"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 30 de desembre del 2012

ELS BONS PROPÒSITS



Com cada any, arriben els dies de Nadal i els típics bons propòsits per a l'any nou que està a punt d'encetar-se. 

Bons propòsits que, evidentment, per molt bona intenció que tinguem, no complirem. És un fet, la majoria dels mortals quan arriben els últims dies de l'any fem una mica de balanç entre les coses bones i positives que ens han passat  durant els 365 dies i les coses que no han acabat de funcionar i, en comptes de donar més importància a tot allò de bo que hem viscut, doncs posem l'atenció en allò que no hem fet, però pensem que hauríem de fer. Llavors, com a sers alienats que som, fem llistes mentals (potser hi ha algú que fins hi tot ho posa en paper, friki se'n diu d'això?) de bons propòsits, com si, pel simple fet de fer-les, ja funcionés com a talismà perquè es complissin els nostres desitjos. 

Greu error. No funciona així. No pel simple fet de pensar-ho, després el propòsit es compleix sol. No. És necessari una gran dosi de constància, de perseverança i de paciència per veure els resultats (si és que n'hi ha d'haver o en pot haver, clar). I reconeixem-ho, en la societat de l'ara mateix i aquí mateix aquestes tres qualitats són difícils de cultivar però són les obligatòries per fer una prossecució continuada en allò que desitgem per a l'any nou.

Tinc proves evidents del que estic dient. Vegeu, si no, els top dels propòsits per l'any nou: 

Si no fos una tasca complicada...

1. Tothom parlaria aquell idioma pel qual fa l'esforç de veure pel·lícules en versió original (subtitulada, no cal anar de megacracks), o de llegir llibres o diaris en l'idioma original, o d'apuntar-se (fins i tot) a una acadèmia privada o, ja que estem en crisi, aprofitar el preu i el títol convalidat de les Escoles Oficials d'Idiomes (que ara hi ha bufetades per apuntar-se, si no em creieu, indagueu sobre el tema).



2. Tothom faria esport tres cops per setmana, que és el que recomanen els metges en general. I sí, la intenció, la gent ja la té, perquè està comprovat que les matriculacions després de Nadal augmenten en tots els centres gimnàstics, però al cap d'un mes o una mica més, en aquests llocs acaben quedant els quatre de sempre fins just després de Setmana Santa que torna ha haver una psicosi pel mateix tema. Ja se sap, la mona i l'estiu que ja està més a prop...



3. Tothom seria esvelt i no existirien les dietes miraculoses (i les no miraculoses, vaja). I és que jo em pregunto si no és més fàcil moderar-se amb el tema del menjar durant tot l'any que condemnar-se a patir gana durant dies o setmanes o mesos. I jo mateixa em contesto que no és tan fàcil perquè en aquest tema entren més factors que de vegades no són tan controlables com la simple força de voluntat. Me'n faig càrrec. 



4. Ningú fumaria. No calen els comentaris, oi?



5. ?????

Bé, ara mateix no se m'acudeix cap més, però de ben segur que vosaltres en teniu  algun de propi i personal en ment, veritat? Doncs si el teniu, ja podeu començar a mentalitzar-vos que sense aquelles tres qualitats que he anomenat abans tot quedarà en un desig que no haurà anat a enlloc més que a la vostra imaginació. Ep, i imaginar és una acte creatiu, divertit i entretingut, però és evident que li falta la gratificació d'haver aconseguit allò que un s'havia proposat. 

Jo també tinc el meu propòsit personal:  fa dies que imagino que tinc un bloc més elaborat i més atractiu visualment parlant, amb pestanyetes d'aquelles a la part de dalt, on parlaré de qui sóc, on podré recomanar llibres, on posaré no en tinc encara idea de què més, però vaja, que ara em toca agafar el bou per les banyes i, la part difícil,  posar fil a l'agulla. 

No tinc massa clar si me'n sortiré amb el meu propòsit personal. Us serà molt fàcil saber-ho: si el bloc continua igual, és que no. Si el trobeu modificat, hauré triomfat i estaré contenta com un gínjol pel resultat, sigui quin sigui. Potser el bloc quedarà com un xurro, però no passa res, el propòsit estarà complert i el bloc sempre el podré tornar a modificar, com que ja sabré fer-ho...

Atenció, però, per si de cas, que ningú es faci grans il·lusions que ja sabem què passa amb els punyeteros propòsits. Que no seria ni la primera ni l'última que no compleix, eh? Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra!

Esteu avisats!



