"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 13 de gener de 2013

QÜESTIÓ DE NASSOS


L'olfacte és el sentit de la memòria. Per això molts cops quan recordem alguna cosa del nostre passat l'associem amb alguna olor. Aquestes partícules emanades d'un cos o cosa ens  poden afectar agradablement, i llavors se'n diu aroma, o desagradablement, i ho anomenem pudor.

Cadascú té les seves olors particulars i segons siguin les seves associacions amb records bons o dolents, aquestes olors particulars es transformaran en aromes o pudors. Us en mostro uns quants exemples de l'exhaustiva investigació que he fet sobre aquest tema:

- L'aroma dels pastissos de poma, perquè els feia l'àvia especialment per a tu.
- La pudor del formatge Cabrales, perquè a la família agradava molt i tots s'entestaven a fer-te'n menjar mentre a tu et provocaven autèntiques basques.
- L'aroma del cafè dels diumenges pel matí, perquè sabies que tenies tot el dia lliure.
-La pudor del pollastre a la cassola, perquè ets vegetarià i no suportes ensumar els cadàvers.
- L'aroma de terra humida, perquè t'encanta jugar sota la pluja.
- La pudor de pins, perquè vas fer aquella excursió on et vas perdre i vas passar una nit sol i mort de por a la muntanya.
- L'aroma del paper d'un llibre nou, perquè col·lecciones llibres.
- La pudor de les granges de porcs, perquè la sofries cada agost quan estaves de vacances al poble familiar.
- L'aroma d'un ram de roses, perquè va ser el primer regal d'algú que et va estimar.

Tothom escull les aromes que li agraden i rebutja les pudors que el repugnen, però no és pas difícil adonar-se que no tothom coincideix en quines són les aromes i quines són les pudors i aquest fet només es pot explicar per una qüestió de nassos, i no em refereixo pas a la grandària, sinó a la capacitat olfactiva de percebre diferents olors, tant les bones com les insuportables. 

Una vegada vaig tenir un company de feina que era un noi molt treballador, maco, bona persona i agradable però m'era impossible passar més de dos minuts al seu costat perquè la seva olor corporal em tombava d'esquena. Era una pudor de suor i greix barrejats que em marejava com un xot, era insofrible. Recordo com pensava "pobret, ell tan maco, tan treballador, tan bona persona i tan agradable però amb aquesta olor corporal, com deia la meva àvia, no el casarem!".

I vaig estar pensant això fins que, al cap d'un temps, vaig conèixer la seva dona i els seus dos fills. Els nens són nens i fan olor de nens,  clar, però la seva dona... no entenia com podia aguantar allò. Però, quan ja portava cinc minuts parlant amb ella, vaig haver de posar una excusa per fugir del seu costat perquè necessitava urgentment una pinça pel nas: feia gairebé la mateixa pudor que ell!!! 

Amb raó s'hi va casar. Ella va identificar aquella olor corporal com una aroma familiar i jo... bé, per a mi allò era una pudor amb tots els ets i uts. No hi havia opció a un inequívoc. 

Clarament, a la vida, hi ha coses que són una simple qüestió de nassos.


6 comentaris:

  1. Sí, està molt clar que les olors són relatives a les persones, i més si van associades a records concrets. Una mateixa olor pot significar un món de diferència entre dues persones. I això que jo no tinc massa sentit de l'olfacte, he de dir.

    ResponElimina
  2. Xexu:

    Doncs no sabria dir-te si és millor no tenir massa sentit de l'olfacte, perquè jo, amb el nas potent que tinc... potser preferiria de vegades que no ho fos tant, jajaja...

    No, el cert és que a mi sí que m'agrada tenir aquest sentit desenvolupat. És una habilitat gratificant, sobretot a l'hora de relacionar certs olors amb els respectius records.

    ResponElimina
  3. Un somellier em va dir tot això, i més.

    ResponElimina
  4. Hola Josep:

    Benvingut al meu raconet blogaire!!!
    Sempre és una sorpresa molt agradable trobar comentaris de visites no esperades. :)
    Desitjo que t'hagi agradat el Gust de Maduixa. Fins aviat!!

    ResponElimina
  5. La majoria de vegades no deixe cap comentari, ni ací ni enlloc.
    M'agrada llegir blogs, són més honestos que les calúmnies d'opinió dels diaris.

    ResponElimina
  6. Josep:

    Ets ben lliure d'entrar, de sortir, de llegir, d'escriure, de llegir i escriure, de no entrar, de no llegir, de no escriure i d'entrar però no llegir ni escriure o llegir però no escriure.

    I jo, tenint en compte el teu avís dels no-comentaris, sóc lliure de sentir-me afalagada, ni que sigui un fet puntual, pel fet d'haver dit la teva en aquest post. :)

    ResponElimina