"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 6 de gener de 2013

CULTURALMENT DISPERSA



Acabo de menjar un bombó per inspirar-me. Creieu que sóc una mica friqui? Ah, vaja, que això ho fa molt gent? Bé, doncs potser sí que no sóc allò que s'entén per una friqui. Ja ho veig i reconec que, la veritat, el tema em preocupa una mica. 

Fa dos dies vaig quedar amb unes amigues que em van posar al dia del què suposa ser culturalment dispersa que és l'eufemisme de friqui que s'ha començat a utilitzar d'un temps cap aquí i, francament, m'adono que em queda molt camí a recórrer. 

Entre les noves tecnologies i les noves tendències... em perdo una mica i, clar, jo que sempre he estat una mica obsessionada en el fet de trobar el meu lloc al món... ja em direu en quin punt estic, perquè, evidentment, és fàcil ser un friqui d'una tendència quan tens molt clar quina és la tendència que vols seguir. Però... i si no ho saps?

Crec que al meu anterior post he d'afegir un nou propòsit: el d'intentar ser una mica més culturalment dispersa per estar més al dia de l'actualitat cultural d'aquest país i de la resta de països (no voldria pas que ara unes fronteres tanquessin la meva apoteòsica entrada a aquest apassionant món) i definir una mica més el meu friquisme.




Per començar, potser estaria bé reflexionar sobre coses que he fet que em poden apropar a l'univers friqui i així m'animaré en adonar-me que el camí ja el vaig iniciar en algun moment, tot i que després potser me n'he desviat una mica.

A veure... 

Haver-me llegit l'Ulises de Joyce, amb els seus enigmes i trencaclosques, compta? 

Ser una fan absoluta del silenci? (puc passar-me tot el dia sense tele, ni ràdio, ni música i tan ampla).

Haver vist El sabor de las cerezas de Kiarostami? I Johnny cogió su fusil de Dalton Trumbo? (les dues em van colpir profundament. De fet, la segona la vaig veure amb 16 anys per primer cop perquè ens la va posar el professor d'història de l'institut i confesso que estic eternament temptada de passar-la als meus alumnes en una sessió de tutoria. Si no ho faig, és perquè penso que alguns pares se'm tirarien al coll i no me la puc jugar i menys tal i com estan les coses a la docència (ja ho sabeu, que ja us ho he explicat en altres post).

Parlar amb els animals? (amb el meu gat he tingut converses fins i tot existencials, el que m'ha d'aguantar, pobret).

Parlar amb els objectes? (ehem, sí, ja sé que és estrany, però sempre que pujo al cotxe li dic Bon dia! Com estàs avui, celet?. Vosaltres no ho feu?).

Ei, què són aquestes rialletes? 

Vaja, amb aquesta última sí que em trobeu friqui, oi?

Doncs perquè ho sapigueu, no és una qüestió tan frívola com sembla. I si no, espereu-vos a tenir el meu possible-futur-post sobre les meves converses amb els arbres i les pedres, flipareu!

No avanço res. Potser llavors sí que em trobareu culturalment dispersa, que és del que, en definitiva, es tracta. Ja m'ho direu, ja.




Per cert, la tria de gatets de color rosa a conjunt amb la tonalitat del bloc... impagable, oi que sí? És que no se m'escapa un detall!









14 comentaris:

  1. A veure, no confonguem. Ser friki és ser amant de la cultura alternativa, que et diguin Stark i pensis llop, que et diguin Lannister i pensis lleó. Que vegis un homenet ancià verd amb orelles de punxa amb una tassa de te a la mà i amb una llegenda que digui 'Te quiero' i et facis un tip de riure. Que la teva sèrie de capçalera sigui 'The Big Bang Theory' i entenguis el 85% de les bromes. Això és ser 'culturalment dispers', i tan dispers!

    Les coses que expliques tu només són de tia rara... però no em malinterpretis, tots ho som! Però a veure, qui no parla amb el seu gat, que aixequi la mà! Tu has aixecat la mà? No et crec! No només hi parlo sinó que li poso veu perquè parli ell! Si el meu gat fa posts i tot! Parlar amb els objectes? Naturalment. Jo quan baixo al menjador de l'empresa sempre saludo, encara que estigui completament buit. No parlo amb el cotxe perquè em fa més por que una pedregada. No he vist la peli que dius, però sí 'El sabor de la sandía'! No serà la mateixa? Vols que continuï? No cal, oi? Tots som rarets, si no seríem uns avorrits totals!

    ResponElimina
  2. Xexu:

    Jajaja... "El sabor de la sandía" no és la mateixa, però també l'he vist i és una paranoia total. Veig que estem al mateix bàndol dels "no-avorrits" o dels "tipus rars". :))

    Ara, amb el que em poses, ja veig que estic una mica lluny de ser una autèntica friqui, perquè a mi em diuen Stark i penso Trek, res d'un llop. Em diuen Lannister i no tinc ni idea de qui és. Veig un homenet ancià verd amb orelles de punxa i em poso molt contenta per haver trobat un follet del bosc i, si a sobre em diu "te quiero", penso que sóc la dona més afortunada del món. Ah, i sí, algun cop que per estar engripada m'he hagut de quedar a casa, he vist algun capítol de "The big bang theory", però ha estat per casualitat perquè al Plus la passen pel matí i m'ha enganxat esmorzant magdalenes amb llet i mel per combatre el gripassu, res de baixar-me-la per internet ni aquestes coses.

