VULL SER EL MESSI!!

Vull ser el Messi!!

No, no només perquè és el millor jugador de futbol del món. No, ni tan sols perquè és el més ben pagat de tots.

Doncs no, no té res a veure ni amb els diners ni amb el prestigi, tot i que reconec que no faria fàstics a rebre una part dels diners que guanya ni a tenir una part del prestigi que té. (Vull especificar, però, que, posats a triar, preferiria ser prestigiosa en altres habilitats que no pas xutant pilotes. Qüestió de gustos).   

I sí, vull ser el Messi i l'autèntic motiu és perquè quan es lesiona, en dues setmanes ja torna a córrer pel camp de gespa i això sí que considero que és un autèntic luxe.

Porto més d'un mes lesionada: fisura al menisc dret i tendinitis rotuliana als dos genolls  produïdes per una sobrecàrrega i un excés d'impacte per l'exercici físic que practico habitualment. Tractament: un antiinflamatori potent i repòs absolut durant 3 setmanes.

Segur que si fos el Messi ja estaria recuperada perquè ell sí que pot estar tres setmanes de repòs absolut. Probablement deu tenir un equip de metges especialistes, de fisioterapeutes i d'osteòpates particulars que li fan el seguiment minut a minut de la lesió i li indiquen quins tractaments i quins exercicis de rehabilitació pot fer per millorar.

Potser fins i tot el venten una mica quan té calor i posaria la mà al foc que li deuen preparar uns batuts boníssims de fruites variades amb un còctel de vitamines i productes d'aquests que en diuen nutricionals, adequats per accelerar la recuperació del menisc i les ròtules que es veu que fan miracles en ossos i articulacions.

Però, a més, si després de dues (ja ni tan sols tres) setmanes, el dolor no li ha remès, l'infiltren amb plasma (no pas amb cortisona)  i a córrer de nou.

Com que no sóc el Messi, fa més de quatres setmanes que em vaig lesionar i no he fet repòs absolut perquè he hagut de treballar, conduir, comprar, cuinar, netejar i pujar escales sí o sí, així doncs, no és pas que continuï igual, sinó que el dolor ha empitjorat. I com que, a més,   m'he pres l'antiinflamatori potent que em van receptar, m'he tirat a l'aire l'estómac i ara també  m'haig de medicar per a la gastritis. Que bonic, oi?

Bé, també m'estic plantejant d'infiltrar-me, però, clar, amb cortisona, que la palla va cara i el plasma és només per als de l'elit. Refotudament és el que hi ha.

Si algú em veu de lluny (o de prop) caminant a zero per hora pel carrer i basculant el cos de  banda a banda, probablement pensarà o que camino fisurada o que camino inflamada o que camino escaldada, però vaja, que aquella habitual gracilitat de moviment que tenia (ehem) ha estat substituïda per les adolorides passes amb  bastó d'una iaia de 90 anys.

Enteneu ara el perquè vull ser el Messi?

PHOTOSHOPITZADES

L'altre dia tafanejava en un quiosc quan vaig veure una revista amb una foto de la Gwyneth Paltrow a la portada. Estava realment fantàstica, tant que fins i tot me la vaig mirar dos cops per assegurar-me que era ella.

Considero a la Paltrow una de les meves actrius preferides. Trobo que té tres qualitats que la fan molt especial: bellesa, naturalitat i elegància. Crec que ningú pot negar que és molt maca i el seu talent interpretatiu és basat en l'elegància natural innata que la diferencia de les altres actrius guapes de la seva edat.

Fins ara era la meva predilecta tenint en compte el rang d'edat a la qual la incloïa, però després d'haver vist el que s'evidencia en la imatge potser l'hauria de comparar amb altres actrius més jovenetes, ja que estava convençuda que aquesta actriu estava al voltant de la quarantena. Ara bé, el Photoshop fa miracles i la foto mostra una noia de com a molt vint-i-cinc anys, amb una pell blanca immaculada i sense ni una arruga per enlloc. 

És fàcil constatar que entre els programes de retocs fotogràfics i les aplicacions de filtres per a les fotos tipus Instagram, res és el que sembla. També és fàcil constatar la justificació que tothom li troba al tema: Si es pot millorar, per què no fer-ho? Només és una foto...

