"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 28 d’octubre del 2012



UN REMEI PER A LA CRISI:



Ahir, per aquelles coses que no venen al cas,  vaig anar a un centre comercial. Feia molt de temps que no en trepitjava un, els tenia vetats.

L'explicació és simple: fa uns quinze anys vaig treballar en un i vaig passar-ho tan malament que, un cop ho vaig deixar, no em van quedar ganes de tornar  a posar els peus en cap. Per això, tot i que no m'agrada massa, si haig d'anar de compres, prefereixo moure'm per la ciutat, de botiga en botiga i no pas tancar-me en un d'aquests llocs on la gent hi va a passar el dia i a gastar diners.

Va ser una experiència estranya, però em vaig divertir molt veient que encara segueix havent gent que gaudeix passant el dia tancat en un recinte d'aquestes característiques en comptes de passar el dia passejant a l'aire lliure o realitzant qualsevol activitat que li agradi, ni que sigui a casa. Bé, allò de llegir, cuinar, tenir cura de les plantes, muntar armaris o el que sigui, cadascú el que li aporti més felicitat. Sense oblidar si hi ha fills o animals de companyia, que llavors les opcions es multipliquen. 

Ara bé, m'he adonat que els costums amb la crisi han canviat. Quinze anys enrere els centres comercials estaven en ple apogeu i tots els dissabtes i els festius que obrien estaven plens de gom a gom. Rierades de gent pels passadissos i botigues plenes de compradors desmuntant tot el que els venedors havien ordenat no feia ni dos minuts a les prestatgeries i, evidentment, cues i més cues en emprovadors i caixes. 

Ara el tema és diferent. Continua havent molta gent passejant, però les botigues estan bastant buides en comparació a l'època a la qual feia referència. Sobretot, les caixes, perquè gent fent una ullada als productes exposats sí que n'hi ha, però gastant els diners que tant ens han retallat per tot arreu... doncs no tanta, la veritat.

El que més em va sorprendre ahir, però, va ser descobrir una botiga plena a vessar de dones joves i no tant joves, entrant i sortint amb unes bossetes més aviat petites. Hi havia algun home, però  pocs i més aviat semblaven acompanyants. La botiga no era massa gran i hi venien productes cosmètics a un preu molt econòmic d'una marca italiana de nova implantació al nostre país: cremes per al cos i per al cutis, sèrums, desmaquilladors, ombres d'ulls, colorets, pintallavis, esmalt per a les ungles, rímels i tot un estol de colors per estampar-te a la cara i donar sensació d'alegria i felicitat.  

De seguida em va venir al cap l'anècdota aquella que diu que durant el crack del 29 a Estats Units, tot i el desastre que estaven vivint, els pintallavis de color vermell van ser un autèntic èxit de vendes entre les dones. I és que està clar que, malgrat la crisi, a ningú li agrada fer mala cara i menys quan les coses van maldades.

Així doncs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig sortir de la botiga amb no un, sinó amb dos pintallavis de colors brillants per menys de sis euros, ja que estaven amb un descompte del 30%  com a reclam comercial. 

Suposo que pensareu que són sospitosament econòmics i que potser tenen dubtosa qualitat. Jo també, desenganyem-nos. Però no em preocupa gens, perquè només de saber que ara la crisi m'enganxarà ben bufona... jo, com les dones americanes, contenta i més feliç que un gínjol amb els meus llavis pintats.




diumenge, 14 d’octubre del 2012

S.O.S.



Tinc un veí que és una mala persona. 

Suposo que us preguntareu perquè faig aquesta afirmació. És fàcil contestar aquesta pregunta: maltracta els dos gossos que té. Per tant, ja veieu que sí que és un autèntic fill d'allò que no es pot dir, així doncs ho deixaré en mala persona.

