NU MASCULÍ? SÍ, GRÀCIES!

Aquest és un cartell promocional que el Leopold Museum de Viena va penjar a la capital austríaca per fer publicitat de la seva nova exposició: “Nu masculí” (Nackte Männer). És una exposició artística que vol reflexionar sobre l’home i sobre el seu cos. I també sobre el seu cos nu. Per això mateix ben aviat va començar la polèmica i,   en pocs dies,   els joves del cartell ja portaven una franja vermella que els  tapava les parts nobles.

Els autors de les fotografies són els francesos Pierre&Gilles, uns artistes referents de creacions fotogràfiques amb un component kitsch  oníric i  homoeròtic, així doncs, no costa imaginar-se que el comissari de l'exposició va triar la  seva obra per provocar el personal i cridar l'atenció.

Ara bé, calia tanta polèmica simplement per exposar el cos nu d'un home?
El cartell és un foto-muntatge de tres fotografies diferents on apareix un home estirat mostrant tot el seu cos esplendorós i res més.  Tenint en compte que la temàtica de l'exposició a la qual fa referència és el  nu masculí, em pregunto quin és el problema.

És que potser, si en el cartell hagués aparegut un nu femení integral,  li haguessin censurat certes parts perquè el públic no es  sentís ofès o violentat? 

És  més,  en el museu vienès hi ha obres de  Paul Cézanne, Auguste Rodin, Peter Paul Rubens, Edvard Munch,  Gustav Klimt, Andy Warhol, Jean Cocteau, Egon Schiele... El museu també s'hagués vist obligat a censurar amb una franja vermella les seves obres si haguessin estat el reclam de l'exposició?

Permeteu-me que ho dubti. 

El que està clar és que la polèmica ha donat la volta al món i de ben segur que les sales de l'exposició deuen ser plenes de curiosos i de gent que espera que arribi el dia que el nu masculí es normalitzi, perquè,  si ho reflexionem una mica i tenint en compte que ja portem més d'una dècada al segle XXI,  ja tocaria fer-ho.

UN REMEI PER A LA CRISI:

Ahir, per aquelles coses que no venen al cas,  vaig anar a un centre comercial. Feia molt de temps que no en trepitjava un, els tenia vetats.

L'explicació és simple: fa uns quinze anys vaig treballar en un i vaig passar-ho tan malament que, un cop ho vaig deixar, no em van quedar ganes de tornar  a posar els peus en cap. Per això, tot i que no m'agrada massa, si haig d'anar de compres, prefereixo moure'm per la ciutat, de botiga en botiga i no pas tancar-me en un d'aquests llocs on la gent hi va a passar el dia i a gastar diners.

Va ser una experiència estranya, però em vaig divertir molt veient que encara segueix havent gent que gaudeix passant el dia tancat en un recinte d'aquestes característiques en comptes de passar el dia passejant a l'aire lliure o realitzant qualsevol activitat que li agradi, ni que sigui a casa. Bé, allò de llegir, cuinar, tenir cura de les plantes, muntar armaris o el que sigui, cadascú el que li aporti més felicitat. Sense oblidar si hi ha fills o animals de companyia, que llavors les opcions es multipliquen. 

Ara bé, m'he adonat que els costums amb la crisi han canviat. Quinze anys enrere els centres comercials estaven en ple apogeu i tots els dissabtes i els festius que obrien estaven plens de gom a gom. Rierades de gent pels passadissos i botigues plenes de compradors desmuntant tot el que els venedors havien ordenat no feia ni dos minuts a les prestatgeries i, evidentment, cues i més cues en emprovadors i caixes. 

Ara el tema és diferent. Continua havent molta gent passejant, però les botigues estan bastant buides en comparació a l'època a la qual feia referència. Sobretot, les caixes, perquè gent fent una ullada als productes exposats sí que n'hi ha, però gastant els diners que tant ens han retallat per tot arreu... doncs no tanta, la veritat.

