"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 24 de febrer de 2013


PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA II



L'onze de novembre de 2012 escrivia un post, Professors de segona categoria on denunciava la situació dels interins del Departament d'Ensenyament que havíem  passat a fer substitucions en perdre la vacant que teníem assignada per causa de les retallades imposades per la Generalitat.

En aquella ocasió substituïa una titular que va estar de baixa tot el primer trimestre, així doncs, vaig començar a treballar com a professora de segona categoria des del primer dia de curs i sabia que, probablement, s'acabaria l'últim dia del trimestre, tot just abans de començar les vacances de Nadal. 

Precisament, com que durant tres mesos seguits estaria cobrint la baixa de la titular, professors i alumnes em van tractar des del primer dia com si fos una professora de primera categoria, només que, en realitat, no ho era i, a més, sabia que aquella substitució, en algun moment, arribaria a la seva fi. 

La sensació que vaig tenir en aquell centre, tot i entrar com a substituta, va ser la que havia tingut els 10 anys anteriors, vaja, la de sempre: la de treballar per ensenyar uns coneixements als alumnes barrejada amb la d'educar uns principis i uns valors en els quals fomentar uns bons hàbits i comportaments que els serviran pel seu futur. Sempre he valorat i respectat els meus alumnes i sempre m'he sentit valorada i respectada per ells. De vegades m'ha costat més o menys guanyar-me'ls, però un curs dura molt de temps i un trimestre, també, per tant aquest cop no va ser massa difícil.

Així doncs, quan finalment va arribar la fi del primer trimestre que coincidia amb la fi de la meva substitució, me'n vaig anar del centre amb la satisfacció de qui ha passat la   gran prova: la meva primera substitució havia estat un èxit. Això sí, marxava amb la por provocada per l'incertesa de saber que me n'anava a la cua de l'atur, però amb l'esperança que la cosa no s'allargués massa.

Per sort només vaig estar un mes aturada i el dia 22 de gener em van nomenar per una altra substitució de quatre setmanes de durada. Curta, sí, però tenia feina i, aparentment, no em podia queixar.

El primer dia de classe estava contentíssima i eufòrica, però ben aviat l'alegria inicial va transformar-se per un estat d'atabalament una mica desesperant però, això sí, dissimulat al màxim, no fos cas que els alumnes ho notessin i llavors sí que la cosa empitjoraria de debò.

El fet és que no havia calibrat prou bé el que suposa començar com a substituta a finals de mes de gener, després que els alumnes haguessin estat 15 dies sense professor (yuuhhhuuu, per a ells és una festa, clar) i en un centre nou on no t'ubicaries ni que portessis una brúixola perquè el teu cap està fet un autèntic caos en veure tantes cares noves i tants noms nous de cop (uns cent vuitanta), en un espai tan reduït, l'aula, i en un temps tan breu, una hora, que es repeteix contínuament al llarg de tota la jornada. 

Els alumnes interpreten que un professor substitut és un novençà o un passerell que no s'entera de res a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. I això és el que fan, evidentment. Per sort, l'experiència d'aquests deu anys m'han servit per a alguna cosa i he sortit airosa d'algunes de les proves a les quals m'han sotmès durant aquestes quatre setmanes. Bé, d'algunes no me n'he sortit, com per exemple el dia que vaig fer dues voltes en plan ruta turística per tot el centre, enviada de punta a punta, 1r pis, 2n pis i 3r pis inclòs,   pels mateixos alumnes conxorxats. 

Demà és el meu últim dia en aquest centre i sé que me n'aniré amb sensacions molt diferents que les de l'anterior substitució. Per començar admeto que és possible que no m'hagi guanyat la confiança ni dels alumnes ni dels companys que he tingut durant aquestes setmanes. De fet, el centre deu tenir uns vuitanta professors (ni tan sols ho puc assegurar, tinc tan poca informació) i, si faig recompte, no menteixo si dic que només dec haver interactuat amb uns quinze professors, vint a molt estirar.

Per acabar, només diré que, tenint en compte la situació, he fet el que bonament he pogut, perquè el que sí que està clar és que exercir de professor no és el mateix que intentar exercir de professor substitut. També he comprovat que quatre setmanes és massa poc temps perquè el centre, els professors que hi treballen i els alumnes que hi estudien et puguin considerar alguna cosa més que simplement un professor de segona categoria. De fet, ni tan sols per intentar demostrar que tu, un dia, vas ser de primera   categoria i que voldries continuar sent-ho.

Tanmateix el dimarts tornaré a anar a la cua de l'atur tot esperant que ben aviat em tornin a nomenar per a una nova substitució. Això sí, posats a demanar, que sigui fins a final de curs perquè així, tot i estar relegada a la segona categoria, tindré la possibilitat d'exercir de professora oficial (qui finalment avalua) que, en el fons, sembla que és la única categoria que compta per a tothom.

