CRÒNICA D'UNA PROFESSORA AGRAÏDA (i superada per una situació que no esperava):

De vegades la vida té girs inesperats plens de sorpreses i aquesta setmana n'és un clar exemple ja que per a mi va començar amb aires de tristor, d'inquietud i d'incertesa i, en canvi,  ha acabat plena d'alegria, de joia i de felicitat. 

Els que em seguiu en aquest bloc ja sabeu que estic cobrint una substitució en el món de la docència i el dijous s'acabava perquè la titular s'incorporava a la plaça l'últim dia de la primera avaluació, el dia 21 de desembre. Per tant, inquietud perquè jo no cobraria  les vacances, incertesa perquè  me n'anava de pet a l'atur sense saber quan tornaria a tenir feina i tristor perquè havia de deixar un centre, uns companys i uns alumnes als quals ja havia agafat molta estima i afecte.

Sóc tutora i a l'última sessió de tutoria els meus alumnes em van fer uns presents que em van emocionar moltíssim: van emmarcar una foto que ens vam fer tot el grup un dia al pati, em van regalar una polsera que ja porto posada (i no em penso treure ni que em matin) i em van escriure unes línies d'agraïment molt emotives signades per tots ells on, a més, em donaven suport per a la situació laboral que m'ha tocat viure.

Algun alumne va dir "ara es posarà a plorar", però no, vaig fer el cor fort i no ho vaig fer, tot i sentir un immens sentiment d'alegria, de felicitat, de plenitud i d'emocions molt positives que em van fer posar una mica (ehem, o molt) toveta.

L'endemà era el meu últim dia a l'institut, però a primera hora el director ja em va avisar d'una bona nova: la titular de la plaça havia allargat la baixa fins després de Reis, així que als sentiments de joia del dia anterior vaig afegir-hi l'alegria de saber que cobraria les vacances de Nadal. Era fantàstic!

El dia 21 al centre es van fer les activitats alternatives que hi havia programades: entregar les notes als alumnes, visionar una pel·lícula per reflexionar sobre els principis i els valors personals, una xocolatada feta pels de 4t de l'ESO per guanyar diners destinats al viatge de fi d'etapa, un concert i un ball organitzat des de l'àmbit de música on ballaven, cantaven i interpretaven alguns alumnes i un pica-pica de fi de festa.

Durant tot el matí vaig rebre moltes mostres d'afecte i de suport per part de molts alumnes,  però també dels meus companys de feina, que han estat sempre al meu costat comprenent la situació laboral que pateixo. Sort n'he tingut de tenir-los a ells per poder compartir alegries i les "no-tan-alegries" de la feina, que els adolescents no sempre són fàcils, què us pensàveu, doncs?

Vaig rebre encara algun regalet més i més línies signades per altres alumnes i, fins i tot, em van dedicar alguna cançó del concert que ens van oferir. Jo gairebé levitava plena d'emocions a flor de pell entre presents,  floretes, abraçades, magarrufes i petons que em feien sentir la professora-dona més feliç del món de tanta alegria que em bullia per dins. Us ben asseguro que no donava a bast per agrair tot el que estava rebent en dosi extra i sense preparació prèvia, directe a la vena, però això sí, jo continuava fent el cor fort, aguantant el tipus,  rient i somrient amb tothom i gaudint del moment al màxim perquè aquestes coses no passen cada dia fins que...

...fins que després d'haver-me acomiadat de tothom, vaig pujar al cotxe i quan ja portava uns cinc kilòmetres conduint...

...vaig haver de parar el cotxe i sortir de la carretera perquè les llàgrimes contingudes durant tot el matí van començar a vessar des del fons de la meva ànima, sabedora de com arribaré a trobar a faltar la feina, el centre, els companys que m'han acollit tan bé i els  meus alumnes estimats que, per sorpresa meva, han sabut estimar-me i valorar-me tant en tan poc temps.

La docència és dura, sí, és cert, ja he dit que no és fàcil bregar amb l'adolescència, però la ironia és que quan arriba la gratificació, aquesta és de tal immensitat  que, evidentment, compensa tot i cada un dels mals moments que s'hagin pogut tenir en qualsevol instant: una mirada dolça, un somriure franc, unes paraules boniques, una abraçada sincera... i tot s'encarrila cap a alguna cosa molt millor que la que hi havia, no hi ha més secret.

El millor regal d'aquest Nadal ha estat, sens dubte, la comprensió, l'estima i el suport que he rebut aquesta setmana per part dels meus companys i dels meus alumnes. Crec que no cal que demani res més als Reis d'Orient perquè a mi ja m'han portat el millor de tot allò que es pot desitjar.

