ERRORS ORTOGRÀFICS

Fa una setmana vaig llegir a un diari un article on es parlava de baix nivell ortogràfic generalitzat de l'alumnat matriculat al Grau de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (es veu que per TV3 també en va sortir alguna cosa, però jo ho vaig llegir en premsa).

Concretament a l'article apareixien les lamentacions de la degana de la Facultat de Ciències de l'Educació,  Maria Pau Cornadó Teixidó, on es queixava del greu problema que tenien amb l'alumnat i les assignatures de llengües perquè, deixant de banda que estudiessin i que es preparessin el temari, cometien força faltes d'ortografia en escriure els exàmens i els treballs que els demanava el professorat. 

Tenint en compte que el problema des de fa uns anys cap aquí s'ha agreujat força, la Universitat de Lleida només té dues opcions:

1- Aprovar els alumnes que han estudiat i donar-los el Grau de Ciències de l'Educació,  tot i escriure amb faltes d'ortografia.

2- No aprovar els alumnes que han estudiat però que escriuen amb faltes d'ortografia i, per tant, veure reduïts els títols de Grau en Ciències de l'Educació que podran entregar a final de curs.

Clarament la Universitat hauria d'establir l'opció 2 i punt. Un individu que té un Grau en Ciències de l'Educació serà un futur mestre que haurà d'ensenyar a escriure a uns futurs alumnes, per tant, fer faltes d'ortografia és inviable. No hi ha més.

Ara bé, la realitat és que si la UdL no aprova els alumnes que fan faltes d'ortografia, ben aviat la mateixa universitat veurà minvades les seves matricules perquè possibles futurs alumnes buscaran alternatives a altres universitats on les normes ortogràfiques siguin menys estrictes o, simplement, optaran per altres carreres universitàries que no tinguin en compte el nivell ortogràfic.

Al final la UdL ha optat per una tercera opció per intentar solucionar aquest delicat tema. Han imposat un nou sistema d'avaluació on es permetrà fer vuit faltes d'ortografia com a màxim per examen escrit i només cinc faltes per treball, tot esperant que, ampliant el marge d'error ortogràfic de l'alumnat, es puguin salvar les futures promocions en Ciències de l'Educació.

Ara arriba aquell moment en què jo em poso les mans al cap:

Vuit faltes d'ortografia en un examen??!!

Cinc faltes d'ortografia en un treball??!!

Em sembla que els de la UdL en comptes de pensar un nou sistema d'avaluació basat en la permissivitat s'haurien d'haver esforçat més en informar als seus futurs i possibles alumnes  (i jo hi afegeixo -clients) de la gran llei universal dels docents de llengua:

      Si vols ser mestre i ensenyar a escriure una llengua, no pots fer ni tan sols una falta d'ortografia.
      Si vols escriure amb faltes d'ortografia, no estudiïs per ser mestre i ni tan sols somniïs en fer classes de llengua. No estàs fet per això. 

Proposo que pengin un cartellet amb el missatge a l'entrada de totes les facultats de Ciències de l'Educació. Així mai ningú podrà al·legar que no el van informar correctament.

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA II

L'onze de novembre de 2012 escrivia un post, Professors de segona categoria,  on denunciava la situació dels interins del Departament d'Ensenyament que havíem  passat a fer substitucions en perdre la vacant que teníem assignada per causa de les retallades imposades per la Generalitat.

En aquella ocasió substituïa una titular que va estar de baixa tot el primer trimestre, així doncs, vaig començar a treballar com a professora de segona categoria des del primer dia de curs i sabia que, probablement, s'acabaria l'últim dia del trimestre, tot just abans de començar les vacances de Nadal. 

Precisament, com que durant tres mesos seguits estaria cobrint la baixa de la titular, professors i alumnes em van tractar des del primer dia com si fos una professora de primera categoria, només que, en realitat, no ho era i, a més, sabia que aquella substitució, en algun moment, arribaria a la seva fi. 

La sensació que vaig tenir en aquell centre, tot i entrar com a substituta, va ser la que havia tingut els 10 anys anteriors, vaja, la de sempre: la de treballar per ensenyar uns coneixements als alumnes barrejada amb la d'educar uns principis i uns valors en els quals fomentar uns bons hàbits i comportaments que els serviran pel seu futur. Sempre he valorat i respectat els meus alumnes i sempre m'he sentit valorada i respectada per ells. De vegades m'ha costat més o menys guanyar-me'ls, però un curs dura molt de temps i un trimestre, també, per tant aquest cop no va ser massa difícil.