És possible que només sigui una foto, sí, és clar, però segueixo pensant que mostrar imatges de dones de més de quaranta anys amb aparença d'una de vint no afavoreix l'aprenentatge d'una sana autoacceptació de cap dona, ni jove ni gran.

Sembla que les dones en algunes qüestions no avancem i la Paltrow, tot i ser ben maca i ben elegant,  queda clar que tampoc ha aprés la lliçó.

EMMIRALLATS

Tinc sis nebots i dos més vénen de camí. En total seran quatre nenes i quatre nens igual  a vuit nebots. Déu n'hi do, oi?

Ahir vaig estar amb el més petit de tots, un nadó de cinc mesos, i em vaig adonar que una part del patiment que comporta el no saber quin futur li espera, ni a ell ni a cap dels altres set, desapareix en veure com són  i com es comporten els seus pares i, fins i tot, com són i com es comporten els seus avis.

El tarannà familiar es farà palès en tots vuit nebots, és inevitable. Hi ha una part de comportament que va inclòs en el codi genètic, però hi ha una part que és per simple observació i repetició d'hàbits, costums, valors i principis dels adults amb qui conviuen els infants. La meu rol de filla o de tieta i els deu anys d'experiència docent m'ho han demostrat diàriament: els testos s'assemblen a les olles. És un fet i quan menys ho esperes, amb el més petit dels detalls o aquell que et sembla que no tindrà cap mena d'importància,  ja has deixat impresa la teva petjada en alguna de les seves ments infantils o adolescents.

Som un mirall, n'hem de ser conscients tothora i no oblidar-ho mai.

A una de les nebodes li agrada molt escriure i per Sant Jordi va fer una narració pel concurs del col·legi. Els pares de la noia (té tretze anys) eren al repartiment dels premis i van sorprendre's en sentir i el tercer premi és per a Gust de Maduixa  que correspon a... i era per a la seva filla.

I jo, tota cofoia de tenir una neboda que despunta en el camí de les lletres. 

FUROR!
 (per escriure un llibre i explicar l'experiència maternal o paternal)

Com cada any, s'apropa Sant Jordi i la televisió, la ràdio i la premsa s'omplen d'anuncis per mostrar novetats editorials de tota mena als lectors de totes les edats. La tradició del llibre i la rosa  per Sant Jordi està molt arrelada a la nostra terra i segurament dimarts que ve totes les rambles, places i carrers dels pobles i de les ciutats catalanes estaran plenes de gent triant i remenant llibres per totes les parades muntades per les llibreries locals.

Una rosa i un llibre, una tradició molt bonica però, que ningú s'enganyi, una tradició que tampoc s'escapa de l'anhel d'extreure'n cert benefici econòmic per part dels que es dediquen al negoci dels llibres i de les flors.

Del negoci de les roses, o de les flors en general, no en parlaré, ja que el desconec completament. Del negoci de les editorials no cal saber-ne massa per endevinar com funciona. Però pels més despistats en el tema, només explicaré una realitat que m'ha semblat curiosa, si més no. Després, que cadascú pensi el que vulgui.

Aquests dies previs al Sant Jordi, m'ha sorprès descobrir l'autèntica proliferació esdevinguda en relativament poc temps de llibres escrits per personatges coneguts del món audiovisual, del món de les arts escèniques, del món de la moda, del món del paper couché i del món en general, perquè es veu que algun ull clínic del món editorial ha vist el filó en el fet que un conegut famós expliqui la seva experiència amb això de la maternitat o de la paternitat.

Doncs a aquesta innocent tendència per explicar amb una necessitat imperiosa què es sent quan ets pare o mare s'hi ha apuntat gent com l'excèntrica Bimba Bosé (Y de repente soy madre), o la pijíssima Carla Goyanes (Coaching para mamàs), o la televisiva Agnès Busquets (Mare en pràctiques), o el polifacètic Lluís Gavaldà (El pare que et va matricular), per citar-ne uns quants d'àmbits ben diversos.