I tot amb il·lusió, amb esperança i amb optimisme, oi?

Sí, senyor president, li ben asseguro que no he perdut cap de les tres coses. Ans al contrari!





6 comentaris:

  1. Si vas fer un post al novembre del 2002, ets sens dubte la blogaire més antiga que conec.

    La veritat és que no em sorprèn el que expliques, no tinc cap dubte que has fet la feina tan bé com has pogut o t'han deixat, però els alumnes són els alumnes, i tenen molta mala llet. El professor té una autoritat, però el substitut, si és per poc temps, el consideren un pedaç, no cal prendre-se'l seriosament. A més, pot ser blanc de burles i bromes, perquè no domina l'espai ni té autoritat per fer-los massa cosa.

    I ho sé perquè jo també he estat alumne, i si bé no em dedicava a putejar els substituts, em sembla que tampoc no me'ls prenia seriosament. Però això no t'hauria de preocupar. El pitjor del cas és que les autoritats que regeixen el teu camp d'acció no et prenguin seriosament.

    ResponElimina
  2. Respecte per una professora substituta?! Pobres nanos! han de fer l'esforç d'intentar respectar algú que té cap autoritat o autoritat negativa, i es clar, es normal que no puguin fer-ho.

    ResponElimina
  3. Hi ha moments a la vida en els que picar pedra entra dins d'allò que és normal. El problema es que després de deu anys de professió i amb un títol universitari a la butxaca que et trobis així és una demostració empírica de que la nostra societat no rutlla com cal.

    ResponElimina
  4. Xexu:

    Abans que res, gràcies per avisar-me del tema de la data. Tal i com tinc el cap, no m'hauria adonat de l'error.

    El cert és que al final, durant el dilluns, les sensacions no van ser tan desagradables com esperava. Més aviat el contrari, vaig rebre força mostres de suport i d'afecte per part d'aquells alumnes als quals creia que no havia arribat ni a la part més superficial de la seva ànima.

    Però no, es veu que, ni que fos amb la punteta dels dits, els hi vaig arribar a tocar. Cosa que em va sorprendre gratament i em va fer arribar a casa més contenta del que podria haver imaginat.

    Contenta d'adonar-me que fer bé les coses sempre surt a compte, ni que costi un sobreesforç considerable i més d'un disgust, perquè ja sabem que els alumnes, com tots els adolescents d'avui en dia, sempre volen sortir-se amb la seva i, per tant, treballar el mínim possible.

    Per la propera substitució el primer que haig de fer és rebaixar el meu nivell d'exigència i segur que tot sortirà molt millor.

    Deixant de banda qüestions personals, el que està clar és que les "autoritats (in)competents" deuen estar més enfeinades en altres menesters perquè Ensenyament està completament deixada de la mà de Déu i no semblen massa preocupats pel tema. I mira que en som molts els que ens queixem i ho denunciem. :(


    Pons007:

    L'autoritat del professorat és qüestionada contínuament. Això no facilita la feina a ningú però tots anem cercant, amb el dia a dia, els nostres mecanismes per imposar-nos davant els alumnes.

    D'una manera o una altra sempre havia aconseguit que els alumnes no creuessin la línia que separa el bé del mal dins l'aula. Ara bé, a la segona categoria les coses es viuen molt diferent i més d'un cop hagués llençat per la finestra a alguna d'aquelles criatures que creuen que poden esvalotar el galliner simplement perquè en comptes d'haver un professor hi ha un substitut.

    Ara bé, reconec que molts alumnes (molts més dels que podia haver esperat) s'han comportat d'una manera correcta i educada i, a més, han estat respectuosos en tot moment i em consta que han valorat la feina que he fet durant aquestes quatre setmanes, cosa que he d'agrair profundament. :)

    Així doncs, per si no t'ha quedat clar i en tenies algun dubte, vaig a fer com tu fas i vaig a vendre'm per a l'ocasió i per a les properes que vinguin: SÓC UNA GRAN SUBSTITUTA!!! :P


    Cafè:

    Posem una bomba en algun lloc i fem que tot comenci de nou i des de zero?

    Ostres, ara que ho penso, crec que hi haurien tants llocs per a posar bombes que no tinc clar per on començar. Haurem de demanar ajuda! :))






    ResponElimina
  5. Em sap greu, no sé com donar-te ànims.

    ResponElimina
  6. Josep:

    Moltes gràcies. El suport de la gent que m'envolta em dóna ànims i forces pel que m'hagi de venir. T'ho agraeixo de debò.

    ResponElimina