VOLS QUE ET FACI UN HASHTAG?

El primer cop que vaig sentir la paraula hashtag no tenia ni idea del què significava i no m'importava gens, però el que sí que us puc assegurar és que la sonoritat de les dues síl·labes d'aquell  mot, juntes i ben pronunciades, no em van deixar pas indiferent.

De seguida vaig esbrinar que la finalitat dels hashtags és diferenciar, destacar i agrupar una paraula o un tòpic específic en les xarxes socials. Es crea una etiqueta per aquelles paraules que t'interessen i així s'agrupen i es separen d'altres temes que inclouen el mateix terme, però que l'estan usant amb un sentit diferent al que se li vol donar.

Quina desil·lusió!! No m'ho podia creure. Una paraula amb tantes possibilitats i només significava allò que ni m'anava ni em venia. Quin desaprofitament!

No ho puc evitar, cada cop que penso en la paraula hashtag m'imagino transparències, espelmes, una veu sensual, un cos provocador, una mirada lasciva i de fons... mmm... vols que et faci un hasssssshhhhtaagg...??

No? A vosaltres no us passa? De debò?

Doncs a mi, ja sigui quan ho diuen per la ràdio, per la tele o quan sento algú que pronuncia la paraula, el so del mot en qüestió retrona dins el meu cervell: hasshhtaag, haassshhhtaaagg, haaaasssssssshhhhhhtaaaaaagg...  Però ho heu de fer amb èmfasi, donant-li entonació eròtica, si no, no val, eh? Que si no, no és el mateix.

Així que ja ho sabeu, si esteu de camí cap a casa i us hi espera la parella... només arribar,  feu l'entonació que pertoca i, apa,  un hashtag de bones a primeres.

I si no teniu parella... entreu a les xarxes socials i contesteu (amb l'entonació especial per a  l'ocasió, insisteixo) els hashtags dels vostres amics o amigues, que de ben segur en trobareu algun  o alguna que s'apuntarà sense complexos a la vostra invitació.

I diumenge apanyat!

Aix... com m'agraden les noves tecnologies!!!

VULL SER LLIURE

Mai he portat massa bé les imposicions alienes. Suposo que duc molt arrelat al meu cor el sentiment de llibertat. Potser perquè els meus pares van ser autoritaris amb la meva educació, potser perquè sóc la filla gran i em van tocar unes obligacions amb els meus germans que no vaig triar, potser perquè simplement sóc un esperit lliure.

De petita em van dir que  no podia sortir de la fil.la i jo no em movia ni un pèl. Ja veieu que no era pas allò que s'entén per una nena rebel, ans al contrari, era molt obedient. Però això no treia que mentre jo restava immòbil allí on m'havien manat, el meu cervell no deixava d'interrogar-se perquè, si jo tenia ganes de fer una altra cosa, havia de continuar allí sense moure'm ni un mil·límetre. 

La meva mare diu que era una nena tranquil.la i de bona pasta, es veu que estaven molt contents amb mi. Però...  em vaig anar fent gran i aquella fil.la se'm va començar a fer cada cop més petita fins que em vaig adonar que la resposta a la pregunta que sempre tenia al cap repicava de manera més intensa fins ser impossible de silenciar.

Ben aviat vaig començar decidir amb la pròpia llibertat com volia viure la vida i, és clar, de seguida em vaig adonar que el dret a decidir portava més maldecaps del que semblava a primera vista. Fer la teva seguint els teus principis i valors no agrada a tothom, per tant vaig haver d'assumir que sortir d'aquella fil.la fictícia canviaria moltes coses i em portaria conseqüències, algunes no massa favorables. Vaja, que no tot serien flors i violes, ja m'enteneu.

Tot i així, vaig tirar endavant i des del dia que vaig decidir amb plena consciència sortir d'aquella fil.la i de totes les altres fil.les que en algun moment o altre m'han imposat, he intentat sempre fer front comú amb la llibertat i amb el  dret a decidir d'un mateix.

Reclamo llibertat i, precisament perquè per a mi és una necessitat vital, l'ofereixo, sense condicions ni exigències, a tota la gent que interactua amb mi cada dia i a cada instant.  

I aquesta és la meva aportació personal a la lluita en favor de la llibertat. 

Què passa? Què esperàveu, doncs? 

Cocktails molotow??!! 

Però que no us he dit que sóc tranquil.la i de bona pasta?

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA

Fa deu anys que em dedico a ser docent. És una feina molt vocacional, t'ha d'agradar, si no, el més probable és que abandonis perquè és difícil tal i com està avui en dia l'ensenyament que puguis aguantar massa temps en aquest ofici. 

Treballo a secundària i sempre m'ha  agradat molt la meva feina tot i que la "història de la pel.lícula", si faig recompte del que recordo de quan jo estudiava, ha canviat molt. Només cal passejar pel carrer i observar els joves d'avui en dia i es fàcil d'adonar-se a què em refereixo.

