JO HI VAIG SER!

Concert per la llibertat, 29 de juliol 2013

L'EMIGRANT

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s´allunya

d´enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu

marges i rius, ermita al cels suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

canteu, canteu,

Jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

més ai,més ai! ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me´n desterra

que en fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra

que hi vull morir!

 

                                                    Jacint Verdaguer, 1894 (interpretada per Peret, 29 de juliol de 2013)

Feliç i contenta d'haver participat en un acte tan reivindicatiu per a la nostra terra i la nostra cultura  com va ser el Concert per la Llibertat.

Un esdeveniment especial, únic i ple d'intensitat i d'emoció. Una festa que quedarà en el record col.lectiu per ser un gran moment històric. 

REVETLLA A LA PLATJA EN PERILL D'EXTINCIÓ

Com cada any, el dia 23 de juny es celebra la revetlla de Sant Joan per festejar el solstici d'estiu que acabem d'encetar.

Hores d'ara molta gent ja deu estar acabant d'enllestir taules, cadires, fanalets, coets, petards i, evidentment, el cava i la coca de Sant Joan tan típics de la nostra terra. Carrers, places, terrasses i jardins guarnits per celebrar una festa que agrada a gairebé tothom perquè és l'indicador que l'estiu ha arribat i, amb ell, l'alegria del bon temps que sempre anima a gaudir més de la llum del sol.

Cadascú escull quina celebració prefereix, si un entorn més privat o un de més públic, depenent de les circumstàncies personals i familiars que l'envolten i depenent de la inversió econòmica que es pot permetre. N'hi ha per tots els gustos i de tots colors.

Potser perquè vaig néixer al costat del mar, sempre m'ha agradat celebrar la revetlla a la platja. Allò de fer una foguera a la sorra i celebrar la festa tots aplegats al voltant del foc i acabar remullant-nos els peus a l'aigua del mar a mitjanit, tot demanant un desig en silenci, tal i com mana la tradició. 

Bé, aquesta tradició varia segons les localitats de mar o muntanya, però sí que és cert que es creu que la nit de Sant Joan les aigües cobren virtuts especials. Es deia que les fadrines augmentaven la seva bellesa si a mitjanit es rentaven la cara mentre deien:

"Sant Joan Baptista,

apòstol i evangelista,

per la virtut que Déu us ha dat,

feu-me tornar més maca que l'any passat."

També es creu que molts  mals i nafres poden guarir-se o millorar si es renten bé a mitjanit. 

Aquest any m'agradaria baixar a la platja i repetir aquella tradició de remullar-me els peus al mar a mitjanit, però ja fa anys que he desistit fins i tot d'intentar-ho. És una llàstima, però a la ciutat on visc, si vols celebrar la revetlla a la platja, has de saber que probablement no en sortiràs ben parat, així que jo m'ho pensaria dos cops abans de triar aquesta opció per gaudir d'una festa tan especial com és la revetlla de Sant Joan.

De totes maneres, per si algun agosarat s'hi atreveix, faig un avís per a navegants: 

-Estigueu atents als petards, ja que són llençats a tort i a dret de qualsevol manera i cap a  qualsevol lloc sense cap mena de control.

-Vigileu on us asseieu: la sorra és plena de vòmits i orins i si no esteu atents, podeu tornar a casa amb cert tuf de vés a saber què.

-Controleu allí on poseu els peus si per casualitat heu tingut la brillant idea de descalçar-vos, perquè podríeu acabar ensangonats fins al serení: totes les ampolles de vidre acaben trencades i escampades per tot arreu.

-Porteu taps pels oïdes o acabaran destrossats amb la tortura de l'electrolatino a uns decibels no massa aconsellats per a la salut auditiva.

-Vigileu amb els furts. Més d'un va a la platja sense la intenció de celebrar la revetlla.

Ara ja esteu avisats i jo, tal i com he dit, no aniré pas a la platja. No. Celebraré la revetlla a una masia amb uns quants amics i, bé, no hi ha mar, però sí que hi ha piscina, així que a mitjanit ja sabeu què estaré fent, les tradicions no s'han de perdre mai!! I perdoneu que no us confessi el desig, però és que no vull molestar els fats, no fos cas, que la nit de Sant Joan és màgica i tot és possible.