De totes maneres, encara que no estigui a l'alçada de les vostres expectatives... us desitjo un feliç 2013, amb bons propòsits inclosos, per a tots!


diumenge, 23 de desembre del 2012

CRÒNICA D'UNA PROFESSORA AGRAÏDA (i superada per una situació que no esperava):



De vegades la vida té girs inesperats plens de sorpreses i aquesta setmana n'és un clar exemple ja que per a mi va començar amb aires de tristor, d'inquietud i d'incertesa i, en canvi,  ha acabat plena d'alegria, de joia i de felicitat. 

Els que em seguiu en aquest bloc ja sabeu que estic cobrint una substitució en el món de la docència i el dijous s'acabava perquè la titular s'incorporava a la plaça l'últim dia de la primera avaluació, el dia 21 de desembre. Per tant, inquietud perquè jo no cobraria  les vacances, incertesa perquè  me n'anava de pet a l'atur sense saber quan tornaria a tenir feina i tristor perquè havia de deixar un centre, uns companys i uns alumnes als quals ja havia agafat molta estima i afecte.

Sóc tutora i a l'última sessió de tutoria els meus alumnes em van fer uns presents que em van emocionar moltíssim: van emmarcar una foto que ens vam fer tot el grup un dia al pati, em van regalar una polsera que ja porto posada (i no em penso treure ni que em matin) i em van escriure unes línies d'agraïment molt emotives signades per tots ells on, a més, em donaven suport per a la situació laboral que m'ha tocat viure.

Algun alumne va dir "ara es posarà a plorar", però no, vaig fer el cor fort i no ho vaig fer, tot i sentir un immens sentiment d'alegria, de felicitat, de plenitud i d'emocions molt positives que em van fer posar una mica (ehem, o molt) toveta.

L'endemà era el meu últim dia a l'institut, però a primera hora el director ja em va avisar d'una bona nova: la titular de la plaça havia allargat la baixa fins després de Reis, així que als sentiments de joia del dia anterior vaig afegir-hi l'alegria de saber que cobraria les vacances de Nadal. Era fantàstic!

El dia 21 al centre es van fer les activitats alternatives que hi havia programades: entregar les notes als alumnes, visionar una pel·lícula per reflexionar sobre els principis i els valors personals, una xocolatada feta pels de 4t de l'ESO per guanyar diners destinats al viatge de fi d'etapa, un concert i un ball organitzat des de l'àmbit de música on ballaven, cantaven i interpretaven alguns alumnes i un pica-pica de fi de festa.

Durant tot el matí vaig rebre moltes mostres d'afecte i de suport per part de molts alumnes,  però també dels meus companys de feina, que han estat sempre al meu costat comprenent la situació laboral que pateixo. Sort n'he tingut de tenir-los a ells per poder compartir alegries i les "no-tan-alegries" de la feina, que els adolescents no sempre són fàcils, què us pensàveu, doncs?


Vaig rebre encara algun regalet més i més línies signades per altres alumnes i, fins i tot, em van dedicar alguna cançó del concert que ens van oferir. Jo gairebé levitava plena d'emocions a flor de pell entre presents,  floretes, abraçades, magarrufes i petons que em feien sentir la professora-dona més feliç del món de tanta alegria que em bullia per dins. Us ben asseguro que no donava a bast per agrair tot el que estava rebent en dosi extra i sense preparació prèvia, directe a la vena, però això sí, jo continuava fent el cor fort, aguantant el tipus,  rient i somrient amb tothom i gaudint del moment al màxim perquè aquestes coses no passen cada dia fins que...

...fins que després d'haver-me acomiadat de tothom, vaig pujar al cotxe i quan ja portava uns cinc kilòmetres conduint...

...vaig haver de parar el cotxe i sortir de la carretera perquè les llàgrimes contingudes durant tot el matí van començar a vessar des del fons de la meva ànima, sabedora de com arribaré a trobar a faltar la feina, el centre, els companys que m'han acollit tan bé i els  meus alumnes estimats que, per sorpresa meva, han sabut estimar-me i valorar-me tant en tan poc temps.

La docència és dura, sí, és cert, ja he dit que no és fàcil bregar amb l'adolescència, però la ironia és que quan arriba la gratificació, aquesta és de tal immensitat  que, evidentment, compensa tot i cada un dels mals moments que s'hagin pogut tenir en qualsevol instant: una mirada dolça, un somriure franc, unes paraules boniques, una abraçada sincera... i tot s'encarrila cap a alguna cosa molt millor que la que hi havia, no hi ha més secret.


El millor regal d'aquest Nadal ha estat, sens dubte, la comprensió, l'estima i el suport que he rebut aquesta setmana per part dels meus companys i dels meus alumnes. Crec que no cal que demani res més als Reis d'Orient perquè a mi ja m'han portat el millor de tot allò que es pot desitjar.

diumenge, 16 de desembre del 2012

QUÈ PASSA AMB LES DONES?


