JO HI VAIG SER!

Concert per la llibertat, 29 de juliol 2013

L'EMIGRANT

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s´allunya

d´enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu

marges i rius, ermita al cels suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

canteu, canteu,

Jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

més ai,més ai! ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me´n desterra

que en fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra

que hi vull morir!

 

                                                    Jacint Verdaguer, 1894 (interpretada per Peret, 29 de juliol de 2013)

Feliç i contenta d'haver participat en un acte tan reivindicatiu per a la nostra terra i la nostra cultura  com va ser el Concert per la Llibertat.

Un esdeveniment especial, únic i ple d'intensitat i d'emoció. Una festa que quedarà en el record col.lectiu per ser un gran moment històric. 

REVETLLA A LA PLATJA EN PERILL D'EXTINCIÓ

Com cada any, el dia 23 de juny es celebra la revetlla de Sant Joan per festejar el solstici d'estiu que acabem d'encetar.

Hores d'ara molta gent ja deu estar acabant d'enllestir taules, cadires, fanalets, coets, petards i, evidentment, el cava i la coca de Sant Joan tan típics de la nostra terra. Carrers, places, terrasses i jardins guarnits per celebrar una festa que agrada a gairebé tothom perquè és l'indicador que l'estiu ha arribat i, amb ell, l'alegria del bon temps que sempre anima a gaudir més de la llum del sol.

Cadascú escull quina celebració prefereix, si un entorn més privat o un de més públic, depenent de les circumstàncies personals i familiars que l'envolten i depenent de la inversió econòmica que es pot permetre. N'hi ha per tots els gustos i de tots colors.

Potser perquè vaig néixer al costat del mar, sempre m'ha agradat celebrar la revetlla a la platja. Allò de fer una foguera a la sorra i celebrar la festa tots aplegats al voltant del foc i acabar remullant-nos els peus a l'aigua del mar a mitjanit, tot demanant un desig en silenci, tal i com mana la tradició. 

Bé, aquesta tradició varia segons les localitats de mar o muntanya, però sí que és cert que es creu que la nit de Sant Joan les aigües cobren virtuts especials. Es deia que les fadrines augmentaven la seva bellesa si a mitjanit es rentaven la cara mentre deien:

"Sant Joan Baptista,

apòstol i evangelista,

per la virtut que Déu us ha dat,

feu-me tornar més maca que l'any passat."

També es creu que molts  mals i nafres poden guarir-se o millorar si es renten bé a mitjanit. 

Aquest any m'agradaria baixar a la platja i repetir aquella tradició de remullar-me els peus al mar a mitjanit, però ja fa anys que he desistit fins i tot d'intentar-ho. És una llàstima, però a la ciutat on visc, si vols celebrar la revetlla a la platja, has de saber que probablement no en sortiràs ben parat, així que jo m'ho pensaria dos cops abans de triar aquesta opció per gaudir d'una festa tan especial com és la revetlla de Sant Joan.

De totes maneres, per si algun agosarat s'hi atreveix, faig un avís per a navegants: 

-Estigueu atents als petards, ja que són llençats a tort i a dret de qualsevol manera i cap a  qualsevol lloc sense cap mena de control.

-Vigileu on us asseieu: la sorra és plena de vòmits i orins i si no esteu atents, podeu tornar a casa amb cert tuf de vés a saber què.

-Controleu allí on poseu els peus si per casualitat heu tingut la brillant idea de descalçar-vos, perquè podríeu acabar ensangonats fins al serení: totes les ampolles de vidre acaben trencades i escampades per tot arreu.

-Porteu taps pels oïdes o acabaran destrossats amb la tortura de l'electrolatino a uns decibels no massa aconsellats per a la salut auditiva.

-Vigileu amb els furts. Més d'un va a la platja sense la intenció de celebrar la revetlla.

Ara ja esteu avisats i jo, tal i com he dit, no aniré pas a la platja. No. Celebraré la revetlla a una masia amb uns quants amics i, bé, no hi ha mar, però sí que hi ha piscina, així que a mitjanit ja sabeu què estaré fent, les tradicions no s'han de perdre mai!! I perdoneu que no us confessi el desig, però és que no vull molestar els fats, no fos cas, que la nit de Sant Joan és màgica i tot és possible.

Així doncs, tant si teniu intenció de celebrar la festa a la platja (fent cas omís al meu advertiment), com si la celebreu en un altre lloc, us desitjo a tots que gaudiu d'una MOLT BONA REVETLLA DE SANT JOAN!!!

SECRET DE CONFESSIÓ

Em van ensenyar que ser educada significava, entre d'altres coses, escoltar amb atenció els altres quan em parlaven, així que quan algú em parla, l'escolto atentament i de manera inconscient deixo de fer el que tinc entre mans per poder prestar més atenció al que m'estan explicant.

A més, tinc una tendència natural des ben petita a l'empatia (mai vaig arrencar una ala a cap mosca pensant el que deuria sentir ella, pobreta) i a la discreció (no m'explico quin interès té la gent per a les tafaneries). Per acabar-ho d'adobar, fa anys que em vaig apoderar de la màxima viu i deixa viure, per tant no acostumo a prejutjar ningú i reconec que tinc pocs prejudicis sobre el que pot fer o deixar de fer qualsevol individu.

Així doncs, això vol dir que si algú l'ha fet grossa i té la necessitat d'explicar-ho, el poseu en un grup de deu persones entre les quals hi sóc inclosa i no tardarà massa a descobrir que jo puc ser la confessora ideal per al seu gran secret: escoltaré atentament, encara que els fets no em semblin massa correctes no li ho faré saber a no ser que em pregunti (i, desenganyeu-vos, no m'ho pregunten mai), em posaré en el seu lloc i comprendré el perquè de tot plegat encara que no el comparteixi i, la definitiva, abans moriré que no pas sortiré corrents a esbombar-ho per tot arreu.

Es veu que porto tot això escrit al front perquè cada cop més em trobo que la gent em confessa unes coses grosses de debò. I el que més em sorprèn no és pas el que em confessen, si no la necessitat imperiosa de confessar-ho tot, fins i tot l'inconfessable.