Així doncs, quan finalment va arribar la fi del primer trimestre que coincidia amb la fi de la meva substitució, me'n vaig anar del centre amb la satisfacció de qui ha passat la   gran prova: la meva primera substitució havia estat un èxit. Això sí, marxava amb la por provocada per l'incertesa de saber que me n'anava a la cua de l'atur, però amb l'esperança que la cosa no s'allargués massa.

Per sort només vaig estar un mes aturada i el dia 22 de gener em van nomenar per una altra substitució de quatre setmanes de durada. Curta, sí, però tenia feina i, aparentment, no em podia queixar.

El primer dia de classe estava contentíssima i eufòrica, però ben aviat l'alegria inicial va transformar-se per un estat d'atabalament una mica desesperant però, això sí, dissimulat al màxim, no fos cas que els alumnes ho notessin i llavors sí que la cosa empitjoraria de debò.

El fet és que no havia calibrat prou bé el que suposa començar com a substituta a finals de mes de gener, després que els alumnes haguessin estat 15 dies sense professor (yuuhhhuuu, per a ells és una festa, clar) i en un centre nou on no t'ubicaries ni que portessis una brúixola perquè el teu cap està fet un autèntic caos en veure tantes cares noves i tants noms nous de cop (uns cent vuitanta), en un espai tan reduït, l'aula, i en un temps tan breu, una hora, que es repeteix contínuament al llarg de tota la jornada. 

Els alumnes interpreten que un professor substitut és un novençà o un passerell que no s'entera de res a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. I això és el que fan, evidentment. Per sort, l'experiència d'aquests deu anys m'han servit per a alguna cosa i he sortit airosa d'algunes de les proves a les quals m'han sotmès durant aquestes quatre setmanes. Bé, d'algunes no me n'he sortit, com per exemple el dia que vaig fer dues voltes en plan ruta turística per tot el centre, enviada de punta a punta, 1r pis, 2n pis i 3r pis inclòs,   pels mateixos alumnes conxorxats. 

Demà és el meu últim dia en aquest centre i sé que me n'aniré amb sensacions molt diferents que les de l'anterior substitució. Per començar admeto que és possible que no m'hagi guanyat la confiança ni dels alumnes ni dels companys que he tingut durant aquestes setmanes. De fet, el centre deu tenir uns vuitanta professors (ni tan sols ho puc assegurar, tinc tan poca informació) i, si faig recompte, no menteixo si dic que només dec haver interactuat amb uns quinze professors, vint a molt estirar.

Per acabar, només diré que, tenint en compte la situació, he fet el que bonament he pogut, perquè el que sí que està clar és que exercir de professor no és el mateix que intentar exercir de professor substitut. També he comprovat que quatre setmanes és massa poc temps perquè el centre, els professors que hi treballen i els alumnes que hi estudien et puguin considerar alguna cosa més que simplement un professor de segona categoria. De fet, ni tan sols per intentar demostrar que tu, un dia, vas ser de primera   categoria i que voldries continuar sent-ho.

Tanmateix el dimarts tornaré a anar a la cua de l'atur tot esperant que ben aviat em tornin a nomenar per a una nova substitució. Això sí, posats a demanar, que sigui fins a final de curs perquè així, tot i estar relegada a la segona categoria, tindré la possibilitat d'exercir de professora oficial (qui finalment avalua) que, en el fons, sembla que és la única categoria que compta per a tothom.

I tot amb il·lusió, amb esperança i amb optimisme, oi?

Sí, senyor president, li ben asseguro que no he perdut cap de les tres coses. Ans al contrari!

CRÒNICA D'UNA PROFESSORA AGRAÏDA (i superada per una situació que no esperava):

De vegades la vida té girs inesperats plens de sorpreses i aquesta setmana n'és un clar exemple ja que per a mi va començar amb aires de tristor, d'inquietud i d'incertesa i, en canvi,  ha acabat plena d'alegria, de joia i de felicitat. 

Els que em seguiu en aquest bloc ja sabeu que estic cobrint una substitució en el món de la docència i el dijous s'acabava perquè la titular s'incorporava a la plaça l'últim dia de la primera avaluació, el dia 21 de desembre. Per tant, inquietud perquè jo no cobraria  les vacances, incertesa perquè  me n'anava de pet a l'atur sense saber quan tornaria a tenir feina i tristor perquè havia de deixar un centre, uns companys i uns alumnes als quals ja havia agafat molta estima i afecte.