Així doncs, tant si teniu intenció de celebrar la festa a la platja (fent cas omís al meu advertiment), com si la celebreu en un altre lloc, us desitjo a tots que gaudiu d'una MOLT BONA REVETLLA DE SANT JOAN!!!

SECRET DE CONFESSIÓ

Em van ensenyar que ser educada significava, entre d'altres coses, escoltar amb atenció els altres quan em parlaven, així que quan algú em parla, l'escolto atentament i de manera inconscient deixo de fer el que tinc entre mans per poder prestar més atenció al que m'estan explicant.

A més, tinc una tendència natural des ben petita a l'empatia (mai vaig arrencar una ala a cap mosca pensant el que deuria sentir ella, pobreta) i a la discreció (no m'explico quin interès té la gent per a les tafaneries). Per acabar-ho d'adobar, fa anys que em vaig apoderar de la màxima viu i deixa viure, per tant no acostumo a prejutjar ningú i reconec que tinc pocs prejudicis sobre el que pot fer o deixar de fer qualsevol individu.

Així doncs, això vol dir que si algú l'ha fet grossa i té la necessitat d'explicar-ho, el poseu en un grup de deu persones entre les quals hi sóc inclosa i no tardarà massa a descobrir que jo puc ser la confessora ideal per al seu gran secret: escoltaré atentament, encara que els fets no em semblin massa correctes no li ho faré saber a no ser que em pregunti (i, desenganyeu-vos, no m'ho pregunten mai), em posaré en el seu lloc i comprendré el perquè de tot plegat encara que no el comparteixi i, la definitiva, abans moriré que no pas sortiré corrents a esbombar-ho per tot arreu.

Es veu que porto tot això escrit al front perquè cada cop més em trobo que la gent em confessa unes coses grosses de debò. I el que més em sorprèn no és pas el que em confessen, si no la necessitat imperiosa de confessar-ho tot, fins i tot l'inconfessable.

Si alguna vegada n'hagués fet alguna de grossa, no l'hauria explicat a ningú. De fet, sóc tan gelosa de la meva intimitat, que ni tan sols m'ho hauria explicat mi mateixa si no fos que aquest fet seria inevitable, per això em sobta tant cada cop que algú em mostra incontinència verbal amb les pròpies malifetes. 

Ara ja ho sabeu, si voleu utilitzar Gust de Maduixa  com a mitjà per exposar les vostres confessions, teniu el meu permís. Però doneu-vos pressa, perquè tenint en compte el ritme de confessions setmanals, estic per muntar la paradeta i començar a treure'n algun benefici econòmic o directament enviar a pastar fang al primer individu que se m'apropi per confessar-me algun pecat encara no paït.

TU TRIES:

EL CAMÍ FÀCIL O EL CAMÍ DIFÍCIL?

Aquesta setmana m'he trobat dues persones (els anomenaré X i Y) que feia temps que no veia. Cada una d'elles m'ha explicat com li anava la vida en general, tant emocionalment com laboral i, reflexionant sobre les dues trobades, m'he adonat que X i Y han triat camins diametralment oposats per transitar per aquests móns de Déu i que cap dels dos no ha estat capaç d'aconseguir ni la felicitat ni la plenitud anhelada durant els anys juvenils.

X és un home simpàtic i rialler amb una visió optimista del món. Fill d'una família amb possibilitats econòmiques no ha necessitat ni estudiar ni treballar, així que s'ha dedicat a viure i a gaudir de les bondats que la vida l'oferia: s'ha fet un fart de viatjar i quan no viatjava, era fàcil trobar-lo en tots els saraus noctàmbuls, rodejat de dones desitjoses de caçar-lo. 

Y, pel contrari, és una dona seriosa i molt responsable que sempre ha pensat que la vida és difícil i complicada per a tothom i ella, evidentment, no n'és l'excepció. Es va enamorar d'un noi depressiu, separat, amb dos fills del matrimoni anterior i amb problemes d'alcoholisme i, tot i que familiars i amics la van avisar que potser no era la millor opció vital, s'hi va casar perquè es va quedar embarassada i va pensar que, en aquell moment, no podia abandonar-lo.