Si alguna vegada n'hagués fet alguna de grossa, no l'hauria explicat a ningú. De fet, sóc tan gelosa de la meva intimitat, que ni tan sols m'ho hauria explicat mi mateixa si no fos que aquest fet seria inevitable, per això em sobta tant cada cop que algú em mostra incontinència verbal amb les pròpies malifetes. 

Ara ja ho sabeu, si voleu utilitzar Gust de Maduixa  com a mitjà per exposar les vostres confessions, teniu el meu permís. Però doneu-vos pressa, perquè tenint en compte el ritme de confessions setmanals, estic per muntar la paradeta i començar a treure'n algun benefici econòmic o directament enviar a pastar fang al primer individu que se m'apropi per confessar-me algun pecat encara no paït.

TU TRIES:

EL CAMÍ FÀCIL O EL CAMÍ DIFÍCIL?

Aquesta setmana m'he trobat dues persones (els anomenaré X i Y) que feia temps que no veia. Cada una d'elles m'ha explicat com li anava la vida en general, tant emocionalment com laboral i, reflexionant sobre les dues trobades, m'he adonat que X i Y han triat camins diametralment oposats per transitar per aquests móns de Déu i que cap dels dos no ha estat capaç d'aconseguir ni la felicitat ni la plenitud anhelada durant els anys juvenils.

X és un home simpàtic i rialler amb una visió optimista del món. Fill d'una família amb possibilitats econòmiques no ha necessitat ni estudiar ni treballar, així que s'ha dedicat a viure i a gaudir de les bondats que la vida l'oferia: s'ha fet un fart de viatjar i quan no viatjava, era fàcil trobar-lo en tots els saraus noctàmbuls, rodejat de dones desitjoses de caçar-lo. 

Y, pel contrari, és una dona seriosa i molt responsable que sempre ha pensat que la vida és difícil i complicada per a tothom i ella, evidentment, no n'és l'excepció. Es va enamorar d'un noi depressiu, separat, amb dos fills del matrimoni anterior i amb problemes d'alcoholisme i, tot i que familiars i amics la van avisar que potser no era la millor opció vital, s'hi va casar perquè es va quedar embarassada i va pensar que, en aquell moment, no podia abandonar-lo.

X no és feliç perquè en el fons de la seva ànima sempre va desitjar estudiar una carrera universitària i formar una família pròpia però, com que el seu pare sempre es va encarregar de solucionar-li tots els problemes, no s'havia preocupat mai ni tan sols de saber què volia fer a la vida i ara es trobava que s'havia de fer càrrec del seu pare,  malalt d'alzheimer, i de l'empresa familiar dedicada a la Gestió de Residus,  perquè en aquests moments tot era molt més difícil del que hagués pogut ser fa uns quants anys enrere. 

Y tampoc és feliç perquè en nom de la responsabilitat carrega amb una sèrie de problemes extres que potser no li pertoquen però que no va ser capaç de desempallegar-se'n a temps. Complicacions i rebomboris personals que, per més que la van advertir, ara s'adona que ni tan sols hagués pogut imaginar fa uns quants anys enrere.

De fet, fa uns quants anys enrere, ni X ni Y van ser conscients que tenien l'opció de triar el camí personal, el fàcil o el difícil, que els ha marcat i els marcarà fins el dia que es decideixin a canviar-lo. Això si poden fer-ho, perquè la vida és una autèntica paradoxa i ningú té la certesa absoluta de quin és el camí fàcil a triar i quin és el camí difícil a descartar a l'hora de cercar la preuada felicitat.

AL MATÍ

Aquest matí ja no hi eres,

només les sinuoses arrugues del llençol

em permeten recordar-te,

perquè desprenen la flaire del pretèrit massa recent

i tenen, encara, barrejats dins la cendra clara,

contorns, secrets i clarobscures imatges.

Aquí, ara em sotja una solitud manyaga

que ha vingut per consolar-me,

que ocupa el teu espai, prop la finestra mig oberta,

a recer d’una pluja fina que copula amb el mar,

amb un aire suau que els fa de guaita.

Ara que ja no hi ets,

les paraules són paraules,

i les promeses, delers inimaginables;

ara que has esborrat el context

que fa de la metàfora

una esclava de les nostres passions

i que fa purs els nostres actes.

M’ha decebut retrobar mans òrfenes, abandonades,

pell freda i que han fugit els nostres astres;

malgrat tot, el sol em dibuixa un vestit,

m’escomet, altre cop, per desvetllar-me.

Un dia més que s’enceta per anar a finir,

empès per un de més jove que l’encalça;

dins el pensament, flueixen les lletres del poema

sobre un cos que vagareja,

confesso i sé que existeix una distància;

tot i així, frisso perquè el fet de recordar

no resulti necessari,

i que cada endemà,

quan el sol badalla,

pugui romandre al teu costat,

fruint de l’esguard silenciós d’una dolça mirada.

ERRORS ORTOGRÀFICS

Fa una setmana vaig llegir a un diari un article on es parlava de baix nivell ortogràfic generalitzat de l'alumnat matriculat al Grau de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (es veu que per TV3 també en va sortir alguna cosa, però jo ho vaig llegir en premsa).

Concretament a l'article apareixien les lamentacions de la degana de la Facultat de Ciències de l'Educació,  Maria Pau Cornadó Teixidó, on es queixava del greu problema que tenien amb l'alumnat i les assignatures de llengües perquè, deixant de banda que estudiessin i que es preparessin el temari, cometien força faltes d'ortografia en escriure els exàmens i els treballs que els demanava el professorat. 

Tenint en compte que el problema des de fa uns anys cap aquí s'ha agreujat força, la Universitat de Lleida només té dues opcions:

1- Aprovar els alumnes que han estudiat i donar-los el Grau de Ciències de l'Educació,  tot i escriure amb faltes d'ortografia.

2- No aprovar els alumnes que han estudiat però que escriuen amb faltes d'ortografia i, per tant, veure reduïts els títols de Grau en Ciències de l'Educació que podran entregar a final de curs.

