ERRORS ORTOGRÀFICS

Fa una setmana vaig llegir a un diari un article on es parlava de baix nivell ortogràfic generalitzat de l'alumnat matriculat al Grau de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (es veu que per TV3 també en va sortir alguna cosa, però jo ho vaig llegir en premsa).

Concretament a l'article apareixien les lamentacions de la degana de la Facultat de Ciències de l'Educació,  Maria Pau Cornadó Teixidó, on es queixava del greu problema que tenien amb l'alumnat i les assignatures de llengües perquè, deixant de banda que estudiessin i que es preparessin el temari, cometien força faltes d'ortografia en escriure els exàmens i els treballs que els demanava el professorat. 

Tenint en compte que el problema des de fa uns anys cap aquí s'ha agreujat força, la Universitat de Lleida només té dues opcions:

1- Aprovar els alumnes que han estudiat i donar-los el Grau de Ciències de l'Educació,  tot i escriure amb faltes d'ortografia.

2- No aprovar els alumnes que han estudiat però que escriuen amb faltes d'ortografia i, per tant, veure reduïts els títols de Grau en Ciències de l'Educació que podran entregar a final de curs.

Clarament la Universitat hauria d'establir l'opció 2 i punt. Un individu que té un Grau en Ciències de l'Educació serà un futur mestre que haurà d'ensenyar a escriure a uns futurs alumnes, per tant, fer faltes d'ortografia és inviable. No hi ha més.

Ara bé, la realitat és que si la UdL no aprova els alumnes que fan faltes d'ortografia, ben aviat la mateixa universitat veurà minvades les seves matricules perquè possibles futurs alumnes buscaran alternatives a altres universitats on les normes ortogràfiques siguin menys estrictes o, simplement, optaran per altres carreres universitàries que no tinguin en compte el nivell ortogràfic.

Al final la UdL ha optat per una tercera opció per intentar solucionar aquest delicat tema. Han imposat un nou sistema d'avaluació on es permetrà fer vuit faltes d'ortografia com a màxim per examen escrit i només cinc faltes per treball, tot esperant que, ampliant el marge d'error ortogràfic de l'alumnat, es puguin salvar les futures promocions en Ciències de l'Educació.

Ara arriba aquell moment en què jo em poso les mans al cap:

Vuit faltes d'ortografia en un examen??!!

Cinc faltes d'ortografia en un treball??!!

Em sembla que els de la UdL en comptes de pensar un nou sistema d'avaluació basat en la permissivitat s'haurien d'haver esforçat més en informar als seus futurs i possibles alumnes  (i jo hi afegeixo -clients) de la gran llei universal dels docents de llengua:

      Si vols ser mestre i ensenyar a escriure una llengua, no pots fer ni tan sols una falta d'ortografia.
      Si vols escriure amb faltes d'ortografia, no estudiïs per ser mestre i ni tan sols somniïs en fer classes de llengua. No estàs fet per això. 

Proposo que pengin un cartellet amb el missatge a l'entrada de totes les facultats de Ciències de l'Educació. Així mai ningú podrà al·legar que no el van informar correctament.

Relats Conjunts:
2050

M.C. Escher, Relativity, 1953

Són les 7.00h del matí d'un dia qualsevol de l'any 2050. En John apaga el despertador i es frega els ulls per desvetllar-se. S'aixeca del llit, enfila cap al bany i fa un badall davant el mirall. Sent el soroll de la màquina de cafè i pensa que la seva filla gran ja deu estar esmorzant.

En sortir del bany i veure aquelles escales de difícil perspectiva i les portes del revés, agraeix ser un ciutadà dels anys cinquanta, però del segon mil·lenni després de Crist. Tenint en compte que s'havia casat dues vegades i que, entre els fills del primer matrimoni i els del segon, més els afegits de les respectives dones amb els anteriors marits,  havia arreplegat una família de 12 membres en total, en John pensa que no sap pas com s'ho hagués fet si li hagués tocat viure uns 30 anys enrere.

Va baixar les escales que el conduïen a la cuina amb una certa tremolor de cames, símptoma inequívoc que la partícula Grav-05 començava a deixar de fer efecte. Necessitava urgentment la nova dosi.

La seva filla gran, la Julie, en sentir-lo entrar per la porta, li desitjà el bon dia i li acostà l'ampolleta amb la dosi de la Grav-05. Ell se la va beure d'un glop i després li donà les gràcies. De seguida va notar com les conegudes pessigolles li pujaven des de la planta dels peus fins a dalt de tot del cap. Es va sentir reviscolat immediatament i va dir:

-Julie, si us plau, em fas un cafè i un parell de torrades?- i continuà- mentre m'ho prepares, ara que ja estic llest per desafiar la gravetat, m'enfilaré per les parets a despertar els teus germans i la teva mare, que sembla que, com cada matí, no tenen ganes de fer cas als despertadors.

-És clar, pare, però què et sembla si de pas els puges les dosis a l'habitació? Ho dic sobretot pel petit Peter que, com que té tant poc equilibri, li costa molt arribar a la cuina sense haver pres abans la Grav-05,- va dir la Julie tot acostant-li les ampolletes.

- Tens tota la raó del món, com sempre. Porta cap aquí!- va contestar a la seva filla, fent posat de resignació sobreactuada.