QUÈ PASSA AMB LES DONES?

A grans trets, sabem que la publicitat té dos objectius bàsics: informar i persuadir els possibles compradors o clients dels productes que una determinada marca ofereix. Per això cada cop  que engeguem la televisió ens fem un fart de veure homes, dones, nens, nenes, bebès, animals de tota mena i objectes variats (en funció del què és vol aconseguir vendre) fent o dient el que faci falta per aconseguir un èxit de vendes. 

Fins aquí cap problema. Però... (i sempre hi ha un però), què passa quan trobes que, de totes les espècies vives que anomenat abans, n'hi ha una que sempre en surt malparada?

No us en havíeu adonat? Doncs fixeu-vos-hi: els gossos i gats utilitzats per anunciar pinso són sempre amb pedigrí, preciosos i gairebé perfectes (ni rastre de petaners). Els bebès semblen ninos perfectes, ni massa peluts, ni massa calbs, ni amb el cap una mica abonyegat, ni res de res. Els nens i les nenes que utilitzen com a actors semblen extrets de contes de fades i prínceps: esvelts, mirades vives i transparents i amb cabells d'or rinxolat o llisos d'un color atzabeja brillant. Els homes tenen dues vessants: la del jove guapo seductor o la del madur atractiu experimentat, però ambdós casos amb èxit, sempre molt d'èxit.

Ara bé, què passa amb les dones? Doncs aquí, senyors, per a mi comença el problema: o hem de ser barbies recautxutades o hem de ser iaies amb no massa bona aparença i, la veritat, clar, estic una mica confosa. 

Si trio ser del primer grup anunciaré productes miraculosos i genials que em mantindran jove i recautxutada eternament. Això sí, hauré d'estar totalment enganxada als batuts i les herbes per aprimar-me, als perfums embriagadors, a les cremes per no arrugar-me, als tints per dissimular les canes, als maquillatges per exaltar la bellesa, a les cremes depilatòries i a tot el que faci falta per seduir els homes. Uf, quin cansament, no?

Si trio ser del segon grup... ja he begut oli perquè n'hi ha un bon tou.

Vegeu si no:  haig de ser més aviat grassa (depenent del producte, més o menys); haig de tenir canes i, si no les tinc, hauré de tenir el cabell ressec i encrespat; haig de ser poc afavorida, o sigui, allò que s'entén per lletja, vaja; haig d'anar restreta i estar reinflada a tothora (per sort no diuen que ens tirem pets, només faltaria); haig de tenir grans a la cara o taques, solars o de vellesa, però moltes taques, si no, no val; quan menstruo  haig de fer molta pudor i, a més a més de totes les penúries que us he dit, a sobre, d'aquí a uns anys, em pixaré per tot arreu on vagi. Ah, i m'oblidava, he de patir de morenes, el que em faltava!!

O sigui, que ja puc començar a comprar-me tenaladies, iogurts amb bífidus, cremes per a les arrugues, per a les taques, per als grans i per a les morenes, compreses antiolors, tints de colorins diversos, maquillatge per dissimular la meva lletjor i tapar les taques i els grans (clar), mascaretes per dominar el cabell rebel i no em puc oblidar dels productes d'aprimament. La única avantatja en aquest grup és que no importa si no vas depilada, tot i que no sé si és una bona notícia. Esgotador també, oi? 

No sé, no acabo de tenir clar a quin grup vull pertànyer.

Potser seria més fàcil transformar-me de cop en home i podria fer tot allò que a les dones ens és prohibit: ser lleig, estar gras, tenir grans, taques i arrugues, mostrar les canes,  fer pudor, anar ben pelut,  menjar el que em sortís dels... (piiiiiii) i tirar-me pets i rots quan també em tornés a sortir dels.... (piiiiiiiiiiiiiiiii).

Què us sembla? Potser tampoc és una bona opció, no trobeu?

COM HA CANVIAT LA PEL.LÍCULA!

El passat divendres, per celebrar el 50è aniversari de l'Aribau Cinema, van fer un passi de la pel·lícula que el va inaugurar el 1965: el drama musical West Side Story. 

El film va ser dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins i preestrenat el 1961 a Nova York amb molt d'èxit. El musical va ser innovador pels números de ball, per la variada música (jazz, ritmes llatins, cançons d'amor...) i per la temàtica de l'argument, basat en la història d'amor de Romeu i Julieta de Shakespeare, però adaptat als temps moderns de finals dels 50.