X no és feliç perquè en el fons de la seva ànima sempre va desitjar estudiar una carrera universitària i formar una família pròpia però, com que el seu pare sempre es va encarregar de solucionar-li tots els problemes, no s'havia preocupat mai ni tan sols de saber què volia fer a la vida i ara es trobava que s'havia de fer càrrec del seu pare,  malalt d'alzheimer, i de l'empresa familiar dedicada a la Gestió de Residus,  perquè en aquests moments tot era molt més difícil del que hagués pogut ser fa uns quants anys enrere. 

Y tampoc és feliç perquè en nom de la responsabilitat carrega amb una sèrie de problemes extres que potser no li pertoquen però que no va ser capaç de desempallegar-se'n a temps. Complicacions i rebomboris personals que, per més que la van advertir, ara s'adona que ni tan sols hagués pogut imaginar fa uns quants anys enrere.

De fet, fa uns quants anys enrere, ni X ni Y van ser conscients que tenien l'opció de triar el camí personal, el fàcil o el difícil, que els ha marcat i els marcarà fins el dia que es decideixin a canviar-lo. Això si poden fer-ho, perquè la vida és una autèntica paradoxa i ningú té la certesa absoluta de quin és el camí fàcil a triar i quin és el camí difícil a descartar a l'hora de cercar la preuada felicitat.

AL MATÍ

Aquest matí ja no hi eres,

només les sinuoses arrugues del llençol

em permeten recordar-te,

perquè desprenen la flaire del pretèrit massa recent

i tenen, encara, barrejats dins la cendra clara,

contorns, secrets i clarobscures imatges.

Aquí, ara em sotja una solitud manyaga

que ha vingut per consolar-me,

que ocupa el teu espai, prop la finestra mig oberta,

a recer d’una pluja fina que copula amb el mar,

amb un aire suau que els fa de guaita.

Ara que ja no hi ets,

les paraules són paraules,

i les promeses, delers inimaginables;

ara que has esborrat el context

que fa de la metàfora

una esclava de les nostres passions

i que fa purs els nostres actes.

M’ha decebut retrobar mans òrfenes, abandonades,

pell freda i que han fugit els nostres astres;

malgrat tot, el sol em dibuixa un vestit,

m’escomet, altre cop, per desvetllar-me.

Un dia més que s’enceta per anar a finir,

empès per un de més jove que l’encalça;

dins el pensament, flueixen les lletres del poema

sobre un cos que vagareja,

confesso i sé que existeix una distància;

tot i així, frisso perquè el fet de recordar

no resulti necessari,

i que cada endemà,

quan el sol badalla,

pugui romandre al teu costat,

fruint de l’esguard silenciós d’una dolça mirada.

ERRORS ORTOGRÀFICS

Fa una setmana vaig llegir a un diari un article on es parlava de baix nivell ortogràfic generalitzat de l'alumnat matriculat al Grau de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (es veu que per TV3 també en va sortir alguna cosa, però jo ho vaig llegir en premsa).

Concretament a l'article apareixien les lamentacions de la degana de la Facultat de Ciències de l'Educació,  Maria Pau Cornadó Teixidó, on es queixava del greu problema que tenien amb l'alumnat i les assignatures de llengües perquè, deixant de banda que estudiessin i que es preparessin el temari, cometien força faltes d'ortografia en escriure els exàmens i els treballs que els demanava el professorat. 

Tenint en compte que el problema des de fa uns anys cap aquí s'ha agreujat força, la Universitat de Lleida només té dues opcions:

1- Aprovar els alumnes que han estudiat i donar-los el Grau de Ciències de l'Educació,  tot i escriure amb faltes d'ortografia.

2- No aprovar els alumnes que han estudiat però que escriuen amb faltes d'ortografia i, per tant, veure reduïts els títols de Grau en Ciències de l'Educació que podran entregar a final de curs.

Clarament la Universitat hauria d'establir l'opció 2 i punt. Un individu que té un Grau en Ciències de l'Educació serà un futur mestre que haurà d'ensenyar a escriure a uns futurs alumnes, per tant, fer faltes d'ortografia és inviable. No hi ha més.

Ara bé, la realitat és que si la UdL no aprova els alumnes que fan faltes d'ortografia, ben aviat la mateixa universitat veurà minvades les seves matricules perquè possibles futurs alumnes buscaran alternatives a altres universitats on les normes ortogràfiques siguin menys estrictes o, simplement, optaran per altres carreres universitàries que no tinguin en compte el nivell ortogràfic.

