"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 7 d’octubre de 2012


 NO M'AGRADA EL FUTBOL!!!



En aquests moments hi ha molts milions de persones aclofades al sofà de casa seva,  o al d'un veí/amic/conegut, veient un partit de futbol. Potser no és un sofà, sinó una cadira d'un bar. O, fins i tot, potser ni tan sols s'està assegut, perquè un esdeveniment com aquest no necessita de quatre potes per posar-s'hi bé i parar atenció, amb dues n'hi ha prou. 

És igual. El futbol té un poder de convocatòria astorant perquè de ben segur que hi ha gent que no els agrada gens, però posaria la mà al foc que demà sabran quin haurà estat el resultat final. Més que res perquè  la situació actual a Catalunya està mobilitzant fins i tot la gent que el futbol els deixa indiferents. 

Jo en sóc un clar exemple. A mi el futbol mai m'ha fet ni pujar ni baixar, és un fet. A la casa familiar tots han estat aficionats d'aquest esport, però a mi sempre m'ha deixat absolutament freda. Ara bé, avui em trobo davant la pantalla i reconec que m'he emocionat en veure  com una munió de gent ha cridat al minut 17:14 "IN-DE-PEN-DÈN-CIA" amb veu prou alta i clara perquè fins i tot les cadenes de tendències madrilenyes no ho poguessin obviar. 

Està clar que a Catalunya s'estan removent forces silenciades per les èpoques de bonances i que ha arribat l'hora de fer bandera amb l'embranzida del que suposa ser seguidor d'un equip de futbol que té nom d'una ciutat catalana. 

I si no n'ets seguidor, t'hi solidaritzes igualment perquè ets català i ho portes al cor.

4 comentaris:

  1. Primer va ser el Barça amb totes les seves victòries que va començar a arrossegar gent que mai abans s'havia interessat pel futbol.

    Després va venir la pujada de l'independentisme, les declaracions, els atacs contra nosaltres que han fet que el poble es revoltés finalment.

    I aquest és el resum dels darrers temps. Quan ajuntes les dues coses, la passió pel club que sentim típicament català, i el sentiment patriòtic per Catalunya, el resultat s'amplifica. Eren gairebé 100.000 persones cridant independència aquesta nit. I Ho han sentit a mig món.

    ResponElimina
  2. Sí, Marion. L'endemà van venir les habituals acusacions de polititzar l'esport. I què? Quin pecat és aquest? Té alguna cosa d'extrany? O és que només poden marcar patriotisme aquells que ja tenen estat? El cert és que un resultat de futbol, l'esdevenir mateix del partit, haguès pogut transformar l'event en encara més històric. I és que amb el 2 a 2 i l'stress del resultat, costava una mica donar-li massa a l'interruptor de l'independència. T'imagines un 5 a 0 com ja ha passat alguna vegada? Amb l'eufòria desbocada, hagués pogut sentir-se un clam que hagués fotut el camp, tota Espanya i, fins i tot, Europa potes amunt! Temps al temps, com diuen allà, "todo se andará"...

    ResponElimina
  3. Xexu:

    I el millor de tot: va ser de manera pacífica i civilitzada. Qui volia entonava i qui no volia, doncs callava.

    Crec que s'està mostrant fora de les fronteres que la gent d'aquí ho tenim molt clar.

    Potser ho tenim més a prop del que ens pensem.

    ResponElimina
  4. Anònim:

    Tal i com he dit, no m'agrada el futbol, però sempre (i vull dir sempre) que em pregunten allò de "però si haguessis de triar un equip, amb quin aniries?", no he dubtat mai de la resposta i mira que hi ha hagut anys que no hauria pogut anomenar més de 3 ó 4 jugadors del Barça.
    Un 5-0 hagués estat catàrtic!!

    ResponElimina