La Julie, rient,  li acosta el paquet amb les dosis de la Grav-05 i en John girà cua camí de les habitacions. 

Mentre pujava les escales li va venir al cap el talent que devia tenir qui va inventar la Grav-05. De ben segur, pensava,  que poc es creuria l'inventor en qüestió que amb aquell beuratge solucionaria, entre moltes d'altres coses, el greu problema dels pisos petits, ara que les famílies creixien i es multiplicaven inesperadament, tal i com li havia passat a ell mateix.

-Sens dubte, el millor invent del segle XXI- es va dir en John amb un somriure socarró als llavis.


(Aquesta és la meva participació a la proposta de RELATS CONJUNTS)

VULL SER EL MESSI!!

Vull ser el Messi!!

No, no només perquè és el millor jugador de futbol del món. No, ni tan sols perquè és el més ben pagat de tots.

Doncs no, no té res a veure ni amb els diners ni amb el prestigi, tot i que reconec que no faria fàstics a rebre una part dels diners que guanya ni a tenir una part del prestigi que té. (Vull especificar, però, que, posats a triar, preferiria ser prestigiosa en altres habilitats que no pas xutant pilotes. Qüestió de gustos).   

I sí, vull ser el Messi i l'autèntic motiu és perquè quan es lesiona, en dues setmanes ja torna a córrer pel camp de gespa i això sí que considero que és un autèntic luxe.

Porto més d'un mes lesionada: fisura al menisc dret i tendinitis rotuliana als dos genolls  produïdes per una sobrecàrrega i un excés d'impacte per l'exercici físic que practico habitualment. Tractament: un antiinflamatori potent i repòs absolut durant 3 setmanes.

Segur que si fos el Messi ja estaria recuperada perquè ell sí que pot estar tres setmanes de repòs absolut. Probablement deu tenir un equip de metges especialistes, de fisioterapeutes i d'osteòpates particulars que li fan el seguiment minut a minut de la lesió i li indiquen quins tractaments i quins exercicis de rehabilitació pot fer per millorar.

Potser fins i tot el venten una mica quan té calor i posaria la mà al foc que li deuen preparar uns batuts boníssims de fruites variades amb un còctel de vitamines i productes d'aquests que en diuen nutricionals, adequats per accelerar la recuperació del menisc i les ròtules que es veu que fan miracles en ossos i articulacions.

Però, a més, si després de dues (ja ni tan sols tres) setmanes, el dolor no li ha remès, l'infiltren amb plasma (no pas amb cortisona)  i a córrer de nou.

Com que no sóc el Messi, fa més de quatres setmanes que em vaig lesionar i no he fet repòs absolut perquè he hagut de treballar, conduir, comprar, cuinar, netejar i pujar escales sí o sí, així doncs, no és pas que continuï igual, sinó que el dolor ha empitjorat. I com que, a més,   m'he pres l'antiinflamatori potent que em van receptar, m'he tirat a l'aire l'estómac i ara també  m'haig de medicar per a la gastritis. Que bonic, oi?

Bé, també m'estic plantejant d'infiltrar-me, però, clar, amb cortisona, que la palla va cara i el plasma és només per als de l'elit. Refotudament és el que hi ha.

Si algú em veu de lluny (o de prop) caminant a zero per hora pel carrer i basculant el cos de  banda a banda, probablement pensarà o que camino fisurada o que camino inflamada o que camino escaldada, però vaja, que aquella habitual gracilitat de moviment que tenia (ehem) ha estat substituïda per les adolorides passes amb  bastó d'una iaia de 90 anys.

Enteneu ara el perquè vull ser el Messi?

PHOTOSHOPITZADES

L'altre dia tafanejava en un quiosc quan vaig veure una revista amb una foto de la Gwyneth Paltrow a la portada. Estava realment fantàstica, tant que fins i tot me la vaig mirar dos cops per assegurar-me que era ella.

Considero a la Paltrow una de les meves actrius preferides. Trobo que té tres qualitats que la fan molt especial: bellesa, naturalitat i elegància. Crec que ningú pot negar que és molt maca i el seu talent interpretatiu és basat en l'elegància natural innata que la diferencia de les altres actrius guapes de la seva edat.

Fins ara era la meva predilecta tenint en compte el rang d'edat a la qual la incloïa, però després d'haver vist el que s'evidencia en la imatge potser l'hauria de comparar amb altres actrius més jovenetes, ja que estava convençuda que aquesta actriu estava al voltant de la quarantena. Ara bé, el Photoshop fa miracles i la foto mostra una noia de com a molt vint-i-cinc anys, amb una pell blanca immaculada i sense ni una arruga per enlloc. 

És fàcil constatar que entre els programes de retocs fotogràfics i les aplicacions de filtres per a les fotos tipus Instagram, res és el que sembla. També és fàcil constatar la justificació que tothom li troba al tema: Si es pot millorar, per què no fer-ho? Només és una foto...

És possible que només sigui una foto, sí, és clar, però segueixo pensant que mostrar imatges de dones de més de quaranta anys amb aparença d'una de vint no afavoreix l'aprenentatge d'una sana autoacceptació de cap dona, ni jove ni gran.

Sembla que les dones en algunes qüestions no avancem i la Paltrow, tot i ser ben maca i ben elegant,  queda clar que tampoc ha aprés la lliçó.