El que més em va sorprendre ahir, però, va ser descobrir una botiga plena a vessar de dones joves i no tant joves, entrant i sortint amb unes bossetes més aviat petites. Hi havia algun home, però  pocs i més aviat semblaven acompanyants. La botiga no era massa gran i hi venien productes cosmètics a un preu molt econòmic d'una marca italiana de nova implantació al nostre país: cremes per al cos i per al cutis, sèrums, desmaquilladors, ombres d'ulls, colorets, pintallavis, esmalt per a les ungles, rímels i tot un estol de colors per estampar-te a la cara i donar sensació d'alegria i felicitat.  

De seguida em va venir al cap l'anècdota aquella que diu que durant el crack del 29 a Estats Units, tot i el desastre que estaven vivint, els pintallavis de color vermell van ser un autèntic èxit de vendes entre les dones. I és que està clar que, malgrat la crisi, a ningú li agrada fer mala cara i menys quan les coses van maldades.

Així doncs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig sortir de la botiga amb no un, sinó amb dos pintallavis de colors brillants per menys de sis euros, ja que estaven amb un descompte del 30%  com a reclam comercial. 

Suposo que pensareu que són sospitosament econòmics i que potser tenen dubtosa qualitat. Jo també, desenganyem-nos. Però no em preocupa gens, perquè només de saber que ara la crisi m'enganxarà ben bufona... jo, com les dones americanes, contenta i més feliç que un gínjol amb els meus llavis pintats.

S.O.S.

Tinc un veí que és una mala persona. 

Suposo que us preguntareu perquè faig aquesta afirmació. És fàcil contestar aquesta pregunta: maltracta els dos gossos que té. Per tant, ja veieu que sí que és un autèntic fill d'allò que no es pot dir, així doncs ho deixaré en mala persona.

És un noi jove, d'uns vint-i-pocs anys, sense ofici ni benefici, o sigui que està a l'atur, que sobreviu fent feinetes, sobretot de les que estan fora de la llei. El pis és de la seva mare i el tenia llogat, però fa un parell d'anys el llogater el va deixar lliure i en dos dies tots els veïns ens vam adonar que hi havia un nou inquilí.  Bàsicament perquè d'un dia per l'altre ens vam trobar escoltant música tecno-hard-core a uns decibels insuportables a tothora.

El noi prometia. Es veu que està barallat amb la mare que, com que no el pot fer fora del pis de cap manera, va optar per no pagar-li ni la llum ni l'aigua. Cap problema: la llum la punxa de l'escala i l'aigua... bé, això no tinc massa clar com ho fa (i més aviat prefereixo no saber-ho). El que sí que us puc dir és que el pis és una autèntica cort de porcs. Des del meu balcó veig part del seu menjador i fa autèntica angúnia. Ah, i només us diré que el balcó sembla una planta de reciclatge: hi he comptat trenta-dues garrafes d'aigua buides, tres sabates desaparellades, una cadira trencada, el tendal que es va trencar, dues torretes on hi havia tingut dues plantes de maria que, evidentment, les va deixar morir, una manta rebregada, una taula de pícnic sense potes i una bicicleta, segurament robada.

Vaja, una joia. 

Però per a mi el pitjor de tot és el tema dels gossos. Un dia vaig veure al balcó, enmig de tota aquella immundícia, un cadell de gos. Era una gosseta a la qual estovava i cridava tot el dia. La gosseta es va fer gran i la va fer criar. Ara té dos gossos: la gossa gran, la mare, i un dels cadells. Continua abocant la seva ràbia i frustració contra els gossos i em trenca el cor cada cop que els sento plorar. La mare sempre té la mirada perduda i trista i el petit sempre sembla sobreexaltat i nerviós. Fan molta pena.