Bé, com es pot comprovar, parlem d'escriptors de gran prestigi i solvència, amb una reconeguda trajectòria literària, que de ben segur deuen fer una reflexió filosòfica i mèdica sobre la petjada psiquico-física que deixa la maternitat o la paternitat en l'ésser humà.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!!

SÓC UNA ULISSES?

El divendres passat, sobre les dotze del migdia, va sonar el mòbil i en agafar-lo un "Buenos días, soy Marcos García y le llamo de la compañía de telecomunicaciones X". Jo vaig bufar i a continuació una veu masculina em va preguntar "¿Es usted la Sra. M, titular de la linea de ADSL del número 000000000?".

La primera reacció va ser fer com sempre, dir, abans que ell em digués res, "oiga, no me interesa, adiós" i penjar directament, ja que em faig un fart de rebre trucades de companyies de telefonia per ofertes comercials i com que no me'n crec ni una, doncs ja ni tan sols els deixo que m'expliquin cap sopar de duros.

Però just quan li anava a etzibar la frase socorreguda de sempre, em vaig adonar de dues coses: una, tenia la veu molt bonica i sense cap mena d'accent sud-americà (ep, no tinc pas res contra els sud-americans però tothom sap que si un sud-americà et truca i et pregunta pel teu nom perquè ell no el sap, és que té intenció de fer-te una oferta comercial de telefonia, és un fet).  I dues, em trucava de la companyia d'ADSL que tenia contractada, per això s'havia dirigit a mi amb el meu nom. Així doncs, el vaig deixar parlar.

Evidentment, era una oferta comercial. Aquella que en la mateixa factura tens fusionat l'ADSL, les trucades des del fix i les del mòbil i la connexió d'internet al mòbil.

La qüestió és que no tinc connexió d'internet al mòbil, no he sentit mai  la necessitat de tenir-ne i, a més, he sabut mantenir-me i no sucumbir a les pressions d'amics, familiars i companys de feina diversos perquè em posés el punyetero WhatsApp, al qual sembla que tot el món està enganxadíssim i a mi, sincerament, no m'ha convençut mai. Digues-me poc sociable, si ho creus així.

Doncs bé, tant de temps mantenint-me ferma amb el tema i el tal Marcos em va convèncer en només 10 minuts que vam estar parlant. Què us sembla? Horrorós, oi?

Realment no sé si pensar que va ser la seva veu, seductora però amb un to educat i seriós alhora, o si és que realment els números cantaven i, ves per on, em surt més a compte fusionar-ho tot i fer un max-mix amb les comunicacions casolanes, que no pas tenir només fix i ADSL per una banda i el mòbil per l'altra.

El Marcos té una veu realment bonica, d'aquelles que et fan volar la imaginació pensant qui hi ha a l'altre banda de l'auricular mentre hi vas parlant, però, a més, com a comercial ho va fer molt bé. Tant que, tot i deixar-me portar per aquell autèntic cant de sirena, vaig tenir un  moment de lucidesa i li vaig dir que l'oferta em semblava molt interessant, però que m'ho volia pensar.

Amb molta educació, amb calma i amb aquella veu seductora em va dir que no passava res, que ho entenia, que aprofités el cap de setmana per informar-me amb amics i coneguts i a la pàgina web sobre l'oferta i que, si em semblava bé, el dilluns em tornaria a trucar per veure què havia decidit. Ens vam acomiadar amb molta plasenteria.

La decisió ja està presa. Demà, quan em truqui, li faré repetir fil per randa tota la oferta per recrear-me una mica més en la seva veu, així el so d'aquella melodia seductora encara quedarà gravat una mica més a la meva ment.

El cert és que ara mateix em pregunto quants Ulisses masculins i quantes Ulisses femenines deuen haver darrera de la trucada d'una oferta comercial?

DIGNITAT

El passat 24 de març, el diari Ara publicava l'entrevista que cada diumenge fa el director, Carles Capdevila, a la periodista Ana Pastor.

