NO FOTIS, NO T'HAS DISFRESSAT?

Vaig néixer a una ciutat on no hi havia massa tradició del Carnaval. Tot es reduïa a el dia que sortia el Rei Carnestoltes, l'enterrament de la sardina i a algunes festes de disfresses més aviat de caire privat. Poca cosa més. 

Avui en dia, en llegir el cartell de festes de l'actual Carnaval, veus que fan una festassa  durant una setmana sencera tan plena d'activitats que n'hi ha per preguntar-se si es tracta de la mateixa ciutat.

Aquest any han proclamat Rei al Carnestoltes XXXII i va  acompanyat per la Concubina XIX, així que ja es veu que han tingut uns anys per organitzar el sarau i anar-lo ampliant any rera any. Per això mateix és fàcil pensar que abans del Carnestoltes I poca cosa hi havia i crec que demostra, tot i que més d'un estarà en contra, que trenta-dos o dinou anys  no són suficients ni vàlids per afirmar la tradició d'aquesta festa que tan proclamen a tort i a dret en la qual hi té cabuda fins i tot un concurs de Drag Queens. Pura tradició, és clar.

Ara visc a una altra ciutat més petita que la natal però amb una forta tradició pel Carnaval. Aquesta ciutat té tradicions que van molt més enllà que els trenta-dos anys que us comentava. Tradicions populars que es mantenen tot i haver passat els seus més i els seus menys, ja que estic parlant d'un poble que va créixer molt en habitants i ha acabat sent una ciutat prou gran com perquè certes activitats carnavalesques molt tradicionals i populars, fins i tot, s'hagin prohibit per les bretolades del públic participant. Una autèntica llàstima.

Les dues ciutats tenen poc en comú. De fet potser només comparteixen el fet d'estar en territori català i ubicades al costat del mar. Ara bé, aquests dies han compartit alguna cosa més: els carrers de les dues s'han omplert amb activitats (amb tradició o no) carnavalesques i, sobretot, amb gent vestida amb les més variades disfresses passejant a tothora amunt i avall.

No cal que digui que alguns abillaments fan molt de goig però altres, més aviat tenen molt poca gràcia. Però això és igual, el que compta és disfressar-se ni que facis una mica de pena, ja sigui a la feina, al súper o al carrer. T'has de disfressar! 

No sabria dir-vos si aquesta fal·lera per disfressar-se té a veure amb la globalització. Potser sí, perquè jo diria que les tradicions, de globals, no n'han estat mai, més aviat eren d'aquelles que deien allò d'ostes vingueren que de casa ens tragueren. 

Qui ho vulgui entendre, que ho entengui i qui no, que s'hi posi fulles. Així podrà dir que va disfressat d'arbre.

MENTS DUBTOSAMENT 

PRODIGIOSES 

En Tonet, en Lluïset i en Xavito són tres antics amics que es coneixen des de l'infància i que van compartir junts estudis de secundària a l'institut del poble. Avui en dia són adults fets i drets i ja no es veuen mai, si no és que es troben pel carrer per una coincidència involuntària.

Els tres compartien una bona amistat plena de complicitats típiques de l'edat, però, a més, compartien el fet de tenir una intel·ligència per sobre de la mitjana habitual de la resta dels mortals, de tal manera que els permetia aprovar les assignatures amb excel·lents sense la necessitat d'obrir un llibre, cosa que, evidentment, als seus professors emprenyava molt, entre d'altres coses perquè adoptaven un posat desafiant i arrogant i, fins i tot, un punt desagradable.

La resta de companys els veneraven per l'esperit contestatari i rebel que mostraven envers les directrius imposades per la societat i per la genialitat que traspuaven amb les ocurrents reflexions sobre l'existència vital humana. Observar-los i escoltar-los era transgressor i divertit i ben aviat es van convertir en els líders de l'institut fins que, mica a mica, les coses van anar canviant per als tres.

En Tonet era fill de dos intel·lectuals i li permetien totes les excentricitats que ell desitgés. Va ser el primer a deixar d'anar a classe i ni tan sols es va treure el títol de secundària. Va canviar els llibres pel misticisme,  les energies espirituals i els missatges del més enllà i va començar a predicar amb una colla de gent que el seguia fidelment.

Avui en dia en Ton és d'aquells individus que fan canviar de vorera per no creuar-se'ls perquè no és massa clar saber si és Llucifer o Nosferatu. És ben fàcil adonar-se que aquella intel·ligència privilegiada s'ha transformat en autèntica bogeria i només cal mirar-li els ulls per adonar-se'n que no hi toca massa.