Clarament la Universitat hauria d'establir l'opció 2 i punt. Un individu que té un Grau en Ciències de l'Educació serà un futur mestre que haurà d'ensenyar a escriure a uns futurs alumnes, per tant, fer faltes d'ortografia és inviable. No hi ha més.

Ara bé, la realitat és que si la UdL no aprova els alumnes que fan faltes d'ortografia, ben aviat la mateixa universitat veurà minvades les seves matricules perquè possibles futurs alumnes buscaran alternatives a altres universitats on les normes ortogràfiques siguin menys estrictes o, simplement, optaran per altres carreres universitàries que no tinguin en compte el nivell ortogràfic.

Al final la UdL ha optat per una tercera opció per intentar solucionar aquest delicat tema. Han imposat un nou sistema d'avaluació on es permetrà fer vuit faltes d'ortografia com a màxim per examen escrit i només cinc faltes per treball, tot esperant que, ampliant el marge d'error ortogràfic de l'alumnat, es puguin salvar les futures promocions en Ciències de l'Educació.

Ara arriba aquell moment en què jo em poso les mans al cap:

Vuit faltes d'ortografia en un examen??!!

Cinc faltes d'ortografia en un treball??!!

Em sembla que els de la UdL en comptes de pensar un nou sistema d'avaluació basat en la permissivitat s'haurien d'haver esforçat més en informar als seus futurs i possibles alumnes  (i jo hi afegeixo -clients) de la gran llei universal dels docents de llengua:

      Si vols ser mestre i ensenyar a escriure una llengua, no pots fer ni tan sols una falta d'ortografia.
      Si vols escriure amb faltes d'ortografia, no estudiïs per ser mestre i ni tan sols somniïs en fer classes de llengua. No estàs fet per això. 

Proposo que pengin un cartellet amb el missatge a l'entrada de totes les facultats de Ciències de l'Educació. Així mai ningú podrà al·legar que no el van informar correctament.

Relats Conjunts:
2050

M.C. Escher, Relativity, 1953

Són les 7.00h del matí d'un dia qualsevol de l'any 2050. En John apaga el despertador i es frega els ulls per desvetllar-se. S'aixeca del llit, enfila cap al bany i fa un badall davant el mirall. Sent el soroll de la màquina de cafè i pensa que la seva filla gran ja deu estar esmorzant.

En sortir del bany i veure aquelles escales de difícil perspectiva i les portes del revés, agraeix ser un ciutadà dels anys cinquanta, però del segon mil·lenni després de Crist. Tenint en compte que s'havia casat dues vegades i que, entre els fills del primer matrimoni i els del segon, més els afegits de les respectives dones amb els anteriors marits,  havia arreplegat una família de 12 membres en total, en John pensa que no sap pas com s'ho hagués fet si li hagués tocat viure uns 30 anys enrere.

Va baixar les escales que el conduïen a la cuina amb una certa tremolor de cames, símptoma inequívoc que la partícula Grav-05 començava a deixar de fer efecte. Necessitava urgentment la nova dosi.

La seva filla gran, la Julie, en sentir-lo entrar per la porta, li desitjà el bon dia i li acostà l'ampolleta amb la dosi de la Grav-05. Ell se la va beure d'un glop i després li donà les gràcies. De seguida va notar com les conegudes pessigolles li pujaven des de la planta dels peus fins a dalt de tot del cap. Es va sentir reviscolat immediatament i va dir:

-Julie, si us plau, em fas un cafè i un parell de torrades?- i continuà- mentre m'ho prepares, ara que ja estic llest per desafiar la gravetat, m'enfilaré per les parets a despertar els teus germans i la teva mare, que sembla que, com cada matí, no tenen ganes de fer cas als despertadors.

-És clar, pare, però què et sembla si de pas els puges les dosis a l'habitació? Ho dic sobretot pel petit Peter que, com que té tant poc equilibri, li costa molt arribar a la cuina sense haver pres abans la Grav-05,- va dir la Julie tot acostant-li les ampolletes.

- Tens tota la raó del món, com sempre. Porta cap aquí!- va contestar a la seva filla, fent posat de resignació sobreactuada.

La Julie, rient,  li acosta el paquet amb les dosis de la Grav-05 i en John girà cua camí de les habitacions. 

Mentre pujava les escales li va venir al cap el talent que devia tenir qui va inventar la Grav-05. De ben segur, pensava,  que poc es creuria l'inventor en qüestió que amb aquell beuratge solucionaria, entre moltes d'altres coses, el greu problema dels pisos petits, ara que les famílies creixien i es multiplicaven inesperadament, tal i com li havia passat a ell mateix.

-Sens dubte, el millor invent del segle XXI- es va dir en John amb un somriure socarró als llavis.


(Aquesta és la meva participació a la proposta de RELATS CONJUNTS)

VULL SER EL MESSI!!

Vull ser el Messi!!

No, no només perquè és el millor jugador de futbol del món. No, ni tan sols perquè és el més ben pagat de tots.

Doncs no, no té res a veure ni amb els diners ni amb el prestigi, tot i que reconec que no faria fàstics a rebre una part dels diners que guanya ni a tenir una part del prestigi que té. (Vull especificar, però, que, posats a triar, preferiria ser prestigiosa en altres habilitats que no pas xutant pilotes. Qüestió de gustos).   

I sí, vull ser el Messi i l'autèntic motiu és perquè quan es lesiona, en dues setmanes ja torna a córrer pel camp de gespa i això sí que considero que és un autèntic luxe.

Porto més d'un mes lesionada: fisura al menisc dret i tendinitis rotuliana als dos genolls  produïdes per una sobrecàrrega i un excés d'impacte per l'exercici físic que practico habitualment. Tractament: un antiinflamatori potent i repòs absolut durant 3 setmanes.

Segur que si fos el Messi ja estaria recuperada perquè ell sí que pot estar tres setmanes de repòs absolut. Probablement deu tenir un equip de metges especialistes, de fisioterapeutes i d'osteòpates particulars que li fan el seguiment minut a minut de la lesió i li indiquen quins tractaments i quins exercicis de rehabilitació pot fer per millorar.

