"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 9 de desembre de 2012

COM HA CANVIAT LA PEL.LÍCULA!


El passat divendres, per celebrar el 50è aniversari de l'Aribau Cinema, van fer un passi de la pel·lícula que el va inaugurar el 1965: el drama musical West Side Story

El film va ser dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins i preestrenat el 1961 a Nova York amb molt d'èxit. El musical va ser innovador pels números de ball, per la variada música (jazz, ritmes llatins, cançons d'amor...) i per la temàtica de l'argument, basat en la història d'amor de Romeu i Julieta de Shakespeare, però adaptat als temps moderns de finals dels 50.

La història podria ser perfectament contemporània, ja que reflecteix el món de dues bandes juvenils rivals. Per una banda els Sharks, que són els immigrants porto-riquenys arribats a Brooklyn buscant la llibertat, la modernitat i el consumisme que no tenen al seu país i, per l'altra banda, els Jets, que són els estatunidencs d'origen irlandès. El conflicte apareix quan la germana del cap de la banda porto-riquenya i un ex-membre de la banda dels Jets s'enamoren. És un clàssic i m'imagino que molts l'heu vist ja, però no us explicaré el final, no fos cas. 

Ara bé, he dit que la història podria ser perfectament contemporània, però, per molt clàssic que sigui el film... de contemporani no en té res.

Vaja, ho sento pels fans de la pel·lícula  però  aquesta va ser la sensació que vaig tenir durant les 2 hores i mitja que dura el film, que per cert, se'm van fer eternes.

La rivalitat entre les bandes i la declaració d'amor dels dos protagonistes estan absolutament desfasades, pequen d'excés d'apocament i algunes seqüències ratllen la ridiculesa més absoluta. Bé, de fet, darrera la meva filera de butaques hi havia un grup de senyores de certa edat que es van passar tota la pel·lícula rient per la comicitat de les imatges que estàvem veient, tenint en compte que és impossible desfer-se de la visió de la realitat actual.

"Com ha canviat la pel·lícula  oi?" va dir una d'elles i reconec que vaig estar temptada de girar-me per dir-li "doncs sí, senyora, té raó",  perquè el sentiment de l'amor, per exemple, és universal, ja ho sabem, però les mostres d'amor i d'afecte canvien de la mateixa manera que canvien les modes, les tendències, els costums, els hàbits i, en definitiva, la vida.

Per tant, 50 anys enrere el film va triomfar, però ara... no sé jo si triomfaria massa. Bé, sí, podria triomfar en el cas que es fes una absoluta readaptació del guió als nous temps a l'estil del que han fet els productors de la saga Bond, però si no, seria difícil que li tornessin a atorgar els 10 òscars que li van donar en el seu moment. 

Però vaja, es tracta d'això, del "seu moment" i està clar que ara, el 2012,  no ho és pas, el seu moment.





3 comentaris:

  1. Bona revisió. Jo fa moltíssim que no veig aquesta peli. Un petó.

    ResponElimina
  2. A mi la peli m'agrada perquè sóc un fan super-fan del gènere musical en general, però reconec que sí que algunes escenes es veuen carrinclones amb els ulls d'avui dia.

    ResponElimina
  3. Jordicine:

    Jo l'he vista diverses vegades, però és el primer cop que se m'ha fet pesada.
    No sé, hagués salvat algun número musical, però la història d'amor em va deixar totalment freda. M'hauré fet gran? :))

    Cafe0794:

    Pel meu gust excessivament carrinclones. I el musical... és que avui en dia fan uns musicals amb tantes birgueries, que, és clar, em va semblar molt desfassat.

    ResponElimina