    Ehem, vaja, que molt friqui no sóc, no? Bé, res, imagino que ningú s'ha fet "culturalment dispers" d'un dia a un altre, oi? O potser sí, jajaja... la qüestió és que trobi en què vull ser culturalment dispersa, que m'agraden tantes coses, que no sé per on decantar-me. :))

    ResponElimina
  3. El Xexu t'ho ha explicat molt millor que jo! :) Si et diuen Lannister has de pensar "Un Lannister sempre paga els seus deutes" ;) Ja continuarem amb la xarrada! muaks!

    ResponElimina
  4. Nimue:

    Jo també pago els meus deutes, vols dir que sóc una Lannister? :))

    Ja veig que em queda molt camí per recórrer... i moltes xerradetes per ampliar més el meu coneixement "fiquístic". ;)

    ResponElimina
  5. Vine a ajudar-nos si us plau ..... que et trobem moltíssim a faltar! No ens agrada gens la nova!







    Torna...

    Salut, força i independència!
    ||*||

    Hashhhhhhhhhhhhhhhhhhhtaaaaaaaaag!!

    ResponElimina
  6. Anònim:

    És la vida. I s'ha d'agafar tal com raja.
    Fins avui aquest matí he mantingut l'esperança, però després... tot s'ha esvaït.
    Snif.

    ResponElimina
  7. He de dir que sentir-se friqui no trobo que sigui una cosa de la qual algú s'hagi d'amagar o avergonyir, sinó que jo diria que és més aviat la manera que té cascú d'expressar-se tal i com és.

    M'agradaria poder tenir alguna adreça de correu per poder comunicar-me amb tu, que se que ho vam parlar l'ultim dia de classe però amb totes les dedicatòries i els comiats se'ns va oblidar. Espero que hagis passat unes molt bones festes i que hagis començat aquest any 2013 amb un d'aquells somriures d'orella a orella que saps fer i amb energia per donar i per vendre.

    PD. La nota a l'agenda em va agradar molt!

    Petons i records,
    Laia

    ResponElimina
  8. Abans ningú volia ser friqui, i ara s'ha posat de moda i tothom ho vol ser, doncs no! no es tan fàcil!

    Parlar amb els objectes simplement pot ser que estiguis sonada, però cap problema jo et continuaré visitant el bloc igual ;)

    ResponElimina
  9. Laia:

    Suposo que cadascú a la seva manera pot arribar a ser friqui en algun moment de la vida. Potser ho hauríem d'anomenar "tenir personalitat" i saber el que t'agrada de debò. :)

    Desitjo que tu també hagis passat unes molt bones festes i espero que els Reis Mags t'hagin portat tot allò que somniaves. Un petó!

    (Pel correu... busca'm al twitter i et faig un privat)

    ResponElimina
  10. Pons007:

    Ahí l'has dao! És cert, abans ser un friqui estava mal vist i ara... tothom s'apunta al carro.

    De fet, la conversa que vaig tenir amb les meves amigues va començar amb una exaltació (per part d'elles) del món friqui i de seguida em vaig adonar que estava fora de tot allò que comentaven (bé, tot no, d'alguna cosa sí que sabia, eh? que jo també visc en aquest món).

    Suposo que sóc més aviat una persona "normal" però "sonada" o una "sonada" però "normal".

    Ara la qüestió és definir què és "normal" i què és "sonat", la línia és tan fina que ben aviat, sense ni adonar-te, acabes amb l'adjectiu "friqui" penjat al front. :))

    (no sóc friqui però estic sonada i continuaràs passant per casa meva??!! Yuuuuuuhhhhuuuuuuuuu!!!!)

    ResponElimina
  11. Amics, si haig de fer cas del que dieu, jo sóc molt friqui. Veig que la nostra Marion busca desesperadament una prova del seu friquisme, en canvi jo, que em pensava no ser-ho, si computa allò que faig quan no em veu ningú ja podeu posar la mà al foc que sóc el rei dels culturalment dispersos. El que passa és que jo creia que si en públic ho dissimulaves, no comptava.

    ResponElimina
  12. Cafè:

    Crec que si només coneixen el teu cas els del teu cercle íntim... pots estar tranquil. ;)

    Ara bé, pel que m'ha semblat més aviat diria que ets el rei dels "culturalment centrats en alguna cosa en concret", més que no pas un "culturalment dispers", oi?

    I penso que el teu cas no té massa solució, ehem, ehem. :))

    ResponElimina
  13. Ole per la Nimue! Viu dalt d'un arbre, però la tia no se'n perd ni una! Davant del seu magistral comentari, només li puc contestar: 's'acosta l'hivern'.

    ResponElimina
  14. Xexu:

    La Nimue és gran, molt gran!! :))

    ResponElimina