Potser fins i tot el venten una mica quan té calor i posaria la mà al foc que li deuen preparar uns batuts boníssims de fruites variades amb un còctel de vitamines i productes d'aquests que en diuen nutricionals, adequats per accelerar la recuperació del menisc i les ròtules que es veu que fan miracles en ossos i articulacions.

Però, a més, si després de dues (ja ni tan sols tres) setmanes, el dolor no li ha remès, l'infiltren amb plasma (no pas amb cortisona)  i a córrer de nou.

Com que no sóc el Messi, fa més de quatres setmanes que em vaig lesionar i no he fet repòs absolut perquè he hagut de treballar, conduir, comprar, cuinar, netejar i pujar escales sí o sí, així doncs, no és pas que continuï igual, sinó que el dolor ha empitjorat. I com que, a més,   m'he pres l'antiinflamatori potent que em van receptar, m'he tirat a l'aire l'estómac i ara també  m'haig de medicar per a la gastritis. Que bonic, oi?

Bé, també m'estic plantejant d'infiltrar-me, però, clar, amb cortisona, que la palla va cara i el plasma és només per als de l'elit. Refotudament és el que hi ha.

Si algú em veu de lluny (o de prop) caminant a zero per hora pel carrer i basculant el cos de  banda a banda, probablement pensarà o que camino fisurada o que camino inflamada o que camino escaldada, però vaja, que aquella habitual gracilitat de moviment que tenia (ehem) ha estat substituïda per les adolorides passes amb  bastó d'una iaia de 90 anys.

Enteneu ara el perquè vull ser el Messi?

PHOTOSHOPITZADES

L'altre dia tafanejava en un quiosc quan vaig veure una revista amb una foto de la Gwyneth Paltrow a la portada. Estava realment fantàstica, tant que fins i tot me la vaig mirar dos cops per assegurar-me que era ella.

Considero a la Paltrow una de les meves actrius preferides. Trobo que té tres qualitats que la fan molt especial: bellesa, naturalitat i elegància. Crec que ningú pot negar que és molt maca i el seu talent interpretatiu és basat en l'elegància natural innata que la diferencia de les altres actrius guapes de la seva edat.

Fins ara era la meva predilecta tenint en compte el rang d'edat a la qual la incloïa, però després d'haver vist el que s'evidencia en la imatge potser l'hauria de comparar amb altres actrius més jovenetes, ja que estava convençuda que aquesta actriu estava al voltant de la quarantena. Ara bé, el Photoshop fa miracles i la foto mostra una noia de com a molt vint-i-cinc anys, amb una pell blanca immaculada i sense ni una arruga per enlloc. 

És fàcil constatar que entre els programes de retocs fotogràfics i les aplicacions de filtres per a les fotos tipus Instagram, res és el que sembla. També és fàcil constatar la justificació que tothom li troba al tema: Si es pot millorar, per què no fer-ho? Només és una foto...

És possible que només sigui una foto, sí, és clar, però segueixo pensant que mostrar imatges de dones de més de quaranta anys amb aparença d'una de vint no afavoreix l'aprenentatge d'una sana autoacceptació de cap dona, ni jove ni gran.

Sembla que les dones en algunes qüestions no avancem i la Paltrow, tot i ser ben maca i ben elegant,  queda clar que tampoc ha aprés la lliçó.

EMMIRALLATS

Tinc sis nebots i dos més vénen de camí. En total seran quatre nenes i quatre nens igual  a vuit nebots. Déu n'hi do, oi?

Ahir vaig estar amb el més petit de tots, un nadó de cinc mesos, i em vaig adonar que una part del patiment que comporta el no saber quin futur li espera, ni a ell ni a cap dels altres set, desapareix en veure com són  i com es comporten els seus pares i, fins i tot, com són i com es comporten els seus avis.

El tarannà familiar es farà palès en tots vuit nebots, és inevitable. Hi ha una part de comportament que va inclòs en el codi genètic, però hi ha una part que és per simple observació i repetició d'hàbits, costums, valors i principis dels adults amb qui conviuen els infants. La meu rol de filla o de tieta i els deu anys d'experiència docent m'ho han demostrat diàriament: els testos s'assemblen a les olles. És un fet i quan menys ho esperes, amb el més petit dels detalls o aquell que et sembla que no tindrà cap mena d'importància,  ja has deixat impresa la teva petjada en alguna de les seves ments infantils o adolescents.

Som un mirall, n'hem de ser conscients tothora i no oblidar-ho mai.

A una de les nebodes li agrada molt escriure i per Sant Jordi va fer una narració pel concurs del col·legi. Els pares de la noia (té tretze anys) eren al repartiment dels premis i van sorprendre's en sentir i el tercer premi és per a Gust de Maduixa  que correspon a... i era per a la seva filla.

I jo, tota cofoia de tenir una neboda que despunta en el camí de les lletres. 

FUROR!
 (per escriure un llibre i explicar l'experiència maternal o paternal)

Com cada any, s'apropa Sant Jordi i la televisió, la ràdio i la premsa s'omplen d'anuncis per mostrar novetats editorials de tota mena als lectors de totes les edats. La tradició del llibre i la rosa  per Sant Jordi està molt arrelada a la nostra terra i segurament dimarts que ve totes les rambles, places i carrers dels pobles i de les ciutats catalanes estaran plenes de gent triant i remenant llibres per totes les parades muntades per les llibreries locals.

Una rosa i un llibre, una tradició molt bonica però, que ningú s'enganyi, una tradició que tampoc s'escapa de l'anhel d'extreure'n cert benefici econòmic per part dels que es dediquen al negoci dels llibres i de les flors.

Del negoci de les roses, o de les flors en general, no en parlaré, ja que el desconec completament. Del negoci de les editorials no cal saber-ne massa per endevinar com funciona. Però pels més despistats en el tema, només explicaré una realitat que m'ha semblat curiosa, si més no. Després, que cadascú pensi el que vulgui.

Aquests dies previs al Sant Jordi, m'ha sorprès descobrir l'autèntica proliferació esdevinguda en relativament poc temps de llibres escrits per personatges coneguts del món audiovisual, del món de les arts escèniques, del món de la moda, del món del paper couché i del món en general, perquè es veu que algun ull clínic del món editorial ha vist el filó en el fet que un conegut famós expliqui la seva experiència amb això de la maternitat o de la paternitat.

