ELS LLIGAMS DE L'AMISTAT

Feia dies que volia trucar una amiga. Parlo d'una gran amiga a la qual no tinc l'oportunitat de veure amb la freqüència que voldria perquè viu molt lluny d'on visc jo. De totes maneres, mantenim viva la flama de l'amistat mitjançat les trucades telefòniques i el correu electrònic. Així doncs, amb ella, el temps i la distància no han guanyat aquella batalla d'on gairebé sempre en surten victoriosos: la de l'oblit.

Tal com dic, feia dies que volia trucar-la però no trobava el moment, quan hi pensava, m'era impossible fer-ho i quan podia fer-ho, no hi pensava. A la vida actual, tots tenim tantes coses al cap que fins i tot ens despistem de les coses més importants quan realment són les úniques que importen de debò.

El dia de Dijous Sant vaig pensar en ella un munt de cops durant la jornada, tants que aquesta vegada em va ser impossible despistar-me i no trucar-la. Així que cap el vespre, just en tornar-me a venir al cap el pensament, vaig marcar el seu número de telèfon. No me'l va agafar, cosa que no em va estranyar perquè, en no ser encara l'hora de sopar, ja imaginava que potser no hauria arribat a casa. 

Una estona després vaig rebre un sms on em deia que em trucaria d'aquí a uns dies perquè justament aquell dia s'havia mort el seu pare. Em vaig quedar de pedra. Sabia que el seu pare estava malalt i que això acabaria passant, però no imaginava que els seus crits silenciosos demanant ajuda en un moment de patiment com el que estava vivint, m'arribarien d'una manera tan clara durant tot aquell dia en forma de pensament- recordatori.

Suposo que l'amistat que sentim l'una per l'altra segueix mantenint els forts lligams forjats durant anys a base de respecte, de comprensió, de tolerància i d'estimació profunda. Així doncs, tot i que el temps transcorre sense aturador i tot i que la distància continua dificultant amb molts quilòmetres pel mig la nostra trobada, els sentiments són ben vius  per unir-nos quan sigui i allà on sigui. 

La meva amiga sap que el meu cor i la meva ànima estan ara mateix amb ella per donar-li suport i ànims en un moment tan dolorós com és la mort d'un pare.

                                                                                       Dedicat a la L.

Relats Conjunts: 

GRAFIT

Hi havia una vegada tres porquets que vivien plàcidament en una granja d'un poble prop de les muntanyes. Era una vida tranquil.la on gaudien de la terra, dels arbres, de les flors i de la companyia dels altres animals mansos de la granja. 

Ben aviat la granja va deixar de ser productiva i les coses van començar a anar maldades, així que, adonant-se del fosc futur que els esperava als tres porquets, els seus pares van decidir traslladar-se a la gran ciutat, pensant que potser així els seria més fàcil trobar noves oportunitats laborals per a tota la família.

Els tres porquets van patir molt el canvi, sobretot quan van començar a descobrir un concepte que abans, mentre eren a la granja, no haguessin pogut ni tan sols imaginar: la maldat.

Van haver de llaurar amb les befes, les baralles, la delinqüència, les violacions, l'alcohol,  les drogues, la prostitució i totes les humiliacions hagudes i per haver que conviuen en els carrers de qualsevol gran ciutat. 

Tot i plorar moltíssim, sabien que havien de fer-se més forts davant totes aquelles misèries, així que es van posar una cuirassa a prova de sentiments i d'emocions i, fent pinya tots tres, van aconseguir fer-se un lloc destacat entre els delinqüents urbans més temuts utilitzant les mateixes armes que altres havien utilitzat per vexar-los.

Un any després d'haver arribat a la gran ciutat, un col·lega de la colla que traficava amb substàncies il·legals i que també era conegut pels seus originals grafits va dedicar-los un d'especial per a ells, com a mostra de bona amistat. El va pintar a la paret de davant de casa seva, perquè així els seus tres amics cada dia poguessin veure amb orgull la seva  pròpia imatge.