No us penseu que els veïns no hem fet res al respecte, hem intentat diverses vies per aconseguir diverses solucions, però de debò que hi ha poc a fer.  Sobretot en el tema dels animals, perquè, desgraciadament, en aquest país és difícil demostrar que algú transgredeix  les lleis de protecció d'animals quan ho fa dins d'un pis i no el pots veure ni fotografiar.

I així estic, entre música que no m'agrada, brutícia i udols de dolor i de pena. Veieu com us deia que era mala persona.

 NO M'AGRADA EL FUTBOL!!!

En aquests moments hi ha molts milions de persones aclofades al sofà de casa seva,  o al d'un veí/amic/conegut, veient un partit de futbol. Potser no és un sofà, sinó una cadira d'un bar. O, fins i tot, potser ni tan sols s'està assegut, perquè un esdeveniment com aquest no necessita de quatre potes per posar-s'hi bé i parar atenció, amb dues n'hi ha prou. 

És igual. El futbol té un poder de convocatòria astorant perquè de ben segur que hi ha gent que no els agrada gens, però posaria la mà al foc que demà sabran quin haurà estat el resultat final. Més que res perquè  la situació actual a Catalunya està mobilitzant fins i tot la gent que el futbol els deixa indiferents. 

Jo en sóc un clar exemple. A mi el futbol mai m'ha fet ni pujar ni baixar, és un fet. A la casa familiar tots han estat aficionats d'aquest esport, però a mi sempre m'ha deixat absolutament freda. Ara bé, avui em trobo davant la pantalla i reconec que m'he emocionat en veure  com una munió de gent ha cridat al minut 17:14 "IN-DE-PEN-DÈN-CIA" amb veu prou alta i clara perquè fins i tot les cadenes de tendències madrilenyes no ho poguessin obviar. 

Està clar que a Catalunya s'estan removent forces silenciades per les èpoques de bonances i que ha arribat l'hora de fer bandera amb l'embranzida del que suposa ser seguidor d'un equip de futbol que té nom d'una ciutat catalana. 

I si no n'ets seguidor, t'hi solidaritzes igualment perquè ets català i ho portes al cor.

EL CLUB DELS CONFOSOS

A veure, resulta que tenir un bloc està molt bé, però... abans que res, has de tenir clar quina mena de bloc vols tenir i jo no ho tinc gens. De clar, vull dir. 

Per una banda, hi ha dies que estic molt reflexiva i tinc ganes d'escriure pensaments que se m'ocorren al moment. Per altra banda, certs dies, m'aixeco amb el peu esquerre i em sento molt més càustica de l'habitual i començaria a disparar paraules emmetzinades que,  a més d'un,  li aixecarien el serrell de cop, deixant-lo més dret que la cua d'un gat esperitat. I ho dic per aquella gent que em coneix i diu que sóc dooooolça com  la meeeeel...

Doncs no! Us ben asseguro que puc ser més àcida que la llimona amb vinagre, que segur que deu ser àcida i agra de pebrots!! ECCCSSSSS!! Només de pensar-hi se m'esmussen les dents!! A vosaltres no?

Però m'estic perdent una mica i he de tornar al fil del que deia. 

El que us volia explicar és que m'he decidit a escriure un bloc i no tinc clar si el vull fer literari i allò que se'n diu seriós o si el vull omplir de les bajanades que se'm passegen per la ment a tothora. Per cert, algú sap com la puc desconnectar? 

Ah, bé, sí, jo ho sé. O, millor dit,  ho hauria de saber.

Aquest diumenge vaig fer un taller sobre espiritualitat i salut i sí, semblava que allí tothom estava molt centrat i que la única desequilibrada era  jo, perquè només feia que sentir "oooisshh", "fabulós", "sí, sí", "què bé", "mmm..., "això és fantàstic". I jo allà,  seguint les instruccions del que deien. Meditant amb els ulls tancats.