Doncs a aquesta innocent tendència per explicar amb una necessitat imperiosa què es sent quan ets pare o mare s'hi ha apuntat gent com l'excèntrica Bimba Bosé (Y de repente soy madre), o la pijíssima Carla Goyanes (Coaching para mamàs), o la televisiva Agnès Busquets (Mare en pràctiques), o el polifacètic Lluís Gavaldà (El pare que et va matricular), per citar-ne uns quants d'àmbits ben diversos.

Bé, com es pot comprovar, parlem d'escriptors de gran prestigi i solvència, amb una reconeguda trajectòria literària, que de ben segur deuen fer una reflexió filosòfica i mèdica sobre la petjada psiquico-física que deixa la maternitat o la paternitat en l'ésser humà.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!!

SÓC UNA ULISSES?

El divendres passat, sobre les dotze del migdia, va sonar el mòbil i en agafar-lo un "Buenos días, soy Marcos García y le llamo de la compañía de telecomunicaciones X". Jo vaig bufar i a continuació una veu masculina em va preguntar "¿Es usted la Sra. M, titular de la linea de ADSL del número 000000000?".

La primera reacció va ser fer com sempre, dir, abans que ell em digués res, "oiga, no me interesa, adiós" i penjar directament, ja que em faig un fart de rebre trucades de companyies de telefonia per ofertes comercials i com que no me'n crec ni una, doncs ja ni tan sols els deixo que m'expliquin cap sopar de duros.

Però just quan li anava a etzibar la frase socorreguda de sempre, em vaig adonar de dues coses: una, tenia la veu molt bonica i sense cap mena d'accent sud-americà (ep, no tinc pas res contra els sud-americans però tothom sap que si un sud-americà et truca i et pregunta pel teu nom perquè ell no el sap, és que té intenció de fer-te una oferta comercial de telefonia, és un fet).  I dues, em trucava de la companyia d'ADSL que tenia contractada, per això s'havia dirigit a mi amb el meu nom. Així doncs, el vaig deixar parlar.

Evidentment, era una oferta comercial. Aquella que en la mateixa factura tens fusionat l'ADSL, les trucades des del fix i les del mòbil i la connexió d'internet al mòbil.

La qüestió és que no tinc connexió d'internet al mòbil, no he sentit mai  la necessitat de tenir-ne i, a més, he sabut mantenir-me i no sucumbir a les pressions d'amics, familiars i companys de feina diversos perquè em posés el punyetero WhatsApp, al qual sembla que tot el món està enganxadíssim i a mi, sincerament, no m'ha convençut mai. Digues-me poc sociable, si ho creus així.

Doncs bé, tant de temps mantenint-me ferma amb el tema i el tal Marcos em va convèncer en només 10 minuts que vam estar parlant. Què us sembla? Horrorós, oi?

Realment no sé si pensar que va ser la seva veu, seductora però amb un to educat i seriós alhora, o si és que realment els números cantaven i, ves per on, em surt més a compte fusionar-ho tot i fer un max-mix amb les comunicacions casolanes, que no pas tenir només fix i ADSL per una banda i el mòbil per l'altra.

El Marcos té una veu realment bonica, d'aquelles que et fan volar la imaginació pensant qui hi ha a l'altre banda de l'auricular mentre hi vas parlant, però, a més, com a comercial ho va fer molt bé. Tant que, tot i deixar-me portar per aquell autèntic cant de sirena, vaig tenir un  moment de lucidesa i li vaig dir que l'oferta em semblava molt interessant, però que m'ho volia pensar.

Amb molta educació, amb calma i amb aquella veu seductora em va dir que no passava res, que ho entenia, que aprofités el cap de setmana per informar-me amb amics i coneguts i a la pàgina web sobre l'oferta i que, si em semblava bé, el dilluns em tornaria a trucar per veure què havia decidit. Ens vam acomiadar amb molta plasenteria.

La decisió ja està presa. Demà, quan em truqui, li faré repetir fil per randa tota la oferta per recrear-me una mica més en la seva veu, així el so d'aquella melodia seductora encara quedarà gravat una mica més a la meva ment.

El cert és que ara mateix em pregunto quants Ulisses masculins i quantes Ulisses femenines deuen haver darrera de la trucada d'una oferta comercial?

DIGNITAT

El passat 24 de març, el diari Ara publicava l'entrevista que cada diumenge fa el director, Carles Capdevila, a la periodista Ana Pastor.

La periodista té un prestigiós i reconegut trajecte professional en informació nacional i internacional, tot i que molta gent la va conèixer quan presentava Los desayunos de TVE i, sobretot, pel soroll fet via internet i xarxes socials a causa de la polèmica originada en relliscar-li el vel que portava mentre entrevistava el president iranià Mahmud Ahmadineyad o, també, per la rèplica feta al president d'Equador, Rafael Correa, quan va ser l'entrevistat qui li feia les preguntes a ella i qui, amb audàcia, l'anomenà Anita.

En aquesta mateixa entrevista, en Correa afirmava la parcialitat de la premsa per afavorir els interessos polítics i econòmics d'un país i la Pastor li ho rebatia puntualitzant que la premsa s'utilitzava com a intermediària entre els ciutadans i els governs i que, excepte algun cas esporàdic, els mitjans de comunicació eren professionals independents i imparcials.

Vuit mesos després, RTVE tornava a entrevistar el president Correa però la periodista ja no era l'Anita. De fet, ja feia gairebé tres mesos que no treballava per a la televisió pública espanyola. L'havien cessat del programa i, posteriorment, ella va decidir plegar de la cadena, bàsicament per les evidents desavinences amb el nou equip directiu nomenat pel partit del govern.

En l'entrevista que comentava a l'inici del post, el director del diari Ara, Carles Capdevila, li preguntava si es considerava una persona rebel. La Pastor deia que prefereix la paraula inconformisme a la rebel·lia  i afirmava que s'ha de fer un periodisme inconformista, crític i de contrapoder. Màximes que la van portar fins a l'acomiadament de RTVE però que l'han refermat com una de les abanderades del periodisme de qualitat, mantenint-se fidel a la seva dignitat i mostrant coratge per afrontar les conseqüències de les seves decisions.