A grans trets, sabem que la publicitat té dos objectius bàsics: informar i persuadir els possibles compradors o clients dels productes que una determinada marca ofereix. Per això cada cop  que engeguem la televisió ens fem un fart de veure homes, dones, nens, nenes, bebès, animals de tota mena i objectes variats (en funció del què és vol aconseguir vendre) fent o dient el que faci falta per aconseguir un èxit de vendes. 

Fins aquí cap problema. Però... (i sempre hi ha un però), què passa quan trobes que, de totes les espècies vives que anomenat abans, n'hi ha una que sempre en surt malparada?

No us en havíeu adonat? Doncs fixeu-vos-hi: els gossos i gats utilitzats per anunciar pinso són sempre amb pedigrí, preciosos i gairebé perfectes (ni rastre de petaners). Els bebès semblen ninos perfectes, ni massa peluts, ni massa calbs, ni amb el cap una mica abonyegat, ni res de res. Els nens i les nenes que utilitzen com a actors semblen extrets de contes de fades i prínceps: esvelts, mirades vives i transparents i amb cabells d'or rinxolat o llisos d'un color atzabeja brillant. Els homes tenen dues vessants: la del jove guapo seductor o la del madur atractiu experimentat, però ambdós casos amb èxit, sempre molt d'èxit.

Ara bé, què passa amb les dones? Doncs aquí, senyors, per a mi comença el problema: o hem de ser barbies recautxutades o hem de ser iaies amb no massa bona aparença i, la veritat, clar, estic una mica confosa. 

Si trio ser del primer grup anunciaré productes miraculosos i genials que em mantindran jove i recautxutada eternament. Això sí, hauré d'estar totalment enganxada als batuts i les herbes per aprimar-me, als perfums embriagadors, a les cremes per no arrugar-me, als tints per dissimular les canes, als maquillatges per exaltar la bellesa, a les cremes depilatòries i a tot el que faci falta per seduir els homes. Uf, quin cansament, no?



Si trio ser del segon grup... ja he begut oli perquè n'hi ha un bon tou.

Vegeu si no:  haig de ser més aviat grassa (depenent del producte, més o menys); haig de tenir canes i, si no les tinc, hauré de tenir el cabell ressec i encrespat; haig de ser poc afavorida, o sigui, allò que s'entén per lletja, vaja; haig d'anar restreta i estar reinflada a tothora (per sort no diuen que ens tirem pets, només faltaria); haig de tenir grans a la cara o taques, solars o de vellesa, però moltes taques, si no, no val; quan menstruo  haig de fer molta pudor i, a més a més de totes les penúries que us he dit, a sobre, d'aquí a uns anys, em pixaré per tot arreu on vagi. Ah, i m'oblidava, he de patir de morenes, el que em faltava!!

O sigui, que ja puc començar a comprar-me tenaladies, iogurts amb bífidus, cremes per a les arrugues, per a les taques, per als grans i per a les morenes, compreses antiolors, tints de colorins diversos, maquillatge per dissimular la meva lletjor i tapar les taques i els grans (clar), mascaretes per dominar el cabell rebel i no em puc oblidar dels productes d'aprimament. La única avantatja en aquest grup és que no importa si no vas depilada, tot i que no sé si és una bona notícia. Esgotador també, oi? 

No sé, no acabo de tenir clar a quin grup vull pertànyer.

Potser seria més fàcil transformar-me de cop en home i podria fer tot allò que a les dones ens és prohibit: ser lleig, estar gras, tenir grans, taques i arrugues, mostrar les canes,  fer pudor, anar ben pelut,  menjar el que em sortís dels... (piiiiiii) i tirar-me pets i rots quan també em tornés a sortir dels.... (piiiiiiiiiiiiiiiii).



Què us sembla? Potser tampoc és una bona opció, no trobeu?


diumenge, 9 de desembre del 2012

COM HA CANVIAT LA PEL.LÍCULA!


El passat divendres, per celebrar el 50è aniversari de l'Aribau Cinema, van fer un passi de la pel·lícula que el va inaugurar el 1965: el drama musical West Side Story

El film va ser dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins i preestrenat el 1961 a Nova York amb molt d'èxit. El musical va ser innovador pels números de ball, per la variada música (jazz, ritmes llatins, cançons d'amor...) i per la temàtica de l'argument, basat en la història d'amor de Romeu i Julieta de Shakespeare, però adaptat als temps moderns de finals dels 50.