Sóc tutora i a l'última sessió de tutoria els meus alumnes em van fer uns presents que em van emocionar moltíssim: van emmarcar una foto que ens vam fer tot el grup un dia al pati, em van regalar una polsera que ja porto posada (i no em penso treure ni que em matin) i em van escriure unes línies d'agraïment molt emotives signades per tots ells on, a més, em donaven suport per a la situació laboral que m'ha tocat viure.

Algun alumne va dir "ara es posarà a plorar", però no, vaig fer el cor fort i no ho vaig fer, tot i sentir un immens sentiment d'alegria, de felicitat, de plenitud i d'emocions molt positives que em van fer posar una mica (ehem, o molt) toveta.

L'endemà era el meu últim dia a l'institut, però a primera hora el director ja em va avisar d'una bona nova: la titular de la plaça havia allargat la baixa fins després de Reis, així que als sentiments de joia del dia anterior vaig afegir-hi l'alegria de saber que cobraria les vacances de Nadal. Era fantàstic!

El dia 21 al centre es van fer les activitats alternatives que hi havia programades: entregar les notes als alumnes, visionar una pel·lícula per reflexionar sobre els principis i els valors personals, una xocolatada feta pels de 4t de l'ESO per guanyar diners destinats al viatge de fi d'etapa, un concert i un ball organitzat des de l'àmbit de música on ballaven, cantaven i interpretaven alguns alumnes i un pica-pica de fi de festa.

Durant tot el matí vaig rebre moltes mostres d'afecte i de suport per part de molts alumnes,  però també dels meus companys de feina, que han estat sempre al meu costat comprenent la situació laboral que pateixo. Sort n'he tingut de tenir-los a ells per poder compartir alegries i les "no-tan-alegries" de la feina, que els adolescents no sempre són fàcils, què us pensàveu, doncs?

Vaig rebre encara algun regalet més i més línies signades per altres alumnes i, fins i tot, em van dedicar alguna cançó del concert que ens van oferir. Jo gairebé levitava plena d'emocions a flor de pell entre presents,  floretes, abraçades, magarrufes i petons que em feien sentir la professora-dona més feliç del món de tanta alegria que em bullia per dins. Us ben asseguro que no donava a bast per agrair tot el que estava rebent en dosi extra i sense preparació prèvia, directe a la vena, però això sí, jo continuava fent el cor fort, aguantant el tipus,  rient i somrient amb tothom i gaudint del moment al màxim perquè aquestes coses no passen cada dia fins que...

...fins que després d'haver-me acomiadat de tothom, vaig pujar al cotxe i quan ja portava uns cinc kilòmetres conduint...

...vaig haver de parar el cotxe i sortir de la carretera perquè les llàgrimes contingudes durant tot el matí van començar a vessar des del fons de la meva ànima, sabedora de com arribaré a trobar a faltar la feina, el centre, els companys que m'han acollit tan bé i els  meus alumnes estimats que, per sorpresa meva, han sabut estimar-me i valorar-me tant en tan poc temps.

La docència és dura, sí, és cert, ja he dit que no és fàcil bregar amb l'adolescència, però la ironia és que quan arriba la gratificació, aquesta és de tal immensitat  que, evidentment, compensa tot i cada un dels mals moments que s'hagin pogut tenir en qualsevol instant: una mirada dolça, un somriure franc, unes paraules boniques, una abraçada sincera... i tot s'encarrila cap a alguna cosa molt millor que la que hi havia, no hi ha més secret.

El millor regal d'aquest Nadal ha estat, sens dubte, la comprensió, l'estima i el suport que he rebut aquesta setmana per part dels meus companys i dels meus alumnes. Crec que no cal que demani res més als Reis d'Orient perquè a mi ja m'han portat el millor de tot allò que es pot desitjar.

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA

Fa deu anys que em dedico a ser docent. És una feina molt vocacional, t'ha d'agradar, si no, el més probable és que abandonis perquè és difícil tal i com està avui en dia l'ensenyament que puguis aguantar massa temps en aquest ofici. 

Treballo a secundària i sempre m'ha  agradat molt la meva feina tot i que la "història de la pel.lícula", si faig recompte del que recordo de quan jo estudiava, ha canviat molt. Només cal passejar pel carrer i observar els joves d'avui en dia i es fàcil d'adonar-se a què em refereixo.

