PREMIS BEST BLOG

En Pons007, de  Pons's Blog, ha tingut el detall d'incloure'm  en una llista per optar als Premis Best Blog de l'any 2012 organitzats pel Mercat de Sant Antoni. No cal que digui que m'ha fet molta il·lusió veure el Gust de Maduixa escrit al post del meu irreverent però entranyable company de catosfera. Així que, tota cofoia, des d'aquí li envio un petó d'agraïment. 

Es tracta de fer una cadena on, si t'han nominat, has de destacar 10 blocs més i, després, contestar un qüestionari de preguntes variades.

Així doncs, començo nomenant els 10 blocs escollits: 

Agafa el llapis i dibuixa

Bona nit i tapa't

Borgo 

Casa amb jardí

Descans: el blog d'un home que descansa

El sofá del zorro

La casa de l'arbre

La meva maleta

Paranoia 68

Pons's Blog

I ara toca fer el qüestionari:

1) Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Plats de cullera, no sóc massa llépola.

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Una gran personalitat amb un bon físic. Si pots tenir les dues coses, per què quedar-te amb una?

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Des del 26 d'agost del 2012.

4) Qui va ser la persona que et va inspirar en aquest món?
La meva amiga Júlia.

5) Sols seguir molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut?
Voldria seguir més blocs, però faig el que puc. I reconec que em sorprenc sovint pel tema dels seguidors.

6) Què t'agrada més: cuinar o que et cuinin?
La cuina m'agrada molt, però si algú em vol cuinar... em deixo fer.

7) Menges a casa o a la feina?
Últimament a casa, tot i que certes temporades m'he hagut de quedar a la feina.

8) Sols fer receptes de verdures?
M'agraden les verdures però normalment les combino amb altres coses.

9) Quina és la teva millor recepta?
El risotto de ceps amb foie i la fideuà. Ja sé que no sóc pas en Ferran Adrià, però tinc prou mà per a la cuina i m'atreveixo amb tot.

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Llibertat.

11) Quina és la millor pel.lícula que has vist?
M'és difícil quedar-me només amb una, però Closer estaria dintre el grup de les preferides.

PARADÍS TROPICAL

Coets de colors m’espurnegen dins el cor i em traslladen a una illa tropical on vull que el temps s’aturi per, així,  recrear-me en totes i cada una de les sensacions que experimento amb intensitat voraç.

Amb la impossibilitat d'imaginar que en un futur se’m esvairia el món en els teus llavis, ara, reclosa dins la teva boca, em sento segura. No, no diguis res. No trenquis la ingravidesa del moment.

Camino, però els peus no toquen el terra. Parlo, però no escolto les paraules que se m’escolen per la boca. Penso, però se m’embarbussa la ment amb tot d'esperances.  Només puc desitjar que aquest cop siguin reals, no simplement il·lusions vanes que em duen a paradisos imaginaris.

Oloro el perfum salat del mar i sento el frec del vent a les palmeres. M’enlluerno amb la blancor de la sorra i el turquesa de les aigües. I, tot i estar absolutament encegada pels sentiments, obro els ulls i et veig, clar i nítid. 

M’endinso en la frondositat del teu pit i, abraçada la meva illa particular, reso al déu que m’escolti perquè aquests sentiments mai em sigui  arrencats de l’ànima i perquè mai m’abandonin en el viatge iniciat.

Flors de diversos colors, formes i aromes se’m belluguen per tot el cos. Les puc veure, tocar i sentir. Esclaten d'alegria i traspuen per cadascun dels meus porus i jo, desarmada de pors, em decideixo a banyar-me a les aigües càlides que m’ofereixes, completament derrotada pels sentiments. 

QÜESTIÓ DE NASSOS

L'olfacte és el sentit de la memòria. Per això molts cops quan recordem alguna cosa del nostre passat l'associem amb alguna olor. Aquestes partícules emanades d'un cos o cosa ens  poden afectar agradablement, i llavors se'n diu aroma, o desagradablement, i ho anomenem pudor.

Cadascú té les seves olors particulars i segons siguin les seves associacions amb records bons o dolents, aquestes olors particulars es transformaran en aromes o pudors. Us en mostro uns quants exemples de l'exhaustiva investigació que he fet sobre aquest tema:

- L'aroma dels pastissos de poma, perquè els feia l'àvia especialment per a tu.

- La pudor del formatge Cabrales, perquè a la família agradava molt i tots s'entestaven a fer-te'n menjar mentre a tu et provocaven autèntiques basques.

- L'aroma del cafè dels diumenges pel matí, perquè sabies que tenies tot el dia lliure.

-La pudor del pollastre a la cassola, perquè ets vegetarià i no suportes ensumar els cadàvers.

- L'aroma de terra humida, perquè t'encanta jugar sota la pluja.

- La pudor de pins, perquè vas fer aquella excursió on et vas perdre i vas passar una nit sol i mort de por a la muntanya.

- L'aroma del paper d'un llibre nou, perquè col·lecciones llibres.

