"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 9 de juny de 2013

TU TRIES:
EL CAMÍ FÀCIL O EL CAMÍ DIFÍCIL?



Aquesta setmana m'he trobat dues persones (els anomenaré X i Y) que feia temps que no veia. Cada una d'elles m'ha explicat com li anava la vida en general, tant emocionalment com laboral i, reflexionant sobre les dues trobades, m'he adonat que X i Y han triat camins diametralment oposats per transitar per aquests móns de Déu i que cap dels dos no ha estat capaç d'aconseguir ni la felicitat ni la plenitud anhelada durant els anys juvenils.

X és un home simpàtic i rialler amb una visió optimista del món. Fill d'una família amb possibilitats econòmiques no ha necessitat ni estudiar ni treballar, així que s'ha dedicat a viure i a gaudir de les bondats que la vida l'oferia: s'ha fet un fart de viatjar i quan no viatjava, era fàcil trobar-lo en tots els saraus noctàmbuls, rodejat de dones desitjoses de caçar-lo. 

Y, pel contrari, és una dona seriosa i molt responsable que sempre ha pensat que la vida és difícil i complicada per a tothom i ella, evidentment, no n'és l'excepció. Es va enamorar d'un noi depressiu, separat, amb dos fills del matrimoni anterior i amb problemes d'alcoholisme i, tot i que familiars i amics la van avisar que potser no era la millor opció vital, s'hi va casar perquè es va quedar embarassada i va pensar que, en aquell moment, no podia abandonar-lo.

X no és feliç perquè en el fons de la seva ànima sempre va desitjar estudiar una carrera universitària i formar una família pròpia però, com que el seu pare sempre es va encarregar de solucionar-li tots els problemes, no s'havia preocupat mai ni tan sols de saber què volia fer a la vida i ara es trobava que s'havia de fer càrrec del seu pare,  malalt d'alzheimer, i de l'empresa familiar dedicada a la Gestió de Residus,  perquè en aquests moments tot era molt més difícil del que hagués pogut ser fa uns quants anys enrere. 

Y tampoc és feliç perquè en nom de la responsabilitat carrega amb una sèrie de problemes extres que potser no li pertoquen però que no va ser capaç de desempallegar-se'n a temps. Complicacions i rebomboris personals que, per més que la van advertir, ara s'adona que ni tan sols hagués pogut imaginar fa uns quants anys enrere.

De fet, fa uns quants anys enrere, ni X ni Y van ser conscients que tenien l'opció de triar el camí personal, el fàcil o el difícil, que els ha marcat i els marcarà fins el dia que es decideixin a canviar-lo. Això si poden fer-ho, perquè la vida és una autèntica paradoxa i ningú té la certesa absoluta de quin és el camí fàcil a triar i quin és el camí difícil a descartar a l'hora de cercar la preuada felicitat.







17 comentaris:

  1. Tenint en compte que ningú no està content amb com li ha anat, o és comú mostrar cert grau d'infelicitat, aquests casos són més extrems que els de la majoria, almenys el de la Y, però de casos així segur que n'hi deu haver a cabassos, cada casa és un món. No crec pas en el destí, però em pregunto si és tan fàcil canviar de camí, saber agafar una drecera que ens capgiri la nostra tendència totalment.

    ResponSuprimeix
  2. No crec que sigui tan fàcil canviar la tendència personal innata, però tampoc crec que sigui necessari fer-ho de manera dràstica. Més aviat em sembla que l'èxit rau en mantenir un cert equilibri entre el camí fàcil i el camí difícil. El cas de la Y és molt extrem, però potser ho és perquè ella mateixa és molt complicada i potser perquè també ve d'una família una mica complicada. Ara bé, X tampoc està content amb la seva vida, però estic segura que hi ha força gent que sí que es senten satisfets amb el camí que han triat, tant per les coses bones com per les dolentes, que també compten per a la saviesa personal.

    ResponSuprimeix
  3. Molt bé, i la lliçó moral quina és? quin es el camí correcte? quina opció em portarà a la felicitat absoluta? Tenir el millor bloc de la catosfera, potser?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Evidentment que el teu blog és el millor de la catosfera, per tant, deus ser l'home més feliç del món.
      I si no ho ets, potser és que no tens el millor blog de la catosfera i encara l'hauràs de millorar més. ;)

      Suprimeix
  4. Decidim o no decidim? Existeix un camí marcat predestinat o no? Sigui com sigui trobo a faltar que les persones assumim les decisions que hem pres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La no-responsabilitats pels nostres actes i decisions que hem pres està a l'ordre del dia.
      Molts laments però poc interrogar-se el perquè. Es veu que no interessa.

      Suprimeix
  5. És complicat perquè hi intervenen molts factors, alguns interns i altres externs.
    Amb la distància que dóna el pas del temps, és fàcil pensar que s'haurien hagut de canviar determinades eleccions, però en el moment en què decidim (o això creiem), la cosa és més peluda i tots, en algun moment, ens adonem d'alguna equivocació. Per aquest motiu, no em crec gaire la gent que diu que no canviaria res del seu passat. Una altra cosa és assumir-lo: no queda més remei!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Uf, jo hagués canviat moltes de les decisions que he pres en el passat. Com que no ho he pogut fer, m'hi he enfrontat per no sortir-ne massa malparada i, de vegades, amb l'error comés he acabat traient-ne més beneficis positius del que em pensava.
      Ja t'ho dic: paradoxes de la vida!

      Suprimeix
  6. Te'n vas al cel quan has estat a l'infern, jo no em puc queixar pas de la vida que tinc ara.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Me n'alegro, Helena. La vida de vegades es complica i tots podem ser protagonistes d'històries que preferiríem no viure.
      Ara bé, tal com dius, per valorar el cel, el millor és haver estat a l'infern, però vols dir que és necessari?
      El que està clar és que cada una de les experiències viscudes ens deixa una empremta a l'ànima i això no s'esborra mai més.

      Suprimeix
  7. Penso com l'Helena, el camí no és mai ni fàcil ni difícil, n'és una combinació. El que més m'agrada és que triïs el camí que triïs sempre ets a temps de desfer-lo si no et fa feliç i agafar-ne un altre (costi el que costi). Jo sóc X i sóc Y, els seus problemes són els meus.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I jo també, Sílvia. Tant he agafat camins fàcils com difícils i tots m'han ajudat a arribar al punt on estic ara. Ni millor ni pitjor, simplement vivències que m'han ajudat a ser com sóc. Com a la majoria de la gent, suposo.

      Suprimeix
  8. Quan entrem a valorar la nostra vida amb profunditat sempre en sortim escaldats perquè, si no tenim problemes, ens els busquem (com el teu senyor X)

    ResponSuprimeix
  9. La millor opció seria la de no tenir problemes i la de no buscar-los, però llavors, malauradament, potser estaríem morts i la mort mai és una bona opció.
    Visca la vida ni que sigui muntats en una muntanya russa!

    ResponSuprimeix
  10. Siguem realistes: no triem camins, com a molt descartem algunes destinacions.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gran veritat les paraules de Machado: "caminante no hay camino, se hace camino al andar".
      I seguint al teva reflexió, jo continuaria "caminante no hay camino, tan solo el rechazo de algun destino" si Déunostrosenyor està de bon humor, si no, ja has begut oli! :))

      Suprimeix
  11. Hi colleagues, its enormous article about cultureand completely explained, keep it up all the time.


    Stop by my blog ... hello world

    ResponSuprimeix