La història podria ser perfectament contemporània, ja que reflecteix el món de dues bandes juvenils rivals. Per una banda els Sharks, que són els immigrants porto-riquenys arribats a Brooklyn buscant la llibertat, la modernitat i el consumisme que no tenen al seu país i, per l'altra banda, els Jets, que són els estatunidencs d'origen irlandès. El conflicte apareix quan la germana del cap de la banda porto-riquenya i un ex-membre de la banda dels Jets s'enamoren. És un clàssic i m'imagino que molts l'heu vist ja, però no us explicaré el final, no fos cas. 

Ara bé, he dit que la història podria ser perfectament contemporània, però, per molt clàssic que sigui el film... de contemporani no en té res.

Vaja, ho sento pels fans de la pel·lícula  però  aquesta va ser la sensació que vaig tenir durant les 2 hores i mitja que dura el film, que per cert, se'm van fer eternes.

La rivalitat entre les bandes i la declaració d'amor dels dos protagonistes estan absolutament desfasades, pequen d'excés d'apocament i algunes seqüències ratllen la ridiculesa més absoluta. Bé, de fet, darrera la meva filera de butaques hi havia un grup de senyores de certa edat que es van passar tota la pel·lícula rient per la comicitat de les imatges que estàvem veient, tenint en compte que és impossible desfer-se de la visió de la realitat actual.

"Com ha canviat la pel·lícula  oi?" va dir una d'elles i reconec que vaig estar temptada de girar-me per dir-li "doncs sí, senyora, té raó",  perquè el sentiment de l'amor, per exemple, és universal, ja ho sabem, però les mostres d'amor i d'afecte canvien de la mateixa manera que canvien les modes, les tendències, els costums, els hàbits i, en definitiva, la vida.

Per tant, 50 anys enrere el film va triomfar, però ara... no sé jo si triomfaria massa. Bé, sí, podria triomfar en el cas que es fes una absoluta readaptació del guió als nous temps a l'estil del que han fet els productors de la saga Bond, però si no, seria difícil que li tornessin a atorgar els 10 òscars que li van donar en el seu moment. 

Però vaja, es tracta d'això, del "seu moment" i està clar que ara, el 2012,  no ho és pas, el seu moment.





diumenge, 2 de desembre del 2012

SENTIT MATERNAL



Aquest dijous va néixer el meu primer nebot. Tota contenta vaig anar cap a l'hospital a veure els pares, que estaven encantats i molt feliços perquè és un nen molt desitjat. Només entrar a l'habitació i just després de saludar amb molta alegria als progenitors, de seguida vaig agafar en braços el bebè, que descansava al bressol però no era adormit.

Acaronar el meu nebot ha estat una de les coses més boniques i agradables que he fet mai. Tenir un bebè de només unes hores en braços  em va provocar unes sensacions intenses i molt profundes. Per començar, el fet de prendre consciència, allà mateix, de com de fràgil i efímera pot arribar a ser la vida. Alhora, també, d'adonar-se de com el ser humà ha estat capaç, generació rere generació, de sobreviure al llarg de tots els segles. És impressionant.

Però no només això, sinó a més el fet de poder confirmar taxativament que el sentit maternal és un sentit innat que es té o no es té, però que va totalment a part del fet de tenir descendència o no. I ho dic per tota aquella gent que creu que si no tens fills és perquè no tens sentit maternal o, el que és pitjor encara, que si no tens sentit maternal, no et podràs sentir realitzada com a dona perquè no hauràs volgut tenir fills.

Fa temps, a la feina, un dia esmorzant en un descans, una col·lega va fer una teatral però seriosa exaltació de la maternitat davant tots els companys. Va tancar el seu discurs pro-fills afirmant que una dona que no tingués com a mínim un fill, mai podria sentir-se realitzada com a dona, al·legant que el cos femení estava creat per portar vides a aquest món.  

Jo, que ni llavors ni ara tinc fills i que no en vull tenir, em vaig haver de mossegar la llengua per no dir el que m'estava passant pel cap, ja que resulta que la dona en qüestió es passava tot l'any agafant baixes per una depressió que la deixava totalment enfonsada i no li permetia desenvolupar la seva vida amb normalitat. Ja ho veieu, depressiva però, això sí, moooolt realitzada com a dona perquè simplement havia tingut dos fills feia més de vint anys. 

En fi, els actes ens delaten i si els o les que m'han fet sentir més d'un cop com l'ovella negra de l'espècie femenina m'haguessin vist aquests dies amb el bebè... segurament haguessin acabat dient allò de "ho veus, si tingués parella segur que tindria un fill" o allò de "es veu que és el seu marit el que no en vol, pobreta", que no sé què és pitjor. 

Tot menys acceptar un simple NO VULL TENIR FILLS

Tan difícil és?