La història podria ser perfectament contemporània, ja que reflecteix el món de dues bandes juvenils rivals. Per una banda els Sharks, que són els immigrants porto-riquenys arribats a Brooklyn buscant la llibertat, la modernitat i el consumisme que no tenen al seu país i, per l'altra banda, els Jets, que són els estatunidencs d'origen irlandès. El conflicte apareix quan la germana del cap de la banda porto-riquenya i un ex-membre de la banda dels Jets s'enamoren. És un clàssic i m'imagino que molts l'heu vist ja, però no us explicaré el final, no fos cas. 

Ara bé, he dit que la història podria ser perfectament contemporània, però, per molt clàssic que sigui el film... de contemporani no en té res.

Vaja, ho sento pels fans de la pel·lícula  però  aquesta va ser la sensació que vaig tenir durant les 2 hores i mitja que dura el film, que per cert, se'm van fer eternes.

La rivalitat entre les bandes i la declaració d'amor dels dos protagonistes estan absolutament desfasades, pequen d'excés d'apocament i algunes seqüències ratllen la ridiculesa més absoluta. Bé, de fet, darrera la meva filera de butaques hi havia un grup de senyores de certa edat que es van passar tota la pel·lícula rient per la comicitat de les imatges que estàvem veient, tenint en compte que és impossible desfer-se de la visió de la realitat actual.

"Com ha canviat la pel·lícula  oi?" va dir una d'elles i reconec que vaig estar temptada de girar-me per dir-li "doncs sí, senyora, té raó",  perquè el sentiment de l'amor, per exemple, és universal, ja ho sabem, però les mostres d'amor i d'afecte canvien de la mateixa manera que canvien les modes, les tendències, els costums, els hàbits i, en definitiva, la vida.

Per tant, 50 anys enrere el film va triomfar, però ara... no sé jo si triomfaria massa. Bé, sí, podria triomfar en el cas que es fes una absoluta readaptació del guió als nous temps a l'estil del que han fet els productors de la saga Bond, però si no, seria difícil que li tornessin a atorgar els 10 òscars que li van donar en el seu moment. 

Però vaja, es tracta d'això, del "seu moment" i està clar que ara, el 2012,  no ho és pas, el seu moment.

SENTIT MATERNAL

Aquest dijous va néixer el meu primer nebot. Tota contenta vaig anar cap a l'hospital a veure els pares, que estaven encantats i molt feliços perquè és un nen molt desitjat. Només entrar a l'habitació i just després de saludar amb molta alegria als progenitors, de seguida vaig agafar en braços el bebè, que descansava al bressol però no era adormit.

Acaronar el meu nebot ha estat una de les coses més boniques i agradables que he fet mai. Tenir un bebè de només unes hores en braços  em va provocar unes sensacions intenses i molt profundes. Per començar, el fet de prendre consciència, allà mateix, de com de fràgil i efímera pot arribar a ser la vida. Alhora, també, d'adonar-se de com el ser humà ha estat capaç, generació rere generació, de sobreviure al llarg de tots els segles. És impressionant.

Però no només això, sinó a més el fet de poder confirmar taxativament que el sentit maternal és un sentit innat que es té o no es té, però que va totalment a part del fet de tenir descendència o no. I ho dic per tota aquella gent que creu que si no tens fills és perquè no tens sentit maternal o, el que és pitjor encara, que si no tens sentit maternal, no et podràs sentir realitzada com a dona perquè no hauràs volgut tenir fills.

Fa temps, a la feina, un dia esmorzant en un descans, una col·lega va fer una teatral però seriosa exaltació de la maternitat davant tots els companys. Va tancar el seu discurs pro-fills afirmant que una dona que no tingués com a mínim un fill, mai podria sentir-se realitzada com a dona, al·legant que el cos femení estava creat per portar vides a aquest món.  

Jo, que ni llavors ni ara tinc fills i que no en vull tenir, em vaig haver de mossegar la llengua per no dir el que m'estava passant pel cap, ja que resulta que la dona en qüestió es passava tot l'any agafant baixes per una depressió que la deixava totalment enfonsada i no li permetia desenvolupar la seva vida amb normalitat. Ja ho veieu, depressiva però, això sí, moooolt realitzada com a dona perquè simplement havia tingut dos fills feia més de vint anys. 

En fi, els actes ens delaten i si els o les que m'han fet sentir més d'un cop com l'ovella negra de l'espècie femenina m'haguessin vist aquests dies amb el bebè... segurament haguessin acabat dient allò de "ho veus, si tingués parella segur que tindria un fill" o allò de "es veu que és el seu marit el que no en vol, pobreta", que no sé què és pitjor. 

Tot menys acceptar un simple NO VULL TENIR FILLS! 

Tan difícil és?

VOLS QUE ET FACI UN HASHTAG?