No és estrany que, durant la segona entrevista feta per RTVE, el president d'Equador, recordant la primera entrevista que li havia fet l'Anita, en preguntar per ella a la nova entrevistadora i rebre per resposta un simple "ya no está", acabés per dir un irònic "¿no decía que había independencia en los medios?". *

Llàstima que la periodista novella de la cadena pública no va encertar a contestar-li res, encara li queda molt camí per recórrer i per aprendre. Tot i que, de fet, potser no té massa ganes de recórrer res ni d'aprendre res, però sí de mantenir el seu lloc de treball.

Ho comprenc, sí, però no ho comparteixo. Anomena-ho dignitat, si vols.

* 16 de novembre de 2012, Canal 24 de RTVE.

ELS LLIGAMS DE L'AMISTAT

Feia dies que volia trucar una amiga. Parlo d'una gran amiga a la qual no tinc l'oportunitat de veure amb la freqüència que voldria perquè viu molt lluny d'on visc jo. De totes maneres, mantenim viva la flama de l'amistat mitjançat les trucades telefòniques i el correu electrònic. Així doncs, amb ella, el temps i la distància no han guanyat aquella batalla d'on gairebé sempre en surten victoriosos: la de l'oblit.

Tal com dic, feia dies que volia trucar-la però no trobava el moment, quan hi pensava, m'era impossible fer-ho i quan podia fer-ho, no hi pensava. A la vida actual, tots tenim tantes coses al cap que fins i tot ens despistem de les coses més importants quan realment són les úniques que importen de debò.

El dia de Dijous Sant vaig pensar en ella un munt de cops durant la jornada, tants que aquesta vegada em va ser impossible despistar-me i no trucar-la. Així que cap el vespre, just en tornar-me a venir al cap el pensament, vaig marcar el seu número de telèfon. No me'l va agafar, cosa que no em va estranyar perquè, en no ser encara l'hora de sopar, ja imaginava que potser no hauria arribat a casa. 

Una estona després vaig rebre un sms on em deia que em trucaria d'aquí a uns dies perquè justament aquell dia s'havia mort el seu pare. Em vaig quedar de pedra. Sabia que el seu pare estava malalt i que això acabaria passant, però no imaginava que els seus crits silenciosos demanant ajuda en un moment de patiment com el que estava vivint, m'arribarien d'una manera tan clara durant tot aquell dia en forma de pensament- recordatori.

Suposo que l'amistat que sentim l'una per l'altra segueix mantenint els forts lligams forjats durant anys a base de respecte, de comprensió, de tolerància i d'estimació profunda. Així doncs, tot i que el temps transcorre sense aturador i tot i que la distància continua dificultant amb molts quilòmetres pel mig la nostra trobada, els sentiments són ben vius  per unir-nos quan sigui i allà on sigui. 

La meva amiga sap que el meu cor i la meva ànima estan ara mateix amb ella per donar-li suport i ànims en un moment tan dolorós com és la mort d'un pare.

                                                                                       Dedicat a la L.

Relats Conjunts: 

GRAFIT

Hi havia una vegada tres porquets que vivien plàcidament en una granja d'un poble prop de les muntanyes. Era una vida tranquil.la on gaudien de la terra, dels arbres, de les flors i de la companyia dels altres animals mansos de la granja. 

Ben aviat la granja va deixar de ser productiva i les coses van començar a anar maldades, així que, adonant-se del fosc futur que els esperava als tres porquets, els seus pares van decidir traslladar-se a la gran ciutat, pensant que potser així els seria més fàcil trobar noves oportunitats laborals per a tota la família.

Els tres porquets van patir molt el canvi, sobretot quan van començar a descobrir un concepte que abans, mentre eren a la granja, no haguessin pogut ni tan sols imaginar: la maldat.

Van haver de llaurar amb les befes, les baralles, la delinqüència, les violacions, l'alcohol,  les drogues, la prostitució i totes les humiliacions hagudes i per haver que conviuen en els carrers de qualsevol gran ciutat. 

Tot i plorar moltíssim, sabien que havien de fer-se més forts davant totes aquelles misèries, així que es van posar una cuirassa a prova de sentiments i d'emocions i, fent pinya tots tres, van aconseguir fer-se un lloc destacat entre els delinqüents urbans més temuts utilitzant les mateixes armes que altres havien utilitzat per vexar-los.

Un any després d'haver arribat a la gran ciutat, un col·lega de la colla que traficava amb substàncies il·legals i que també era conegut pels seus originals grafits va dedicar-los un d'especial per a ells, com a mostra de bona amistat. El va pintar a la paret de davant de casa seva, perquè així els seus tres amics cada dia poguessin veure amb orgull la seva  pròpia imatge.

En veure el grafit, els tres porquets van haver de fer un gran esforç per dissimular la tristor que els ennuegava els ulls.


(Aquesta és la meva aportació a la proposta dels Relats Conjunts)

Aportació als Relats Conjunts.

LA FAMÍLIA UNIDA

Aquesta setmana, en Joan Piqué, pare del jugador del Barça Gerard Piqué, va presentar a La casa del llibre de Barcelona la seva segona novel.la, Fantasmes del passat. L'autor va estar acompanyat en tot moment pel seu fill i la seva jove, la cantant colombiana Shakira, entre d'altres amics relacionats amb el món futbolístic i periodístic.

De fet, la presentació va ser conduïda pel periodista Jordi Basté, així que, valorant el rebombori mediàtic organitzat i el que suposa a nivell publicitari, al Sr. Piqué li ha sortit a compte ser el pare d'un dels cracks del Barça i tenir per jove a una cantant famosa, tant si en realitat té talent literari com si no en té.

I potser en té, ja que aquesta és la segona novel.la que escriu. Però no és l'únic, fins i tot el seu fill, en Gerard, posseeix talent per la literatura. Ell va ser el primer de la família que el va voler mostrar a la societat amb la publicació del volum biogràfic Viatge d'anada i de tornada. Es veu que és qüestió de genètica i ho porten a la sang, no es pot negar.