O fent-ho veure, perquè més aviat podria dir que estava resant en hebreu, sobretot  mentre pensava en qui es va inventar aquesta posició tan antinatural per seure. I,  alhora, obria dissimuladament només un ull (no fos cas que m'enxampessin espiant i no pas levitant, Déu me'n reguard!) per veure si algú més feia fil.la d'estar pensant què coi feia un diumenge pel matí allà, totalment encarcarat, en comptes d'estar mandrejant al llit fins les tantes, aprofitant que no s'ha de matinar. Aix...

Resumint i en poques paraules,  el que us deia és que hauré de reflexionar seriosament sobre la temàtica del bloc, perquè tinc un semi-col.lapse mental sobre la qüestió. Em disperso massa fàcilment i ho voldria fer tot però es veu que en això dels blocs t'has de centrar una mica, perquè si no els seguidors es confonen. 

SEGUIDORS???!!!

Tinc seguidors??

Oooohh, quina il.lusió!!!

Seguidors meus:  sapigueu que, abans que vosaltres, la confosa sóc jo, així que... podeu estar ben tranquils. Si us sembla bé,  podríem formar el club dels confosos. No us hi apuntaríeu?

REMORS

Mirant per la finestra veig desitjos ocults, mai verbalitzats, desdibuixant-se amb els núvols de fons. Intensitat preuada, que apareixes només quan vols, de manera capritxosa, seguint els fats del temps. Escolto els flaires que m'arriben, perquè tots i cada un d'ells tenen sons,  inconfusibles, marcats pel temps que deixa l'empremta dins meu. Molt endins, no fos cas que s'oblidessin.

Quan el foc roent t'ha cremat, és difícil dissimular i continuar com si res hagués passat. Ferides sagnants, membres necrosats. Fent filigranes amb fil i agulla, complaem al públic, perquè ja han fet la seva comanda i no els podem decebre. En acabar, esperarem l'aplaudiment que ens consolarà, fins la propera funció.

-Compraràs l'entrada?

-Què passa? Que potser a tu no t'ha agradat?

-Sí, però volia saber la teva opinió. M'importes massa i saps que em pots influenciar, no cal que t'ho digui, no?

-És clar, però, si vols,  fins que es torni a aixecar el teló, et puc deixar lliure. Què me'n dius?

LA BONA SORT

Porto tres dies obsessionada amb la bona sort i la mala sort. Suposo que hi té a veure el fet que el meu present laboral s'ha desfet i els fonaments del futur tremolen per tot arreu. Fa por, clar, no és cap secret.  La capsa dels trons s'ha obert i tots els temors han quedat escampats per tot arreu.

I quan dic per tot arreu, vull dir, literalment,  per tot arreu: obro la nevera i allí estan, en forma de llauna de Coca-cola, de cuixes de pollastre o  de meló. Si vaig al bany, tres quarts del mateix: s'han transformat en bastonets pels oïdes o en pintallavis de diversos colors. Un fastigueig constant!

Ara bé, el pitjor de tot és quan entro al llit i apago el llum. Llavors sembla que en comptes d'estar a les fosques, estigui al mig d'un camp de batalla entre els desitjos i els pensaments del meu inconscient que encara és ben conscient. La metralla cau per tot arreu, és impossible desfer-se'n! No em queda més opció que resar intensament i demanar que el que em sembla que ha estat la mala sort es transformi en bona sort.

Les estadístiques parlen de mala sort transformada en bona sort només per una qüestió d'oportunitats. Vaja, allò d'estar al lloc adient, amb la companyia precisa i en l'instant concret. Potser ha arribat el moment de decidir que una servidora, asseguda davant l'ordinador, en aquest mateix moment, té la possibilitat de canviar la sort. 

I, posats a desitjar... que sigui bona sort!

Però, i si és mala sort?

Aix... ja us he dit que porto tres dies obsessionada amb el tema. Si us plau, que arribi la pluja d'una vegada, que humitegi la terra i que apareguin trèvols a tort i a dret i, amb una mica de sort... potser en trobo un, de quatre fulles!!