En acabar la carrera em vaig trobar que no hi havia demanda de professors, però la bonança econòmica va fer que en pocs anys la borsa per a interins docents s'obrís de nou   per la necessitat de la societat. Ja se sap:

                        molts naixements

                 + immigració que arribava al país

                    = centres plens d'alumnes 

La traducció que en vaig poder fer de tot això va ser que, més tard o més d'hora, podria treballar en allò que m'agradava. Visca!!

             

El primer any em va tocar fer substitucions, però vaig tenir sort i  el segon any ja era interina i tenia una vacant, que volia dir que la plaça estava creada i no coberta per un funcionari, per tant, tenia feina assegurada. 

Cada juliol surten les destinacions dels interins així que aquest passat 15 de juliol vaig connectar-me a la web del Departament d'Ensenyament per comprovar on m'havien destinat, com cada any. S'havia parlat tant de les retallades que tots els interins i funcionaris sabíem que hi hauria molts desplaçaments i que els interins amb un número alt perdrien les vacants que  fins llavors havien gaudit.

No va ser així, va ser molt pitjor. De fet, uns 3000 interins es van veure afectats per les mesures d'austeritat imposades i van perdre la seva vacant. No només els que tenien el número alt, sinó gairebé tots, fins i tot els que portaven molts i molts anys treballant al departament.

La Generalitat ha fet una maniobra maquiavèl·lica per estalviar-se molts diners però que a mi em sembla molt poc ètica: ha augmentat les hores lectives dels professors funcionaris i ha augmentat les ràtios d'alumnat per classe. O sigui, que si abans  teníem 30 alumnes per classe, ara n'hi ha gairebé 40. Per tant, en no necessitar tant de professorat, desapareixen les places dels interins i tan contents, perquè, a més a més,  com que ni tan sols són acomiadaments sinó places que es perden... no s'han de pagar indemnitzacions. Veieu que fàcil?

Això sí, la consellera Rigau es va fer un fart de sortir per la televisió i la ràdio ben tranquil.la dient que "tot i aquestes mesures, la qualitat de l'ensenyament no es veurà afectada en cap aspecte".

-Ehem, ehem, senyora Consellera, em sap greu dir-li, però em sembla que es confon una mica. Dins les aules les coses no funcionen així. 

-...

-Ah, què diu? Que Vostè fa massa anys que no entra a una aula i que ja no sap què hi passa? 

-...

-Oh, perdoni, ho dec haver entès malament però jo em pensava que Vostè havia fet Magisteri i, clar, que coneixia el tema.
-...
-Ah, sí? Així que ben aviat va entrar en política per poder deixar les aules?
-...
-Ah, ara ho entenc tot, clar. Ara entenc el perquè no té ni punyetera idea del que està passant dins les aules, clar. Sí, sí, ja ho veig. 

Així doncs, als qui érem interins ens han fotut una puntada de peu i ens han relegat a fer substitucions dels professors que agafin una baixa. Amb l'agreujant que, per una banda, ens han reduït la jornada (ara només fem el 0,86%) i, per tant,  el sou també. 

La jugada els ha sortit a compte perquè les hores reduïdes de la jornada són les de preparació de feina a casa. Preparació que hem de fer igual, clar, però sense cobrar.   És impossible ser docent i no fer feina a casa, perquè les classes s'han de preparar i s'han de corregir els exàmens, els exercicis, les llibretes, els dossiers, els treballs, etc. Si a un funcionari el paguen per fer aquesta feina, per què  no han de pagar els substituts?

Ja us ho responc jo, perquè transformant tots els professors substituts en professors de segona categoria, s'estalvien mooooooolts diners. Els surt a compte, ja us ho he dit.

Bonic, oi? 

Aquest curs vaig començar el dia 12 de setembre a cobrir una baixa d'una funcionària que no s'ha incorporat a la feina. És una baixa que té data de caducitat, data que cada dia és més a prop. Ja m'he fet al centre, als seus alumnes i als companys de feina, però sé que no acabaré el curs amb ells i confesso que em fa pena.

No hi ha res a fer. És el que hi ha.

El que sí que us puc assegurar és que tant professors de primera categoria  com professors de segona categoria convivim diàriament amb el fet que els polítics estan més preocupats per estalviar i retallar d'on sigui sense adonar-se que la base del futur de qualsevol societat es fonamenta en  l'educació i en l'ensenyament.

No sé si algun dia seran capaços d'adonar-se'n.

 

NU MASCULÍ? SÍ, GRÀCIES!