Ara bé, el meravellós món familiar dels Piqué va molt més enllà dels lligams de la sang, de tal manera que fins i tot arriba a la part política ja que, fa escassament un mes, el sogre del jugador, en William Mebarak Chadid, també es va voler sumar al club dels escriptors de la família en publicar la seva primera novel.la, Al viento y al azar. I per si de cas algú es pensava que la família no estava unida, la seva filla, la Shakira, li va escriure el pròleg. El súmmum del talent!

Essent conscient que el món literari és més aviat restringit si no és que algú et dona un cop de mà i veient  la estreta relació que hi ha entre la literatura i aquesta família, he decidit entrar a formar part del clan familiar per així poder publicar la meva primera novel.la.

L'estratègia a seguir és fàcil: em presentaré com a candidata per a ser la mascota del Milan Piqué Mebarak i com que sóc una gateta preciosa i molt mimosa (només cal que em mireu a la foto per adonar-vos), no es podran resistir als meus encants i passaré a ocupar la vacant. 

D'aquí uns mesos, un cop escrita i publicada la novel.la, iniciarem el tour mediàtic per assegurar-nos el màxim ressò publicitari. Fins i tot he pensat que, per aconseguir encara una més gran repercussió, conduirà la presentació del llibre el mateix Milan. Pot començar per presentar-me com a la seva mascota preferida i, posteriorment, pot fer una exaltació del meu talent literari, per si amb el xou muntat no quedés clar si en realitat en tenia o no.

No sé si a cal Piqué-Mebarak ja hauran començat a ensenyar-li al nadó les síl·labes del meu nom, però haurien d'anar espavilant amb el tema, no voldria pas que, amb els nervis del directe, al nen se li entortolligués la llengua.

Ma-rion, Ma-rion, Maaaaa-rion!!

MORIR-SE... O NO

La setmana passada, a TV3, passaven l'anunci publicitari d'un capítol de Polseres Vermelles, sèrie que no segueixo ni tinc cap intenció de seguir per motius que no cal explicar ara mateix.

Estic segura que bona part de la població de Catalunya va veure aquest anunci  on semblava que una noia malalta moria i on tothom plorava amb gran desconsol la seva mort. Especialment un noi que, suposo, era un íntim amic, tot i que els altres també lamentaven la situació. Les imatges mostraven dolor, plors, planys i records viscuts, per tant, em sembla que no vaig pas errada quan afirmo que gairebé tots els espectadors van imaginar la defunció de la noia en qüestió.

L'endemà de l'emissió del capítol vaig saber que la protagonista se'n sortia i no moria, cosa que no em va sorprendre perquè aquest recurs ha estat utilitzat en televisió fins a la sacietat i sempre acostuma a funcionar si el que es vol és mantenir expectatives o guanyar audiència.

Pel que m'han dit, sembla que aquest cop el recurs va ser utilitzat de manera excessiva. O sigui, que es van passar amb la dosi de laments i de plors ja que, tenint en compte que al final la noia acabava ben viva,  potser no calia tanta compunció. 

No ho sé, no ho puc assegurar perquè no vaig veure el capítol, ja ho he dit. Però vaja, de bones a primeres, el recurs de ressuscitar algun personatge ja sigui en televisió, en literatura o en cinema  sempre m'ha semblat una manera d'apedaçar maldestrament un final amb un inici. I el final encara se'n surt, però l'inici grinyola per tot arreu. No hi havia una manera millor per solucionar la situació?

Recordo un cas en literatura que especialment em va deixar de pasta de moniato, sobretot perquè no l'esperava. Parlo dels dos primers llibres d'una novel.la d'un escriptor, icona de la postmodernitat que ningú gosa criticar, amb una vertadera facilitat per excitar la imaginació i per fer brollar els sentiments. Segons el meu modest i humil parer de lletra-ferida, l'autor va utilitzar un autèntic pedaç per enllaçar el final del 1r llibre (la protagonista es suïcida) amb l'inici del 2n llibre (la mateixa protagonista continua ben viva) en la seva venerada  novel.la 1Q84.

Suposo que els seguidors de Haruki Murakami, i quedi constància que em declaro fidel seguidora, o accepten les resurreccions dels seus personatges com a una excentricitat més de la genialitat de l'autor o, simplement, accepten que l'autor es va veure obligat a continuar de manera forçosa la novel.la per exigències del guió editorial.  

Així doncs, o és per l'audiència o és per les vendes,  però sembla que en aquesta vida no hi ha manera que et donin el Requiescat In Pace i potser millor així, perquè... qui vol morir? 

CONTERTULIANS

Just l'últim dia que acabava el meu contracte laboral en el centre on treballava, un company de feina que havia estat una setmana de baixa per una grip (baixa que, evidentment, el Departament d'Ensenyament no havia cobert) es reincorporava aquell mateix dia i explicava que s'havia passat part dels dies, tenint en compte que el seu estat no li permetia gran cosa més, veient els programes de televisió que habitualment no veia per l'horari laboral.

Parlava dels programes, sobretot matinals, que inclouen tertúlies en el seu contingut, formades per un moderador-presentador i una sèrie d'especialistes en el tema triat per a l'ocasió. El company se n'escruixia de què, en aquestes tertúlies on es debatien temes d'actualitat, la majoria dels col·laboradors opinaven sobre les diverses temàtiques sense saber-ne un borrall, o poc més que un borrall, sobre allò que comentaven.

També ironitzava sobre el fet que potser havíem errat en triar la professió i que sortia molt més a compte participar en una taula rodona televisiva que no pas bregar amb adolescents, perquè només apareixent un parell d'hores en un d'aquests programes ja et guanyaves el jornal. A més, si no en sabies massa, tampoc era cap problema, ja que només fent posat d'interessant, assentint o negant i, en cas que et preguntessin, desviant l'atenció cap a un tema que dominessis, ja te'n podies sortir.

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de veure més d'un d'aquests programes i, després de  documentar-me amb profunditat, em sembla que ja m'he decidit: vaig a enviar-los el meu C.V.  perquè crec amb fermesa que puc ser una clara candidata a participar com a col·laboradora en una d'aquestes tertúlies. 