En acabar la carrera em vaig trobar que no hi havia demanda de professors, però la bonança econòmica va fer que en pocs anys la borsa per a interins docents s'obrís de nou   per la necessitat de la societat. Ja se sap:

                        molts naixements

                 + immigració que arribava al país

                    = centres plens d'alumnes 

La traducció que en vaig poder fer de tot això va ser que, més tard o més d'hora, podria treballar en allò que m'agradava. Visca!!

             

El primer any em va tocar fer substitucions, però vaig tenir sort i  el segon any ja era interina i tenia una vacant, que volia dir que la plaça estava creada i no coberta per un funcionari, per tant, tenia feina assegurada. 

Cada juliol surten les destinacions dels interins així que aquest passat 15 de juliol vaig connectar-me a la web del Departament d'Ensenyament per comprovar on m'havien destinat, com cada any. S'havia parlat tant de les retallades que tots els interins i funcionaris sabíem que hi hauria molts desplaçaments i que els interins amb un número alt perdrien les vacants que  fins llavors havien gaudit.

No va ser així, va ser molt pitjor. De fet, uns 3000 interins es van veure afectats per les mesures d'austeritat imposades i van perdre la seva vacant. No només els que tenien el número alt, sinó gairebé tots, fins i tot els que portaven molts i molts anys treballant al departament.

La Generalitat ha fet una maniobra maquiavèl·lica per estalviar-se molts diners però que a mi em sembla molt poc ètica: ha augmentat les hores lectives dels professors funcionaris i ha augmentat les ràtios d'alumnat per classe. O sigui, que si abans  teníem 30 alumnes per classe, ara n'hi ha gairebé 40. Per tant, en no necessitar tant de professorat, desapareixen les places dels interins i tan contents, perquè, a més a més,  com que ni tan sols són acomiadaments sinó places que es perden... no s'han de pagar indemnitzacions. Veieu que fàcil?

Això sí, la consellera Rigau es va fer un fart de sortir per la televisió i la ràdio ben tranquil.la dient que "tot i aquestes mesures, la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada en cap aspecte".

-Ehem, ehem, senyora Consellera, em sap greu dir-li, però em sembla que es confon una mica. Dins les aules les coses no funcionen així. 

-...

-Ah, què diu? Que Vostè fa massa anys que no entra a una aula i que ja no sap què hi passa? 

-...

-Oh, perdoni, ho dec haver entès malament però jo em pensava que Vostè havia fet Magisteri i, clar, que coneixia el tema.
-...
-Ah, sí? Així que ben aviat va entrar en política per poder deixar les aules?
-...
-Ah, ara ho entenc tot, clar. Ara entenc el perquè no té ni punyetera idea del que està passant dins les aules, clar. Sí, sí, ja ho veig. 

Així doncs, als qui érem interins ens han fotut una puntada de peu i ens han relegat a fer substitucions dels professors que agafin una baixa. Amb l'agreujant que, per una banda, ens han reduït la jornada (ara només fem el 0,86%) i, per tant,  el sou també. 

La jugada els ha sortit a compte perquè les hores reduïdes de la jornada són les de preparació de feina a casa. Preparació que hem de fer igual, clar, però sense cobrar.   És impossible ser docent i no fer feina a casa, perquè les classes s'han de preparar i s'han de corregir els exàmens, els exercicis, les llibretes, els dossiers, els treballs, etc. Si a un funcionari el paguen per fer aquesta feina, per què  no han de pagar els substituts?

Ja us ho responc jo, perquè transformant tots els professors substituts en professors de segona categoria, s'estalvien mooooooolts diners. Els surt a compte, ja us ho he dit.

Bonic, oi? 

Aquest curs vaig començar el dia 12 de setembre a cobrir una baixa d'una funcionària que no s'ha incorporat a la feina. És una baixa que té data de caducitat, data que cada dia és més a prop. Ja m'he fet al centre, als seus alumnes i als companys de feina, però sé que no acabaré el curs amb ells i confesso que em fa pena.

No hi ha res a fer. És el que hi ha.

El que sí que us puc assegurar és que tant professors de primera categoria  com professors de segona categoria convivim diàriament amb el fet que els polítics estan més preocupats per estalviar i retallar d'on sigui sense adonar-se que la base del futur de qualsevol societat es fonamenta en  l'educació i en l'ensenyament.

No sé si algun dia seran capaços d'adonar-se'n.