En Xavito tenia el do de la simpatia combinat amb un caràcter competitiu innat. Era molt llest i, tot i fer moltes campanes,  les notes altes sempre apareixien al seu butlletí. Com que era de família humil i sabia que ningú el col·locaria a cap lloc privilegiat, va triar una carrera d'aquelles que es deia que tenien sortida, Economia, per assegurar-se feina en acabar-la. La carrera el va avorrir mortalment i es saltava classes per no deprimir-se més del que es deprimia escoltant les bases del capitalisme i de l'economia mundial. Tot i això, se la va treure i va acabar amb el títol a la mà.

El títol d'economista i el tarannà trempat i tot terreny del Xavi van fer que acabés amb un càrrec de director executiu d'una important multinacional. Hi va aguantar 10 anys fins que, cansat de doblegar-se davant aquella màquina de fer diners i d'anar tan en contra dels seus principis i valors,  va començar a aparèixer a la feina sense corbata i sense afaitar com a reflex del seu conflicte interior. 

La indemnització li va permetre posar les quatre coses importants en una maleta i marxar cap a algun país asiàtic, on sobreviu fent esporàdicament de guia turístic, deixant família, amics i passat per sempre més. 

D'en Lluïset deien que era el més exòtic dels tres perquè tenia la doble nacionalitat: l'espanyola i l'anglesa. Ja de ben jove mostrava un dolor existencial profund, fruit de la mort d'un germà bessó als 13 anys. Compartia campanes amb els seus tres amics, però ell sempre aprofitava aquestes estones per fumar-se algun porro i beure alguna cervesa. S'hauria d'haver tret el títol amb una matrícula d'honor, però l'institut no li va voler atorgar perquè havia produït més d'un acte vandàlic a les instal·lacions: trencar els vidres del gimnàs, ratllar les parets amb blasfèmies, entrar a les classes drogat i embriac...

Era el millor de tots en les assignatures de matemàtiques i de físiques i, animat i reptat pel professor de ciències, es va matricular a Físiques pensant que seria bufar i fer ampolles. Només arribar els primers exàmens va punxar i, per suportar el fracàs no esperat, s'anestesiava amb dosis elevades d'alcohol que acompanyava amb drogues de la més diversa tipologia.

Va llençar la tovallola amb el tema dels estudis, però davant la família continuava fent que estudiava perquè això li permetia utilitzar els diners familiars destinats a les matrícules per comprar aquelles substàncies que l'ajudaven a aturar el torrent continu de pensaments negatius. Reflexions existencials d'una profunditat extraordinària però que el turmentaven a tothora.

Quan el seu pare ho va saber, el va ingressar en una clínica de desintoxicació i, en sortir, aprofitant les influències que tenia per ser un important polític, el va col·locar a un peatge de l'autopista. Havia de ser una feina temporal, fins que decidís cap a on tirar per començar de nou, però el cert és que en Lluís, després de força anys de feina repetitiva i monòtona, encara hi treballa i no té cap intenció de deixar-ho. Diu que el flux continuat de cotxes passant per davant de la seva cabina li distreu la ment de l'addicció a l'autodestrucció i, amb això, ja en té prou. No és feliç, clar, però es conforma.

PREMIS BEST BLOG

En Pons007, de  Pons's Blog, ha tingut el detall d'incloure'm  en una llista per optar als Premis Best Blog de l'any 2012 organitzats pel Mercat de Sant Antoni. No cal que digui que m'ha fet molta il·lusió veure el Gust de Maduixa escrit al post del meu irreverent però entranyable company de catosfera. Així que, tota cofoia, des d'aquí li envio un petó d'agraïment. 

Es tracta de fer una cadena on, si t'han nominat, has de destacar 10 blocs més i, després, contestar un qüestionari de preguntes variades.

Així doncs, començo nomenant els 10 blocs escollits: 

Agafa el llapis i dibuixa

Bona nit i tapa't

Borgo 

Casa amb jardí

Descans: el blog d'un home que descansa

El sofá del zorro

La casa de l'arbre

La meva maleta

Paranoia 68

Pons's Blog

I ara toca fer el qüestionari:

1) Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Plats de cullera, no sóc massa llépola.

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Una gran personalitat amb un bon físic. Si pots tenir les dues coses, per què quedar-te amb una?

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Des del 26 d'agost del 2012.