El primer cop que vaig sentir la paraula hashtag no tenia ni idea del què significava i no m'importava gens, però el que sí que us puc assegurar és que la sonoritat de les dues síl·labes d'aquell  mot, juntes i ben pronunciades, no em van deixar pas indiferent.

De seguida vaig esbrinar que la finalitat dels hashtags és diferenciar, destacar i agrupar una paraula o un tòpic específic en les xarxes socials. Es crea una etiqueta per aquelles paraules que t'interessen i així s'agrupen i es separen d'altres temes que inclouen el mateix terme, però que l'estan usant amb un sentit diferent al que se li vol donar.

Quina desil·lusió!! No m'ho podia creure. Una paraula amb tantes possibilitats i només significava allò que ni m'anava ni em venia. Quin desaprofitament!

No ho puc evitar, cada cop que penso en la paraula hashtag m'imagino transparències, espelmes, una veu sensual, un cos provocador, una mirada lasciva i de fons... mmm... vols que et faci un hasssssshhhhtaagg...??

No? A vosaltres no us passa? De debò?

Doncs a mi, ja sigui quan ho diuen per la ràdio, per la tele o quan sento algú que pronuncia la paraula, el so del mot en qüestió retrona dins el meu cervell: hasshhtaag, haassshhhtaaagg, haaaasssssssshhhhhhtaaaaaagg...  Però ho heu de fer amb èmfasi, donant-li entonació eròtica, si no, no val, eh? Que si no, no és el mateix.

Així que ja ho sabeu, si esteu de camí cap a casa i us hi espera la parella... només arribar,  feu l'entonació que pertoca i, apa,  un hashtag de bones a primeres.

I si no teniu parella... entreu a les xarxes socials i contesteu (amb l'entonació especial per a  l'ocasió, insisteixo) els hashtags dels vostres amics o amigues, que de ben segur en trobareu algun  o alguna que s'apuntarà sense complexos a la vostra invitació.

I diumenge apanyat!

Aix... com m'agraden les noves tecnologies!!!

VULL SER LLIURE

Mai he portat massa bé les imposicions alienes. Suposo que duc molt arrelat al meu cor el sentiment de llibertat. Potser perquè els meus pares van ser autoritaris amb la meva educació, potser perquè sóc la filla gran i em van tocar unes obligacions amb els meus germans que no vaig triar, potser perquè simplement sóc un esperit lliure.

De petita em van dir que  no podia sortir de la fil.la i jo no em movia ni un pèl. Ja veieu que no era pas allò que s'entén per una nena rebel, ans al contrari, era molt obedient. Però això no treia que mentre jo restava immòbil allí on m'havien manat, el meu cervell no deixava d'interrogar-se perquè, si jo tenia ganes de fer una altra cosa, havia de continuar allí sense moure'm ni un mil·límetre. 

La meva mare diu que era una nena tranquil.la i de bona pasta, es veu que estaven molt contents amb mi. Però...  em vaig anar fent gran i aquella fil.la se'm va començar a fer cada cop més petita fins que em vaig adonar que la resposta a la pregunta que sempre tenia al cap repicava de manera més intensa fins ser impossible de silenciar.

Ben aviat vaig començar decidir amb la pròpia llibertat com volia viure la vida i, és clar, de seguida em vaig adonar que el dret a decidir portava més maldecaps del que semblava a primera vista. Fer la teva seguint els teus principis i valors no agrada a tothom, per tant vaig haver d'assumir que sortir d'aquella fil.la fictícia canviaria moltes coses i em portaria conseqüències, algunes no massa favorables. Vaja, que no tot serien flors i violes, ja m'enteneu.

Tot i així, vaig tirar endavant i des del dia que vaig decidir amb plena consciència sortir d'aquella fil.la i de totes les altres fil.les que en algun moment o altre m'han imposat, he intentat sempre fer front comú amb la llibertat i amb el  dret a decidir d'un mateix.

Reclamo llibertat i, precisament perquè per a mi és una necessitat vital, l'ofereixo, sense condicions ni exigències, a tota la gent que interactua amb mi cada dia i a cada instant.  

I aquesta és la meva aportació personal a la lluita en favor de la llibertat. 

Què passa? Què esperàveu, doncs? 

Cocktails molotow??!! 

Però que no us he dit que sóc tranquil.la i de bona pasta?

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA

Fa deu anys que em dedico a ser docent. És una feina molt vocacional, t'ha d'agradar, si no, el més probable és que abandonis perquè és difícil tal i com està avui en dia l'ensenyament que puguis aguantar massa temps en aquest ofici. 