- La pudor de les granges de porcs, perquè la sofries cada agost quan estaves de vacances al poble familiar.

- L'aroma d'un ram de roses, perquè va ser el primer regal d'algú que et va estimar.

Tothom escull les aromes que li agraden i rebutja les pudors que el repugnen, però no és pas difícil adonar-se que no tothom coincideix en quines són les aromes i quines són les pudors i aquest fet només es pot explicar per una qüestió de nassos, i no em refereixo pas a la grandària, sinó a la capacitat olfactiva de percebre diferents olors, tant les bones com les insuportables. 

Una vegada vaig tenir un company de feina que era un noi molt treballador, maco, bona persona i agradable però m'era impossible passar més de dos minuts al seu costat perquè la seva olor corporal em tombava d'esquena. Era una pudor de suor i greix barrejats que em marejava com un xot, era insofrible. Recordo com pensava "pobret, ell tan maco, tan treballador, tan bona persona i tan agradable però amb aquesta olor corporal, com deia la meva àvia, no el casarem!".

I vaig estar pensant això fins que, al cap d'un temps, vaig conèixer la seva dona i els seus dos fills. Els nens són nens i fan olor de nens,  clar, però la seva dona... no entenia com podia aguantar allò. Però, quan ja portava cinc minuts parlant amb ella, vaig haver de posar una excusa per fugir del seu costat perquè necessitava urgentment una pinça pel nas: feia gairebé la mateixa pudor que ell!!! 

Amb raó s'hi va casar. Ella va identificar aquella olor corporal com una aroma familiar i jo... bé, per a mi allò era una pudor amb tots els ets i uts. No hi havia opció a un inequívoc. 

Clarament, a la vida, hi ha coses que són una simple qüestió de nassos.

CULTURALMENT DISPERSA

Acabo de menjar un bombó per inspirar-me. Creieu que sóc una mica friqui? Ah, vaja, que això ho fa molt gent? Bé, doncs potser sí que no sóc allò que s'entén per una friqui. Ja ho veig i reconec que, la veritat, el tema em preocupa una mica. 

Fa dos dies vaig quedar amb unes amigues que em van posar al dia del què suposa ser culturalment dispersa que és l'eufemisme de friqui que s'ha començat a utilitzar d'un temps cap aquí i, francament, m'adono que em queda molt camí a recórrer. 

Entre les noves tecnologies i les noves tendències... em perdo una mica i, clar, jo que sempre he estat una mica obsessionada en el fet de trobar el meu lloc al món... ja em direu en quin punt estic, perquè, evidentment, és fàcil ser un friqui d'una tendència quan tens molt clar quina és la tendència que vols seguir. Però... i si no ho saps?

Crec que al meu anterior post he d'afegir un nou propòsit: el d'intentar ser una mica més culturalment dispersa per estar més al dia de l'actualitat cultural d'aquest país i de la resta de països (no voldria pas que ara unes fronteres tanquessin la meva apoteòsica entrada a aquest apassionant món) i definir una mica més el meu friquisme.

Per començar, potser estaria bé reflexionar sobre coses que he fet que em poden apropar a l'univers friqui i així m'animaré en adonar-me que el camí ja el vaig iniciar en algun moment, tot i que després potser me n'he desviat una mica.

A veure... 

Haver-me llegit l'Ulises de Joyce, amb els seus enigmes i trencaclosques, compta? 

Ser una fan absoluta del silenci? (puc passar-me tot el dia sense tele, ni ràdio, ni música i tan ampla).

Haver vist El sabor de las cerezas de Kiarostami? I Johnny cogió su fusil de Dalton Trumbo? (les dues em van colpir profundament. De fet, la segona la vaig veure amb 16 anys per primer cop perquè ens la va posar el professor d'història de l'institut i confesso que estic eternament temptada de passar-la als meus alumnes en una sessió de tutoria. Si no ho faig, és perquè penso que alguns pares se'm tirarien al coll i no me la puc jugar i menys tal i com estan les coses a la docència (ja ho sabeu, que ja us ho he explicat en altres post).

Parlar amb els animals? (amb el meu gat he tingut converses fins i tot existencials, el que m'ha d'aguantar, pobret).

Parlar amb els objectes? (ehem, sí, ja sé que és estrany, però sempre que pujo al cotxe li dic Bon dia! Com estàs avui, celet?. Vosaltres no ho feu?).

Ei, què són aquestes rialletes? 

Vaja, amb aquesta última sí que em trobeu friqui, oi?

Doncs perquè ho sapigueu, no és una qüestió tan frívola com sembla. I si no, espereu-vos a tenir el meu possible-futur-post sobre les meves converses amb els arbres i les pedres, flipareu!

No avanço res. Potser llavors sí que em trobareu culturalment dispersa, que és del que, en definitiva, es tracta. Ja m'ho direu, ja.

Per cert, la tria de gatets de color rosa a conjunt amb la tonalitat del bloc... impagable, oi que sí? És que no se m'escapa un detall!