4) Qui va ser la persona que et va inspirar en aquest món?
La meva amiga Júlia.

5) Sols seguir molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut?
Voldria seguir més blocs, però faig el que puc. I reconec que em sorprenc sovint pel tema dels seguidors.

6) Què t'agrada més: cuinar o que et cuinin?
La cuina m'agrada molt, però si algú em vol cuinar... em deixo fer.

7) Menges a casa o a la feina?
Últimament a casa, tot i que certes temporades m'he hagut de quedar a la feina.

8) Sols fer receptes de verdures?
M'agraden les verdures però normalment les combino amb altres coses.

9) Quina és la teva millor recepta?
El risotto de ceps amb foie i la fideuà. Ja sé que no sóc pas en Ferran Adrià, però tinc prou mà per a la cuina i m'atreveixo amb tot.

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Llibertat.

11) Quina és la millor pel.lícula que has vist?
M'és difícil quedar-me només amb una, però Closer estaria dintre el grup de les preferides.

PARADÍS TROPICAL

Coets de colors m’espurnegen dins el cor i em traslladen a una illa tropical on vull que el temps s’aturi per, així,  recrear-me en totes i cada una de les sensacions que experimento amb intensitat voraç.

Amb la impossibilitat d'imaginar que en un futur se’m esvairia el món en els teus llavis, ara, reclosa dins la teva boca, em sento segura. No, no diguis res. No trenquis la ingravidesa del moment.

Camino, però els peus no toquen el terra. Parlo, però no escolto les paraules que se m’escolen per la boca. Penso, però se m’embarbussa la ment amb tot d'esperances.  Només puc desitjar que aquest cop siguin reals, no simplement il·lusions vanes que em duen a paradisos imaginaris.

Oloro el perfum salat del mar i sento el frec del vent a les palmeres. M’enlluerno amb la blancor de la sorra i el turquesa de les aigües. I, tot i estar absolutament encegada pels sentiments, obro els ulls i et veig, clar i nítid. 

M’endinso en la frondositat del teu pit i, abraçada la meva illa particular, reso al déu que m’escolti perquè aquests sentiments mai em sigui  arrencats de l’ànima i perquè mai m’abandonin en el viatge iniciat.

Flors de diversos colors, formes i aromes se’m belluguen per tot el cos. Les puc veure, tocar i sentir. Esclaten d'alegria i traspuen per cadascun dels meus porus i jo, desarmada de pors, em decideixo a banyar-me a les aigües càlides que m’ofereixes, completament derrotada pels sentiments. 

QÜESTIÓ DE NASSOS

L'olfacte és el sentit de la memòria. Per això molts cops quan recordem alguna cosa del nostre passat l'associem amb alguna olor. Aquestes partícules emanades d'un cos o cosa ens  poden afectar agradablement, i llavors se'n diu aroma, o desagradablement, i ho anomenem pudor.

Cadascú té les seves olors particulars i segons siguin les seves associacions amb records bons o dolents, aquestes olors particulars es transformaran en aromes o pudors. Us en mostro uns quants exemples de l'exhaustiva investigació que he fet sobre aquest tema:

- L'aroma dels pastissos de poma, perquè els feia l'àvia especialment per a tu.

- La pudor del formatge Cabrales, perquè a la família agradava molt i tots s'entestaven a fer-te'n menjar mentre a tu et provocaven autèntiques basques.

- L'aroma del cafè dels diumenges pel matí, perquè sabies que tenies tot el dia lliure.

-La pudor del pollastre a la cassola, perquè ets vegetarià i no suportes ensumar els cadàvers.

- L'aroma de terra humida, perquè t'encanta jugar sota la pluja.

- La pudor de pins, perquè vas fer aquella excursió on et vas perdre i vas passar una nit sol i mort de por a la muntanya.

- L'aroma del paper d'un llibre nou, perquè col·lecciones llibres.

- La pudor de les granges de porcs, perquè la sofries cada agost quan estaves de vacances al poble familiar.

- L'aroma d'un ram de roses, perquè va ser el primer regal d'algú que et va estimar.

Tothom escull les aromes que li agraden i rebutja les pudors que el repugnen, però no és pas difícil adonar-se que no tothom coincideix en quines són les aromes i quines són les pudors i aquest fet només es pot explicar per una qüestió de nassos, i no em refereixo pas a la grandària, sinó a la capacitat olfactiva de percebre diferents olors, tant les bones com les insuportables. 