En veure el grafit, els tres porquets van haver de fer un gran esforç per dissimular la tristor que els ennuegava els ulls.


(Aquesta és la meva aportació a la proposta dels Relats Conjunts)

Aportació als Relats Conjunts.

LA FAMÍLIA UNIDA

Aquesta setmana, en Joan Piqué, pare del jugador del Barça Gerard Piqué, va presentar a La casa del llibre de Barcelona la seva segona novel.la, Fantasmes del passat. L'autor va estar acompanyat en tot moment pel seu fill i la seva jove, la cantant colombiana Shakira, entre d'altres amics relacionats amb el món futbolístic i periodístic.

De fet, la presentació va ser conduïda pel periodista Jordi Basté, així que, valorant el rebombori mediàtic organitzat i el que suposa a nivell publicitari, al Sr. Piqué li ha sortit a compte ser el pare d'un dels cracks del Barça i tenir per jove a una cantant famosa, tant si en realitat té talent literari com si no en té.

I potser en té, ja que aquesta és la segona novel.la que escriu. Però no és l'únic, fins i tot el seu fill, en Gerard, posseeix talent per la literatura. Ell va ser el primer de la família que el va voler mostrar a la societat amb la publicació del volum biogràfic Viatge d'anada i de tornada. Es veu que és qüestió de genètica i ho porten a la sang, no es pot negar.

Ara bé, el meravellós món familiar dels Piqué va molt més enllà dels lligams de la sang, de tal manera que fins i tot arriba a la part política ja que, fa escassament un mes, el sogre del jugador, en William Mebarak Chadid, també es va voler sumar al club dels escriptors de la família en publicar la seva primera novel.la, Al viento y al azar. I per si de cas algú es pensava que la família no estava unida, la seva filla, la Shakira, li va escriure el pròleg. El súmmum del talent!

Essent conscient que el món literari és més aviat restringit si no és que algú et dona un cop de mà i veient  la estreta relació que hi ha entre la literatura i aquesta família, he decidit entrar a formar part del clan familiar per així poder publicar la meva primera novel.la.

L'estratègia a seguir és fàcil: em presentaré com a candidata per a ser la mascota del Milan Piqué Mebarak i com que sóc una gateta preciosa i molt mimosa (només cal que em mireu a la foto per adonar-vos), no es podran resistir als meus encants i passaré a ocupar la vacant. 

D'aquí uns mesos, un cop escrita i publicada la novel.la, iniciarem el tour mediàtic per assegurar-nos el màxim ressò publicitari. Fins i tot he pensat que, per aconseguir encara una més gran repercussió, conduirà la presentació del llibre el mateix Milan. Pot començar per presentar-me com a la seva mascota preferida i, posteriorment, pot fer una exaltació del meu talent literari, per si amb el xou muntat no quedés clar si en realitat en tenia o no.

No sé si a cal Piqué-Mebarak ja hauran començat a ensenyar-li al nadó les síl·labes del meu nom, però haurien d'anar espavilant amb el tema, no voldria pas que, amb els nervis del directe, al nen se li entortolligués la llengua.

Ma-rion, Ma-rion, Maaaaa-rion!!

MORIR-SE... O NO

La setmana passada, a TV3, passaven l'anunci publicitari d'un capítol de Polseres Vermelles, sèrie que no segueixo ni tinc cap intenció de seguir per motius que no cal explicar ara mateix.

Estic segura que bona part de la població de Catalunya va veure aquest anunci  on semblava que una noia malalta moria i on tothom plorava amb gran desconsol la seva mort. Especialment un noi que, suposo, era un íntim amic, tot i que els altres també lamentaven la situació. Les imatges mostraven dolor, plors, planys i records viscuts, per tant, em sembla que no vaig pas errada quan afirmo que gairebé tots els espectadors van imaginar la defunció de la noia en qüestió.