Sóc educada, culta i domino l'art de tirar pilotes fora (aquest últim requisit ha estat ensenyat pels alumnes i el vaig aprendre de seguida. Sense ell m'hagués estat impossible aguantar els anys de docència). A més, ben mudada puc fer força goig (la meva mare sempre m'ho diu i el que ella diu va a missa), així que encara donaria el punt d'elegància que m'ha semblat que s'ha perdut en algun programa, tenint en compte alguns estilismes grisos i apagats. I, bé, ja no parlem del fet de trencar i fer baixar l'altíssima mitjana d'edat dels contertulians, que n'hi ha per pensar que o ets un "iaio" o no tens res a fer en aquesta vida perquè sembla que només és valorat el criteri afectat de senilitat.

De fet, és una llàstima que no compleixi l'únic requisit absolutament necessari i el més important de tots, si no, qualsevol matí (o tarda) em podríeu veure a la pantalla, no ho dubteu pas.

Que quin requisit? 

Sí, home, si tothom ho sap, el de tenir uns bons padrins!!

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA II

L'onze de novembre de 2012 escrivia un post, Professors de segona categoria,  on denunciava la situació dels interins del Departament d'Ensenyament que havíem  passat a fer substitucions en perdre la vacant que teníem assignada per causa de les retallades imposades per la Generalitat.

En aquella ocasió substituïa una titular que va estar de baixa tot el primer trimestre, així doncs, vaig començar a treballar com a professora de segona categoria des del primer dia de curs i sabia que, probablement, s'acabaria l'últim dia del trimestre, tot just abans de començar les vacances de Nadal. 

Precisament, com que durant tres mesos seguits estaria cobrint la baixa de la titular, professors i alumnes em van tractar des del primer dia com si fos una professora de primera categoria, només que, en realitat, no ho era i, a més, sabia que aquella substitució, en algun moment, arribaria a la seva fi. 

La sensació que vaig tenir en aquell centre, tot i entrar com a substituta, va ser la que havia tingut els 10 anys anteriors, vaja, la de sempre: la de treballar per ensenyar uns coneixements als alumnes barrejada amb la d'educar uns principis i uns valors en els quals fomentar uns bons hàbits i comportaments que els serviran pel seu futur. Sempre he valorat i respectat els meus alumnes i sempre m'he sentit valorada i respectada per ells. De vegades m'ha costat més o menys guanyar-me'ls, però un curs dura molt de temps i un trimestre, també, per tant aquest cop no va ser massa difícil.

Així doncs, quan finalment va arribar la fi del primer trimestre que coincidia amb la fi de la meva substitució, me'n vaig anar del centre amb la satisfacció de qui ha passat la   gran prova: la meva primera substitució havia estat un èxit. Això sí, marxava amb la por provocada per l'incertesa de saber que me n'anava a la cua de l'atur, però amb l'esperança que la cosa no s'allargués massa.

Per sort només vaig estar un mes aturada i el dia 22 de gener em van nomenar per una altra substitució de quatre setmanes de durada. Curta, sí, però tenia feina i, aparentment, no em podia queixar.

El primer dia de classe estava contentíssima i eufòrica, però ben aviat l'alegria inicial va transformar-se per un estat d'atabalament una mica desesperant però, això sí, dissimulat al màxim, no fos cas que els alumnes ho notessin i llavors sí que la cosa empitjoraria de debò.

El fet és que no havia calibrat prou bé el que suposa començar com a substituta a finals de mes de gener, després que els alumnes haguessin estat 15 dies sense professor (yuuhhhuuu, per a ells és una festa, clar) i en un centre nou on no t'ubicaries ni que portessis una brúixola perquè el teu cap està fet un autèntic caos en veure tantes cares noves i tants noms nous de cop (uns cent vuitanta), en un espai tan reduït, l'aula, i en un temps tan breu, una hora, que es repeteix contínuament al llarg de tota la jornada. 

Els alumnes interpreten que un professor substitut és un novençà o un passerell que no s'entera de res a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. I això és el que fan, evidentment. Per sort, l'experiència d'aquests deu anys m'han servit per a alguna cosa i he sortit airosa d'algunes de les proves a les quals m'han sotmès durant aquestes quatre setmanes. Bé, d'algunes no me n'he sortit, com per exemple el dia que vaig fer dues voltes en plan ruta turística per tot el centre, enviada de punta a punta, 1r pis, 2n pis i 3r pis inclòs,   pels mateixos alumnes conxorxats. 

Demà és el meu últim dia en aquest centre i sé que me n'aniré amb sensacions molt diferents que les de l'anterior substitució. Per començar admeto que és possible que no m'hagi guanyat la confiança ni dels alumnes ni dels companys que he tingut durant aquestes setmanes. De fet, el centre deu tenir uns vuitanta professors (ni tan sols ho puc assegurar, tinc tan poca informació) i, si faig recompte, no menteixo si dic que només dec haver interactuat amb uns quinze professors, vint a molt estirar.

Per acabar, només diré que, tenint en compte la situació, he fet el que bonament he pogut, perquè el que sí que està clar és que exercir de professor no és el mateix que intentar exercir de professor substitut. També he comprovat que quatre setmanes és massa poc temps perquè el centre, els professors que hi treballen i els alumnes que hi estudien et puguin considerar alguna cosa més que simplement un professor de segona categoria. De fet, ni tan sols per intentar demostrar que tu, un dia, vas ser de primera   categoria i que voldries continuar sent-ho.

Tanmateix el dimarts tornaré a anar a la cua de l'atur tot esperant que ben aviat em tornin a nomenar per a una nova substitució. Això sí, posats a demanar, que sigui fins a final de curs perquè així, tot i estar relegada a la segona categoria, tindré la possibilitat d'exercir de professora oficial (qui finalment avalua) que, en el fons, sembla que és la única categoria que compta per a tothom.

I tot amb il·lusió, amb esperança i amb optimisme, oi?

Sí, senyor president, li ben asseguro que no he perdut cap de les tres coses. Ans al contrari!