Una vegada vaig tenir un company de feina que era un noi molt treballador, maco, bona persona i agradable però m'era impossible passar més de dos minuts al seu costat perquè la seva olor corporal em tombava d'esquena. Era una pudor de suor i greix barrejats que em marejava com un xot, era insofrible. Recordo com pensava "pobret, ell tan maco, tan treballador, tan bona persona i tan agradable però amb aquesta olor corporal, com deia la meva àvia, no el casarem!".

I vaig estar pensant això fins que, al cap d'un temps, vaig conèixer la seva dona i els seus dos fills. Els nens són nens i fan olor de nens,  clar, però la seva dona... no entenia com podia aguantar allò. Però, quan ja portava cinc minuts parlant amb ella, vaig haver de posar una excusa per fugir del seu costat perquè necessitava urgentment una pinça pel nas: feia gairebé la mateixa pudor que ell!!! 

Amb raó s'hi va casar. Ella va identificar aquella olor corporal com una aroma familiar i jo... bé, per a mi allò era una pudor amb tots els ets i uts. No hi havia opció a un inequívoc. 

Clarament, a la vida, hi ha coses que són una simple qüestió de nassos.

CULTURALMENT DISPERSA

Acabo de menjar un bombó per inspirar-me. Creieu que sóc una mica friqui? Ah, vaja, que això ho fa molt gent? Bé, doncs potser sí que no sóc allò que s'entén per una friqui. Ja ho veig i reconec que, la veritat, el tema em preocupa una mica. 

Fa dos dies vaig quedar amb unes amigues que em van posar al dia del què suposa ser culturalment dispersa que és l'eufemisme de friqui que s'ha començat a utilitzar d'un temps cap aquí i, francament, m'adono que em queda molt camí a recórrer. 

Entre les noves tecnologies i les noves tendències... em perdo una mica i, clar, jo que sempre he estat una mica obsessionada en el fet de trobar el meu lloc al món... ja em direu en quin punt estic, perquè, evidentment, és fàcil ser un friqui d'una tendència quan tens molt clar quina és la tendència que vols seguir. Però... i si no ho saps?

Crec que al meu anterior post he d'afegir un nou propòsit: el d'intentar ser una mica més culturalment dispersa per estar més al dia de l'actualitat cultural d'aquest país i de la resta de països (no voldria pas que ara unes fronteres tanquessin la meva apoteòsica entrada a aquest apassionant món) i definir una mica més el meu friquisme.

Per començar, potser estaria bé reflexionar sobre coses que he fet que em poden apropar a l'univers friqui i així m'animaré en adonar-me que el camí ja el vaig iniciar en algun moment, tot i que després potser me n'he desviat una mica.

A veure... 

Haver-me llegit l'Ulises de Joyce, amb els seus enigmes i trencaclosques, compta? 

Ser una fan absoluta del silenci? (puc passar-me tot el dia sense tele, ni ràdio, ni música i tan ampla).

Haver vist El sabor de las cerezas de Kiarostami? I Johnny cogió su fusil de Dalton Trumbo? (les dues em van colpir profundament. De fet, la segona la vaig veure amb 16 anys per primer cop perquè ens la va posar el professor d'història de l'institut i confesso que estic eternament temptada de passar-la als meus alumnes en una sessió de tutoria. Si no ho faig, és perquè penso que alguns pares se'm tirarien al coll i no me la puc jugar i menys tal i com estan les coses a la docència (ja ho sabeu, que ja us ho he explicat en altres post).

Parlar amb els animals? (amb el meu gat he tingut converses fins i tot existencials, el que m'ha d'aguantar, pobret).

Parlar amb els objectes? (ehem, sí, ja sé que és estrany, però sempre que pujo al cotxe li dic Bon dia! Com estàs avui, celet?. Vosaltres no ho feu?).

Ei, què són aquestes rialletes? 

Vaja, amb aquesta última sí que em trobeu friqui, oi?

Doncs perquè ho sapigueu, no és una qüestió tan frívola com sembla. I si no, espereu-vos a tenir el meu possible-futur-post sobre les meves converses amb els arbres i les pedres, flipareu!

No avanço res. Potser llavors sí que em trobareu culturalment dispersa, que és del que, en definitiva, es tracta. Ja m'ho direu, ja.

Per cert, la tria de gatets de color rosa a conjunt amb la tonalitat del bloc... impagable, oi que sí? És que no se m'escapa un detall!

ELS BONS PROPÒSITS

Com cada any, arriben els dies de Nadal i els típics bons propòsits per a l'any nou que està a punt d'encetar-se. 