L'endemà de l'emissió del capítol vaig saber que la protagonista se'n sortia i no moria, cosa que no em va sorprendre perquè aquest recurs ha estat utilitzat en televisió fins a la sacietat i sempre acostuma a funcionar si el que es vol és mantenir expectatives o guanyar audiència.

Pel que m'han dit, sembla que aquest cop el recurs va ser utilitzat de manera excessiva. O sigui, que es van passar amb la dosi de laments i de plors ja que, tenint en compte que al final la noia acabava ben viva,  potser no calia tanta compunció. 

No ho sé, no ho puc assegurar perquè no vaig veure el capítol, ja ho he dit. Però vaja, de bones a primeres, el recurs de ressuscitar algun personatge ja sigui en televisió, en literatura o en cinema  sempre m'ha semblat una manera d'apedaçar maldestrament un final amb un inici. I el final encara se'n surt, però l'inici grinyola per tot arreu. No hi havia una manera millor per solucionar la situació?

Recordo un cas en literatura que especialment em va deixar de pasta de moniato, sobretot perquè no l'esperava. Parlo dels dos primers llibres d'una novel.la d'un escriptor, icona de la postmodernitat que ningú gosa criticar, amb una vertadera facilitat per excitar la imaginació i per fer brollar els sentiments. Segons el meu modest i humil parer de lletra-ferida, l'autor va utilitzar un autèntic pedaç per enllaçar el final del 1r llibre (la protagonista es suïcida) amb l'inici del 2n llibre (la mateixa protagonista continua ben viva) en la seva venerada  novel.la 1Q84.

Suposo que els seguidors de Haruki Murakami, i quedi constància que em declaro fidel seguidora, o accepten les resurreccions dels seus personatges com a una excentricitat més de la genialitat de l'autor o, simplement, accepten que l'autor es va veure obligat a continuar de manera forçosa la novel.la per exigències del guió editorial.  

Així doncs, o és per l'audiència o és per les vendes,  però sembla que en aquesta vida no hi ha manera que et donin el Requiescat In Pace i potser millor així, perquè... qui vol morir? 

CONTERTULIANS

Just l'últim dia que acabava el meu contracte laboral en el centre on treballava, un company de feina que havia estat una setmana de baixa per una grip (baixa que, evidentment, el Departament d'Ensenyament no havia cobert) es reincorporava aquell mateix dia i explicava que s'havia passat part dels dies, tenint en compte que el seu estat no li permetia gran cosa més, veient els programes de televisió que habitualment no veia per l'horari laboral.

Parlava dels programes, sobretot matinals, que inclouen tertúlies en el seu contingut, formades per un moderador-presentador i una sèrie d'especialistes en el tema triat per a l'ocasió. El company se n'escruixia de què, en aquestes tertúlies on es debatien temes d'actualitat, la majoria dels col·laboradors opinaven sobre les diverses temàtiques sense saber-ne un borrall, o poc més que un borrall, sobre allò que comentaven.

També ironitzava sobre el fet que potser havíem errat en triar la professió i que sortia molt més a compte participar en una taula rodona televisiva que no pas bregar amb adolescents, perquè només apareixent un parell d'hores en un d'aquests programes ja et guanyaves el jornal. A més, si no en sabies massa, tampoc era cap problema, ja que només fent posat d'interessant, assentint o negant i, en cas que et preguntessin, desviant l'atenció cap a un tema que dominessis, ja te'n podies sortir.

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de veure més d'un d'aquests programes i, després de  documentar-me amb profunditat, em sembla que ja m'he decidit: vaig a enviar-los el meu C.V.  perquè crec amb fermesa que puc ser una clara candidata a participar com a col·laboradora en una d'aquestes tertúlies. 