Aquest és un cartell promocional que el Leopold Museum de Viena va penjar a la capital austríaca per fer publicitat de la seva nova exposició: “Nu masculí” (Nackte Männer). És una exposició artística que vol reflexionar sobre l’home i sobre el seu cos. I també sobre el seu cos nu. Per això mateix ben aviat va començar la polèmica i,   en pocs dies,   els joves del cartell ja portaven una franja vermella que els  tapava les parts nobles.

Els autors de les fotografies són els francesos Pierre&Gilles, uns artistes referents de creacions fotogràfiques amb un component kitsch  oníric i  homoeròtic, així doncs, no costa imaginar-se que el comissari de l'exposició va triar la  seva obra per provocar el personal i cridar l'atenció.

Ara bé, calia tanta polèmica simplement per exposar el cos nu d'un home?
El cartell és un foto-muntatge de tres fotografies diferents on apareix un home estirat mostrant tot el seu cos esplendorós i res més.  Tenint en compte que la temàtica de l'exposició a la qual fa referència és el  nu masculí, em pregunto quin és el problema.

És que potser, si en el cartell hagués aparegut un nu femení integral,  li haguessin censurat certes parts perquè el públic no es  sentís ofès o violentat? 

És  més,  en el museu vienès hi ha obres de  Paul Cézanne, Auguste Rodin, Peter Paul Rubens, Edvard Munch,  Gustav Klimt, Andy Warhol, Jean Cocteau, Egon Schiele... El museu també s'hagués vist obligat a censurar amb una franja vermella les seves obres si haguessin estat el reclam de l'exposició?

Permeteu-me que ho dubti. 

El que està clar és que la polèmica ha donat la volta al món i de ben segur que les sales de l'exposició deuen ser plenes de curiosos i de gent que espera que arribi el dia que el nu masculí es normalitzi, perquè,  si ho reflexionem una mica i tenint en compte que ja portem més d'una dècada al segle XXI,  ja tocaria fer-ho.

UN REMEI PER A LA CRISI:

Ahir, per aquelles coses que no venen al cas,  vaig anar a un centre comercial. Feia molt de temps que no en trepitjava un, els tenia vetats.

L'explicació és simple: fa uns quinze anys vaig treballar en un i vaig passar-ho tan malament que, un cop ho vaig deixar, no em van quedar ganes de tornar  a posar els peus en cap. Per això, tot i que no m'agrada massa, si haig d'anar de compres, prefereixo moure'm per la ciutat, de botiga en botiga i no pas tancar-me en un d'aquests llocs on la gent hi va a passar el dia i a gastar diners.

Va ser una experiència estranya, però em vaig divertir molt veient que encara segueix havent gent que gaudeix passant el dia tancat en un recinte d'aquestes característiques en comptes de passar el dia passejant a l'aire lliure o realitzant qualsevol activitat que li agradi, ni que sigui a casa. Bé, allò de llegir, cuinar, tenir cura de les plantes, muntar armaris o el que sigui, cadascú el que li aporti més felicitat. Sense oblidar si hi ha fills o animals de companyia, que llavors les opcions es multipliquen. 

Ara bé, m'he adonat que els costums amb la crisi han canviat. Quinze anys enrere els centres comercials estaven en ple apogeu i tots els dissabtes i els festius que obrien estaven plens de gom a gom. Rierades de gent pels passadissos i botigues plenes de compradors desmuntant tot el que els venedors havien ordenat no feia ni dos minuts a les prestatgeries i, evidentment, cues i més cues en emprovadors i caixes. 

Ara el tema és diferent. Continua havent molta gent passejant, però les botigues estan bastant buides en comparació a l'època a la qual feia referència. Sobretot, les caixes, perquè gent fent una ullada als productes exposats sí que n'hi ha, però gastant els diners que tant ens han retallat per tot arreu... doncs no tanta, la veritat.

El que més em va sorprendre ahir, però, va ser descobrir una botiga plena a vessar de dones joves i no tant joves, entrant i sortint amb unes bossetes més aviat petites. Hi havia algun home, però  pocs i més aviat semblaven acompanyants. La botiga no era massa gran i hi venien productes cosmètics a un preu molt econòmic d'una marca italiana de nova implantació al nostre país: cremes per al cos i per al cutis, sèrums, desmaquilladors, ombres d'ulls, colorets, pintallavis, esmalt per a les ungles, rímels i tot un estol de colors per estampar-te a la cara i donar sensació d'alegria i felicitat.  

De seguida em va venir al cap l'anècdota aquella que diu que durant el crack del 29 a Estats Units, tot i el desastre que estaven vivint, els pintallavis de color vermell van ser un autèntic èxit de vendes entre les dones. I és que està clar que, malgrat la crisi, a ningú li agrada fer mala cara i menys quan les coses van maldades.

Així doncs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig sortir de la botiga amb no un, sinó amb dos pintallavis de colors brillants per menys de sis euros, ja que estaven amb un descompte del 30%  com a reclam comercial. 