Bons propòsits que, evidentment, per molt bona intenció que tinguem, no complirem. És un fet, la majoria dels mortals quan arriben els últims dies de l'any fem una mica de balanç entre les coses bones i positives que ens han passat  durant els 365 dies i les coses que no han acabat de funcionar i, en comptes de donar més importància a tot allò de bo que hem viscut, doncs posem l'atenció en allò que no hem fet, però pensem que hauríem de fer. Llavors, com a sers alienats que som, fem llistes mentals (potser hi ha algú que fins hi tot ho posa en paper, friki se'n diu d'això?) de bons propòsits, com si, pel simple fet de fer-les, ja funcionés com a talismà perquè es complissin els nostres desitjos. 

Greu error. No funciona així. No pel simple fet de pensar-ho, després el propòsit es compleix sol. No. És necessari una gran dosi de constància, de perseverança i de paciència per veure els resultats (si és que n'hi ha d'haver o en pot haver, clar). I reconeixem-ho, en la societat de l'ara mateix i aquí mateix aquestes tres qualitats són difícils de cultivar però són les obligatòries per fer una prossecució continuada en allò que desitgem per a l'any nou.

Tinc proves evidents del que estic dient. Vegeu, si no, els top dels propòsits per l'any nou: 

Si no fos una tasca complicada...

1. Tothom parlaria aquell idioma pel qual fa l'esforç de veure pel·lícules en versió original (subtitulada, no cal anar de megacracks), o de llegir llibres o diaris en l'idioma original, o d'apuntar-se (fins i tot) a una acadèmia privada o, ja que estem en crisi, aprofitar el preu i el títol convalidat de les Escoles Oficials d'Idiomes (que ara hi ha bufetades per apuntar-se, si no em creieu, indagueu sobre el tema).

2. Tothom faria esport tres cops per setmana, que és el que recomanen els metges en general. I sí, la intenció, la gent ja la té, perquè està comprovat que les matriculacions després de Nadal augmenten en tots els centres gimnàstics, però al cap d'un mes o una mica més, en aquests llocs acaben quedant els quatre de sempre fins just després de Setmana Santa que torna ha haver una psicosi pel mateix tema. Ja se sap, la mona i l'estiu que ja està més a prop...

3. Tothom seria esvelt i no existirien les dietes miraculoses (i les no miraculoses, vaja). I és que jo em pregunto si no és més fàcil moderar-se amb el tema del menjar durant tot l'any que condemnar-se a patir gana durant dies o setmanes o mesos. I jo mateixa em contesto que no és tan fàcil perquè en aquest tema entren més factors que de vegades no són tan controlables com la simple força de voluntat. Me'n faig càrrec. 

4. Ningú fumaria. No calen els comentaris, oi?

5. ?????

Bé, ara mateix no se m'acudeix cap més, però de ben segur que vosaltres en teniu  algun de propi i personal en ment, veritat? Doncs si el teniu, ja podeu començar a mentalitzar-vos que sense aquelles tres qualitats que he anomenat abans tot quedarà en un desig que no haurà anat a enlloc més que a la vostra imaginació. Ep, i imaginar és una acte creatiu, divertit i entretingut, però és evident que li falta la gratificació d'haver aconseguit allò que un s'havia proposat. 

Jo també tinc el meu propòsit personal:  fa dies que imagino que tinc un bloc més elaborat i més atractiu visualment parlant, amb pestanyetes d'aquelles a la part de dalt, on parlaré de qui sóc, on podré recomanar llibres, on posaré no en tinc encara idea de què més, però vaja, que ara em toca agafar el bou per les banyes i, la part difícil,  posar fil a l'agulla. 

No tinc massa clar si me'n sortiré amb el meu propòsit personal. Us serà molt fàcil saber-ho: si el bloc continua igual, és que no. Si el trobeu modificat, hauré triomfat i estaré contenta com un gínjol pel resultat, sigui quin sigui. Potser el bloc quedarà com un xurro, però no passa res, el propòsit estarà complert i el bloc sempre el podré tornar a modificar, com que ja sabré fer-ho...

Atenció, però, per si de cas, que ningú es faci grans il·lusions que ja sabem què passa amb els punyeteros propòsits. Que no seria ni la primera ni l'última que no compleix, eh? Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra!

Esteu avisats!

De totes maneres, encara que no estigui a l'alçada de les vostres expectatives... us desitjo un feliç 2013, amb bons propòsits inclosos, per a tots!