Sóc educada, culta i domino l'art de tirar pilotes fora (aquest últim requisit ha estat ensenyat pels alumnes i el vaig aprendre de seguida. Sense ell m'hagués estat impossible aguantar els anys de docència). A més, ben mudada puc fer força goig (la meva mare sempre m'ho diu i el que ella diu va a missa), així que encara donaria el punt d'elegància que m'ha semblat que s'ha perdut en algun programa, tenint en compte alguns estilismes grisos i apagats. I, bé, ja no parlem del fet de trencar i fer baixar l'altíssima mitjana d'edat dels contertulians, que n'hi ha per pensar que o ets un "iaio" o no tens res a fer en aquesta vida perquè sembla que només és valorat el criteri afectat de senilitat.

De fet, és una llàstima que no compleixi l'únic requisit absolutament necessari i el més important de tots, si no, qualsevol matí (o tarda) em podríeu veure a la pantalla, no ho dubteu pas.

Que quin requisit? 

Sí, home, si tothom ho sap, el de tenir uns bons padrins!!

PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA II

L'onze de novembre de 2012 escrivia un post, Professors de segona categoria,  on denunciava la situació dels interins del Departament d'Ensenyament que havíem  passat a fer substitucions en perdre la vacant que teníem assignada per causa de les retallades imposades per la Generalitat.

En aquella ocasió substituïa una titular que va estar de baixa tot el primer trimestre, així doncs, vaig començar a treballar com a professora de segona categoria des del primer dia de curs i sabia que, probablement, s'acabaria l'últim dia del trimestre, tot just abans de començar les vacances de Nadal. 

Precisament, com que durant tres mesos seguits estaria cobrint la baixa de la titular, professors i alumnes em van tractar des del primer dia com si fos una professora de primera categoria, només que, en realitat, no ho era i, a més, sabia que aquella substitució, en algun moment, arribaria a la seva fi. 

La sensació que vaig tenir en aquell centre, tot i entrar com a substituta, va ser la que havia tingut els 10 anys anteriors, vaja, la de sempre: la de treballar per ensenyar uns coneixements als alumnes barrejada amb la d'educar uns principis i uns valors en els quals fomentar uns bons hàbits i comportaments que els serviran pel seu futur. Sempre he valorat i respectat els meus alumnes i sempre m'he sentit valorada i respectada per ells. De vegades m'ha costat més o menys guanyar-me'ls, però un curs dura molt de temps i un trimestre, també, per tant aquest cop no va ser massa difícil.

Així doncs, quan finalment va arribar la fi del primer trimestre que coincidia amb la fi de la meva substitució, me'n vaig anar del centre amb la satisfacció de qui ha passat la   gran prova: la meva primera substitució havia estat un èxit. Això sí, marxava amb la por provocada per l'incertesa de saber que me n'anava a la cua de l'atur, però amb l'esperança que la cosa no s'allargués massa.

Per sort només vaig estar un mes aturada i el dia 22 de gener em van nomenar per una altra substitució de quatre setmanes de durada. Curta, sí, però tenia feina i, aparentment, no em podia queixar.

El primer dia de classe estava contentíssima i eufòrica, però ben aviat l'alegria inicial va transformar-se per un estat d'atabalament una mica desesperant però, això sí, dissimulat al màxim, no fos cas que els alumnes ho notessin i llavors sí que la cosa empitjoraria de debò.

El fet és que no havia calibrat prou bé el que suposa començar com a substituta a finals de mes de gener, després que els alumnes haguessin estat 15 dies sense professor (yuuhhhuuu, per a ells és una festa, clar) i en un centre nou on no t'ubicaries ni que portessis una brúixola perquè el teu cap està fet un autèntic caos en veure tantes cares noves i tants noms nous de cop (uns cent vuitanta), en un espai tan reduït, l'aula, i en un temps tan breu, una hora, que es repeteix contínuament al llarg de tota la jornada. 

Els alumnes interpreten que un professor substitut és un novençà o un passerell que no s'entera de res a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. I això és el que fan, evidentment. Per sort, l'experiència d'aquests deu anys m'han servit per a alguna cosa i he sortit airosa d'algunes de les proves a les quals m'han sotmès durant aquestes quatre setmanes. Bé, d'algunes no me n'he sortit, com per exemple el dia que vaig fer dues voltes en plan ruta turística per tot el centre, enviada de punta a punta, 1r pis, 2n pis i 3r pis inclòs,   pels mateixos alumnes conxorxats. 

