L'estiu té gust de maduixa. Així com Proust tenia la seva magdalena per evocar els records d'infantesa, jo tinc el gust de maduixa per submergir-me en el feliç món dels estius passats vora el mar o enfilada dalt un arbre.
El gust de maduixa d'aquell gelat ("polo" en dèiem) amb forma de dit, bastonet incorporat, que rosegava i xuclava amb gust i plaer fins que la boca em quedava mig adormida per la fredor del gel.
Un cop cruspit, el següent pas era netejar el color rosa del bastonet, no era pas una tasca fàcil. Si era a la platja utilitzava l'aigua salada que segurament no és el millor detergent del món, però barallar-me amb les onades amb el preuat tresor entre les mans em divertia d'una manera molt innocent. Tot el procés culminava quan clavava el bastonet en una petita muntanyeta de sorra, enfarinant-me de nou i acabant dins el mar per enèssima vegada.
Si era enfilada dalt d'un arbre, refregava les fulles del mateix arbre fins que el bastonet passava a ser verd en comptes de rosa. Era fascinant veure la transformació cromàtica d'aquell petit tros de fusta. En aquest cas, com que no hi havia sorra, el procés finalitzava amb el bastonet entaforat a l'arbre o deixat delicadament a sobre d'una branca, situat estratègicament perquè no en pogués caure fàcilment.
Hi havia dos moments màgics que em feien pensar que no hi havia res millor al món com el gust de maduixa dels estius: un era veure com l'endemà d'haver clavat el bastonet a la sorra, continuava allí, al mateix lloc, impertèrrit. I l'altre, quan comprovava passats un parell de dies, que el meu bastonet es mantenia al forat de l'arbre o a la branca on l'havia deixat.
Aquella satisfacció triomfal produïda pel gust de maduixa forma part dels records d'aquells estius feliços que desitjava, infructuosament, que haguessin estat eterns.
Ara bé, el gust de maduixa sí que ho és, d'etern.
