiques parlen de mala sort transformada en bona sort només per una qüestió d'oportunitats. Vaja, allò d'estar al lloc adient, amb la companyia precisa i en l'instant concret. Potser ha arribat el moment de decidir que una servidora, asseguda davant l'ordinador, en aquest mateix moment, té la possibilitat de canviar la sort. 

I, posats a desitjar... que sigui bona sort!

Però, i si és mala sort?

Aix... ja us he dit que porto tres dies obsessionada amb el tema. Si us plau, que arribi la pluja d'una vegada, que humitegi la terra i que apareguin trèvols a tort i a dret i, amb una mica de sort... potser en trobo un, de quatre fulles!! 

GUST DE MADUIXA

L'estiu té gust de maduixa. Així com Proust tenia la seva magdalena per evocar els records d'infantesa, jo tinc el gust de maduixa per submergir-me en el feliç món dels estius passats vora el mar o enfilada dalt un arbre.

El gust de maduixa d'aquell gelat ("polo" en dèiem) amb forma de dit, bastonet incorporat, que rosegava i xuclava amb gust i plaer fins que la boca em quedava mig adormida per la fredor del gel.

Un cop cruspit, el següent pas era netejar el color rosa del bastonet, no era pas una tasca fàcil. Si era a la platja utilitzava l'aigua salada que segurament no és el millor detergent del món, però barallar-me amb les onades amb el preuat tresor entre les mans em divertia d'una manera molt innocent. Tot el procés culminava quan clavava el bastonet en una petita muntanyeta de sorra, enfarinant-me de nou i acabant dins el mar  per enèssima vegada.

Si era enfilada dalt d'un arbre, refregava les fulles del mateix arbre fins que el bastonet passava a ser verd en comptes de rosa. Era fascinant veure la transformació cromàtica d'aquell petit tros de fusta. En aquest cas, com que no hi havia sorra, el procés finalitzava amb el bastonet entaforat a l'arbre o deixat delicadament a sobre d'una branca, situat estratègicament perquè no en pogués caure fàcilment.

Hi havia dos moments màgics que em feien pensar que no hi havia res millor al món com el gust de maduixa dels estius: un era veure com l'endemà d'haver clavat el bastonet a la sorra, continuava allí, al mateix lloc, impertèrrit. I l'altre, quan comprovava passats un parell de dies, que el meu bastonet es mantenia al forat de l'arbre o a la branca on l'havia deixat.

Aquella satisfacció triomfal produïda pel gust de maduixa forma part dels records d'aquells estius feliços que desitjava, infructuosament, que haguessin estat eterns.

Ara bé, el gust de maduixa sí que ho és, d'etern.