Suposo que pensareu que són sospitosament econòmics i que potser tenen dubtosa qualitat. Jo també, desenganyem-nos. Però no em preocupa gens, perquè només de saber que ara la crisi m'enganxarà ben bufona... jo, com les dones americanes, contenta i més feliç que un gínjol amb els meus llavis pintats.

S.O.S.

Tinc un veí que és una mala persona. 

Suposo que us preguntareu perquè faig aquesta afirmació. És fàcil contestar aquesta pregunta: maltracta els dos gossos que té. Per tant, ja veieu que sí que és un autèntic fill d'allò que no es pot dir, així doncs ho deixaré en mala persona.

És un noi jove, d'uns vint-i-pocs anys, sense ofici ni benefici, o sigui que està a l'atur, que sobreviu fent feinetes, sobretot de les que estan fora de la llei. El pis és de la seva mare i el tenia llogat, però fa un parell d'anys el llogater el va deixar lliure i en dos dies tots els veïns ens vam adonar que hi havia un nou inquilí.  Bàsicament perquè d'un dia per l'altre ens vam trobar escoltant música tecno-hard-core a uns decibels insuportables a tothora.

El noi prometia. Es veu que està barallat amb la mare que, com que no el pot fer fora del pis de cap manera, va optar per no pagar-li ni la llum ni l'aigua. Cap problema: la llum la punxa de l'escala i l'aigua... bé, això no tinc massa clar com ho fa (i més aviat prefereixo no saber-ho). El que sí que us puc dir és que el pis és una autèntica cort de porcs. Des del meu balcó veig part del seu menjador i fa autèntica angúnia. Ah, i només us diré que el balcó sembla una planta de reciclatge: hi he comptat trenta-dues garrafes d'aigua buides, tres sabates desaparellades, una cadira trencada, el tendal que es va trencar, dues torretes on hi havia tingut dues plantes de maria que, evidentment, les va deixar morir, una manta rebregada, una taula de pícnic sense potes i una bicicleta, segurament robada.

Vaja, una joia. 

Però per a mi el pitjor de tot és el tema dels gossos. Un dia vaig veure al balcó, enmig de tota aquella immundícia, un cadell de gos. Era una gosseta a la qual estovava i cridava tot el dia. La gosseta es va fer gran i la va fer criar. Ara té dos gossos: la gossa gran, la mare, i un dels cadells. Continua abocant la seva ràbia i frustració contra els gossos i em trenca el cor cada cop que els sento plorar. La mare sempre té la mirada perduda i trista i el petit sempre sembla sobreexaltat i nerviós. Fan molta pena.

No us penseu que els veïns no hem fet res al respecte, hem intentat diverses vies per aconseguir diverses solucions, però de debò que hi ha poc a fer.  Sobretot en el tema dels animals, perquè, desgraciadament, en aquest país és difícil demostrar que algú transgredeix  les lleis de protecció d'animals quan ho fa dins d'un pis i no el pots veure ni fotografiar.

I així estic, entre música que no m'agrada, brutícia i udols de dolor i de pena. Veieu com us deia que era mala persona.

 NO M'AGRADA EL FUTBOL!!!

En aquests moments hi ha molts milions de persones aclofades al sofà de casa seva,  o al d'un veí/amic/conegut, veient un partit de futbol. Potser no és un sofà, sinó una cadira d'un bar. O, fins i tot, potser ni tan sols s'està assegut, perquè un esdeveniment com aquest no necessita de quatre potes per posar-s'hi bé i parar atenció, amb dues n'hi ha prou. 

És igual. El futbol té un poder de convocatòria astorant perquè de ben segur que hi ha gent que no els agrada gens, però posaria la mà al foc que demà sabran quin haurà estat el resultat final. Més que res perquè  la situació actual a Catalunya està mobilitzant fins i tot la gent que el futbol els deixa indiferents. 

Jo en sóc un clar exemple. A mi el futbol mai m'ha fet ni pujar ni baixar, és un fet. A la casa familiar tots han estat aficionats d'aquest esport, però a mi sempre m'ha deixat absolutament freda. Ara bé, avui em trobo davant la pantalla i reconec que m'he emocionat en veure  com una munió de gent ha cridat al minut 17:14 "IN-DE-PEN-DÈN-CIA" amb veu prou alta i clara perquè fins i tot les cadenes de tendències madrilenyes no ho poguessin obviar. 

Està clar que a Catalunya s'estan removent forces silenciades per les èpoques de bonances i que ha arribat l'hora de fer bandera amb l'embranzida del que suposa ser seguidor d'un equip de futbol que té nom d'una ciutat catalana. 

I si no n'ets seguidor, t'hi solidaritzes igualment perquè ets català i ho portes al cor.