Treballo a secundària i sempre m'ha  agradat molt la meva feina tot i que la "història de la pel.lícula", si faig recompte del que recordo de quan jo estudiava, ha canviat molt. Només cal passejar pel carrer i observar els joves d'avui en dia i es fàcil d'adonar-se a què em refereixo.

En acabar la carrera em vaig trobar que no hi havia demanda de professors, però la bonança econòmica va fer que en pocs anys la borsa per a interins docents s'obrís de nou   per la necessitat de la societat. Ja se sap:

                        molts naixements

                 + immigració que arribava al país

                    = centres plens d'alumnes 

La traducció que en vaig poder fer de tot això va ser que, més tard o més d'hora, podria treballar en allò que m'agradava. Visca!!

             

El primer any em va tocar fer substitucions, però vaig tenir sort i  el segon any ja era interina i tenia una vacant, que volia dir que la plaça estava creada i no coberta per un funcionari, per tant, tenia feina assegurada. 

Cada juliol surten les destinacions dels interins així que aquest passat 15 de juliol vaig connectar-me a la web del Departament d'Ensenyament per comprovar on m'havien destinat, com cada any. S'havia parlat tant de les retallades que tots els interins i funcionaris sabíem que hi hauria molts desplaçaments i que els interins amb un número alt perdrien les vacants que  fins llavors havien gaudit.

No va ser així, va ser molt pitjor. De fet, uns 3000 interins es van veure afectats per les mesures d'austeritat imposades i van perdre la seva vacant. No només els que tenien el número alt, sinó gairebé tots, fins i tot els que portaven molts i molts anys treballant al departament.

La Generalitat ha fet una maniobra maquiavèl·lica per estalviar-se molts diners però que a mi em sembla molt poc ètica: ha augmentat les hores lectives dels professors funcionaris i ha augmentat les ràtios d'alumnat per classe. O sigui, que si abans  teníem 30 alumnes per classe, ara n'hi ha gairebé 40. Per tant, en no necessitar tant de professorat, desapareixen les places dels interins i tan contents, perquè, a més a més,  com que ni tan sols són acomiadaments sinó places que es perden... no s'han de pagar indemnitzacions. Veieu que fàcil?

Això sí, la consellera Rigau es va fer un fart de sortir per la televisió i la ràdio ben tranquil.la dient que "tot i aquestes mesures, la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada en cap aspecte".

-Ehem, ehem, senyora Consellera, em sap greu dir-li, però em sembla que es confon una mica. Dins les aules les coses no funcionen així. 

-...

-Ah, què diu? Que Vostè fa massa anys que no entra a una aula i que ja no sap què hi passa? 

-...

-Oh, perdoni, ho dec haver entès malament però jo em pensava que Vostè havia fet Magisteri i, clar, que coneixia el tema.
-...
-Ah, sí? Així que ben aviat va entrar en política per poder deixar les aules?
-...
-Ah, ara ho entenc tot, clar. Ara entenc el perquè no té ni punyetera idea del que està passant dins les aules, clar. Sí, sí, ja ho veig. 

Així doncs, als qui érem interins ens han fotut una puntada de peu i ens han relegat a fer substitucions dels professors que agafin una baixa. Amb l'agreujant que, per una banda, ens han reduït la jornada (ara només fem el 0,86%) i, per tant,  el sou també. 

La jugada els ha sortit a compte perquè les hores reduïdes de la jornada són les de preparació de feina a casa. Preparació que hem de fer igual, clar, però sense cobrar.   És impossible ser docent i no fer feina a casa, perquè les classes s'han de preparar i s'han de corregir els exàmens, els exercicis, les llibretes, els dossiers, els treballs, etc. Si a un funcionari el paguen per fer aquesta feina, per què  no han de pagar els substituts?

Ja us ho responc jo, perquè transformant tots els professors substituts en professors de segona categoria, s'estalvien mooooooolts diners. Els surt a compte, ja us ho he dit.

Bonic, oi? 

Aquest curs vaig començar el dia 12 de setembre a cobrir una baixa d'una funcionària que no s'ha incorporat a la feina. És una baixa que té data de caducitat, data que cada dia és més a prop. Ja m'he fet al centre, als seus alumnes i als companys de feina, però sé que no acabaré el curs amb ells i confesso que em fa pena.

No hi ha res a fer. És el que hi ha.

El que sí que us puc assegurar és que tant professors de primera categoria  com professors de segona categoria convivim diàriament amb el fet que els polítics estan més preocupats per estalviar i retallar d'on sigui sense adonar-se que la base del futur de qualsevol societat es fonamenta en  l'educació i en l'ensenyament.

No sé si algun dia seran capaços d'adonar-se'n.