Demà és el meu últim dia en aquest centre i sé que me n'aniré amb sensacions molt diferents que les de l'anterior substitució. Per començar admeto que és possible que no m'hagi guanyat la confiança ni dels alumnes ni dels companys que he tingut durant aquestes setmanes. De fet, el centre deu tenir uns vuitanta professors (ni tan sols ho puc assegurar, tinc tan poca informació) i, si faig recompte, no menteixo si dic que només dec haver interactuat amb uns quinze professors, vint a molt estirar.

Per acabar, només diré que, tenint en compte la situació, he fet el que bonament he pogut, perquè el que sí que està clar és que exercir de professor no és el mateix que intentar exercir de professor substitut. També he comprovat que quatre setmanes és massa poc temps perquè el centre, els professors que hi treballen i els alumnes que hi estudien et puguin considerar alguna cosa més que simplement un professor de segona categoria. De fet, ni tan sols per intentar demostrar que tu, un dia, vas ser de primera   categoria i que voldries continuar sent-ho.

Tanmateix el dimarts tornaré a anar a la cua de l'atur tot esperant que ben aviat em tornin a nomenar per a una nova substitució. Això sí, posats a demanar, que sigui fins a final de curs perquè així, tot i estar relegada a la segona categoria, tindré la possibilitat d'exercir de professora oficial (qui finalment avalua) que, en el fons, sembla que és la única categoria que compta per a tothom.

I tot amb il·lusió, amb esperança i amb optimisme, oi?

Sí, senyor president, li ben asseguro que no he perdut cap de les tres coses. Ans al contrari!

MIRACLE DE DESAMOR

Va ser tan de sobte que ningú s'adonà que la  Lluna ja no tenia els ulls de color mel. Els cops de puny, les empentes i les paraules brutes de l'home-llop li havien tornat els ulls de color violeta. Ara ja només recordava el dia que ell l’havia marcada per sempre, fins fer-la sagnar, amb l’anell d'or. Aquell casori ritual va fer plorar la seva mare quan la veié eixugant-se l’ànima en signar el paper amb olor a encens.

L’embranzida fàl·lica va esquinçar-li, nit rera nit, la dignitat concebuda abans de la toia de gessamins. Va parir amb el dolor i el crit cinc fills que la van devorar per dins, transformant-li les submises entranyes en un  pou sec de desig.

La Lluna es va mirar les nafres que tenyien la seva pell d'ivori  per darrera vegada, la nit abans del miracle. L'home-llop esbufegava amb pudor agra al seu damunt quan ella va perdre l'enteniment per sempre. Embolicada amb el llençol de cintura avall i amb les seves sines plenes de ferides, va anar a mirar-se a l’aigua sabonosa de rentar plats. Allà mateix va descobrir-se els nous ulls  de color violeta. Un violeta vellutat i tendre que traspassava l'essència del seu cos i la va fer sentir sorprenentment forta.     

L'home-llop va trobar-la a la cuina i va veure que els blaus, les cicatrius i els bonys li havien desaparegut del cos. Aleshores va mirar-li els ulls i en veure'ls d'aquell color tan especial,  taumatúrgic, una sotragada va ofegar-li el pit. El penediment, però,  no va durar gaire perquè la fredor d'esperit feia anys que l’havia corcat per dins.

En veure'l enfront seu, la Lluna va omplir el cel de colors violats i, signant un pacte amb la seva ànima, va desaparèixer com un miratge enmig l’escuma de rentar els plats, desempallegant-se per sempre de l'anell d'or que la sotmetia a la voluntat de l'home-llop i esdevenint, així,  un ésser nou i lliure en una altra dimensió.

Allí on no existien ni els llops ni els homes, només els àngels de l'esperança.