Al final la UdL ha optat per una tercera opció per intentar solucionar aquest delicat tema. Han imposat un nou sistema d'avaluació on es permetrà fer vuit faltes d'ortografia com a màxim per examen escrit i només cinc faltes per treball, tot esperant que, ampliant el marge d'error ortogràfic de l'alumnat, es puguin salvar les futures promocions en Ciències de l'Educació.

Ara arriba aquell moment en què jo em poso les mans al cap:

Vuit faltes d'ortografia en un examen??!!

Cinc faltes d'ortografia en un treball??!!

Em sembla que els de la UdL en comptes de pensar un nou sistema d'avaluació basat en la permissivitat s'haurien d'haver esforçat més en informar als seus futurs i possibles alumnes  (i jo hi afegeixo -clients) de la gran llei universal dels docents de llengua:

      Si vols ser mestre i ensenyar a escriure una llengua, no pots fer ni tan sols una falta d'ortografia.
      Si vols escriure amb faltes d'ortografia, no estudiïs per ser mestre i ni tan sols somniïs en fer classes de llengua. No estàs fet per això. 

Proposo que pengin un cartellet amb el missatge a l'entrada de totes les facultats de Ciències de l'Educació. Així mai ningú podrà al·legar que no el van informar correctament.

Relats Conjunts:
2050

M.C. Escher, Relativity, 1953

Són les 7.00h del matí d'un dia qualsevol de l'any 2050. En John apaga el despertador i es frega els ulls per desvetllar-se. S'aixeca del llit, enfila cap al bany i fa un badall davant el mirall. Sent el soroll de la màquina de cafè i pensa que la seva filla gran ja deu estar esmorzant.

En sortir del bany i veure aquelles escales de difícil perspectiva i les portes del revés, agraeix ser un ciutadà dels anys cinquanta, però del segon mil·lenni després de Crist. Tenint en compte que s'havia casat dues vegades i que, entre els fills del primer matrimoni i els del segon, més els afegits de les respectives dones amb els anteriors marits,  havia arreplegat una família de 12 membres en total, en John pensa que no sap pas com s'ho hagués fet si li hagués tocat viure uns 30 anys enrere.

Va baixar les escales que el conduïen a la cuina amb una certa tremolor de cames, símptoma inequívoc que la partícula Grav-05 començava a deixar de fer efecte. Necessitava urgentment la nova dosi.

La seva filla gran, la Julie, en sentir-lo entrar per la porta, li desitjà el bon dia i li acostà l'ampolleta amb la dosi de la Grav-05. Ell se la va beure d'un glop i després li donà les gràcies. De seguida va notar com les conegudes pessigolles li pujaven des de la planta dels peus fins a dalt de tot del cap. Es va sentir reviscolat immediatament i va dir:

-Julie, si us plau, em fas un cafè i un parell de torrades?- i continuà- mentre m'ho prepares, ara que ja estic llest per desafiar la gravetat, m'enfilaré per les parets a despertar els teus germans i la teva mare, que sembla que, com cada matí, no tenen ganes de fer cas als despertadors.

-És clar, pare, però què et sembla si de pas els puges les dosis a l'habitació? Ho dic sobretot pel petit Peter que, com que té tant poc equilibri, li costa molt arribar a la cuina sense haver pres abans la Grav-05,- va dir la Julie tot acostant-li les ampolletes.

- Tens tota la raó del món, com sempre. Porta cap aquí!- va contestar a la seva filla, fent posat de resignació sobreactuada.

La Julie, rient,  li acosta el paquet amb les dosis de la Grav-05 i en John girà cua camí de les habitacions. 

Mentre pujava les escales li va venir al cap el talent que devia tenir qui va inventar la Grav-05. De ben segur, pensava,  que poc es creuria l'inventor en qüestió que amb aquell beuratge solucionaria, entre moltes d'altres coses, el greu problema dels pisos petits, ara que les famílies creixien i es multiplicaven inesperadament, tal i com li havia passat a ell mateix.

-Sens dubte, el millor invent del segle XXI- es va dir en John amb un somriure socarró als llavis.


(Aquesta és la meva participació a la proposta de RELATS CONJUNTS)