És un noi jove, d'uns vint-i-pocs anys, sense ofici ni benefici, o sigui que està a l'atur, que sobreviu fent feinetes, sobretot de les que estan fora de la llei. El pis és de la seva mare i el tenia llogat, però fa un parell d'anys el llogater el va deixar lliure i en dos dies tots els veïns ens vam adonar que hi havia un nou inquilí.  Bàsicament perquè d'un dia per l'altre ens vam trobar escoltant música tecno-hard-core a uns decibels insuportables a tothora.

El noi prometia. Es veu que està barallat amb la mare que, com que no el pot fer fora del pis de cap manera, va optar per no pagar-li ni la llum ni l'aigua. Cap problema: la llum la punxa de l'escala i l'aigua... bé, això no tinc massa clar com ho fa (i més aviat prefereixo no saber-ho). El que sí que us puc dir és que el pis és una autèntica cort de porcs. Des del meu balcó veig part del seu menjador i fa autèntica angúnia. Ah, i només us diré que el balcó sembla una planta de reciclatge: hi he comptat trenta-dues garrafes d'aigua buides, tres sabates desaparellades, una cadira trencada, el tendal que es va trencar, dues torretes on hi havia tingut dues plantes de maria que, evidentment, les va deixar morir, una manta rebregada, una taula de pícnic sense potes i una bicicleta, segurament robada.

Vaja, una joia. 

Però per a mi el pitjor de tot és el tema dels gossos. Un dia vaig veure al balcó, enmig de tota aquella immundícia, un cadell de gos. Era una gosseta a la qual estovava i cridava tot el dia. La gosseta es va fer gran i la va fer criar. Ara té dos gossos: la gossa gran, la mare, i un dels cadells. Continua abocant la seva ràbia i frustració contra els gossos i em trenca el cor cada cop que els sento plorar. La mare sempre té la mirada perduda i trista i el petit sempre sembla sobreexaltat i nerviós. Fan molta pena.

No us penseu que els veïns no hem fet res al respecte, hem intentat diverses vies per aconseguir diverses solucions, però de debò que hi ha poc a fer.  Sobretot en el tema dels animals, perquè, desgraciadament, en aquest país és difícil demostrar que algú transgredeix  les lleis de protecció d'animals quan ho fa dins d'un pis i no el pots veure ni fotografiar.

I així estic, entre música que no m'agrada, brutícia i udols de dolor i de pena. Veieu com us deia que era mala persona.


diumenge, 7 d’octubre del 2012


 NO M'AGRADA EL FUTBOL!!!



En aquests moments hi ha molts milions de persones aclofades al sofà de casa seva,  o al d'un veí/amic/conegut, veient un partit de futbol. Potser no és un sofà, sinó una cadira d'un bar. O, fins i tot, potser ni tan sols s'està assegut, perquè un esdeveniment com aquest no necessita de quatre potes per posar-s'hi bé i parar atenció, amb dues n'hi ha prou. 

És igual. El futbol té un poder de convocatòria astorant perquè de ben segur que hi ha gent que no els agrada gens, però posaria la mà al foc que demà sabran quin haurà estat el resultat final. Més que res perquè  la situació actual a Catalunya està mobilitzant fins i tot la gent que el futbol els deixa indiferents. 

Jo en sóc un clar exemple. A mi el futbol mai m'ha fet ni pujar ni baixar, és un fet. A la casa familiar tots han estat aficionats d'aquest esport, però a mi sempre m'ha deixat absolutament freda. Ara bé, avui em trobo davant la pantalla i reconec que m'he emocionat en veure  com una munió de gent ha cridat al minut 17:14 "IN-DE-PEN-DÈN-CIA" amb veu prou alta i clara perquè fins i tot les cadenes de tendències madrilenyes no ho poguessin obviar. 

Està clar que a Catalunya s'estan removent forces silenciades per les èpoques de bonances i que ha arribat l'hora de fer bandera amb l'embranzida del que suposa ser seguidor d'un equip de futbol que té nom d'una ciutat catalana. 

I si no n'ets seguidor, t'hi solidaritzes igualment perquè ets català i ho portes al cor.