La periodista té un prestigiós i reconegut trajecte professional en informació nacional i internacional, tot i que molta gent la va conèixer quan presentava Los desayunos de TVE i, sobretot, pel soroll fet via internet i xarxes socials a causa de la polèmica originada en relliscar-li el vel que portava mentre entrevistava el president iranià Mahmud Ahmadineyad o, també, per la rèplica feta al president d'Equador, Rafael Correa, quan va ser l'entrevistat qui li feia les preguntes a ella i qui, amb audàcia, l'anomenà Anita.

En aquesta mateixa entrevista, en Correa afirmava la parcialitat de la premsa per afavorir els interessos polítics i econòmics d'un país i la Pastor li ho rebatia puntualitzant que la premsa s'utilitzava com a intermediària entre els ciutadans i els governs i que, excepte algun cas esporàdic, els mitjans de comunicació eren professionals independents i imparcials.

Vuit mesos després, RTVE tornava a entrevistar el president Correa però la periodista ja no era l'Anita. De fet, ja feia gairebé tres mesos que no treballava per a la televisió pública espanyola. L'havien cessat del programa i, posteriorment, ella va decidir plegar de la cadena, bàsicament per les evidents desavinences amb el nou equip directiu nomenat pel partit del govern.

En l'entrevista que comentava a l'inici del post, el director del diari Ara, Carles Capdevila, li preguntava si es considerava una persona rebel. La Pastor deia que prefereix la paraula inconformisme a la rebel·lia  i afirmava que s'ha de fer un periodisme inconformista, crític i de contrapoder. Màximes que la van portar fins a l'acomiadament de RTVE però que l'han refermat com una de les abanderades del periodisme de qualitat, mantenint-se fidel a la seva dignitat i mostrant coratge per afrontar les conseqüències de les seves decisions.

No és estrany que, durant la segona entrevista feta per RTVE, el president d'Equador, recordant la primera entrevista que li havia fet l'Anita, en preguntar per ella a la nova entrevistadora i rebre per resposta un simple "ya no está", acabés per dir un irònic "¿no decía que había independencia en los medios?". *

Llàstima que la periodista novella de la cadena pública no va encertar a contestar-li res, encara li queda molt camí per recórrer i per aprendre. Tot i que, de fet, potser no té massa ganes de recórrer res ni d'aprendre res, però sí de mantenir el seu lloc de treball.

Ho comprenc, sí, però no ho comparteixo. Anomena-ho dignitat, si vols.

* 16 de novembre de 2012, Canal 24 de RTVE.

ELS LLIGAMS DE L'AMISTAT

Feia dies que volia trucar una amiga. Parlo d'una gran amiga a la qual no tinc l'oportunitat de veure amb la freqüència que voldria perquè viu molt lluny d'on visc jo. De totes maneres, mantenim viva la flama de l'amistat mitjançat les trucades telefòniques i el correu electrònic. Així doncs, amb ella, el temps i la distància no han guanyat aquella batalla d'on gairebé sempre en surten victoriosos: la de l'oblit.

Tal com dic, feia dies que volia trucar-la però no trobava el moment, quan hi pensava, m'era impossible fer-ho i quan podia fer-ho, no hi pensava. A la vida actual, tots tenim tantes coses al cap que fins i tot ens despistem de les coses més importants quan realment són les úniques que importen de debò.

El dia de Dijous Sant vaig pensar en ella un munt de cops durant la jornada, tants que aquesta vegada em va ser impossible despistar-me i no trucar-la. Així que cap el vespre, just en tornar-me a venir al cap el pensament, vaig marcar el seu número de telèfon. No me'l va agafar, cosa que no em va estranyar perquè, en no ser encara l'hora de sopar, ja imaginava que potser no hauria arribat a casa. 

Una estona després vaig rebre un sms on em deia que em trucaria d'aquí a uns dies perquè justament aquell dia s'havia mort el seu pare. Em vaig quedar de pedra. Sabia que el seu pare estava malalt i que això acabaria passant, però no imaginava que els seus crits silenciosos demanant ajuda en un moment de patiment com el que estava vivint, m'arribarien d'una manera tan clara durant tot aquell dia en forma de pensament- recordatori.

Suposo que l'amistat que sentim l'una per l'altra segueix mantenint els forts lligams forjats durant anys a base de respecte, de comprensió, de tolerància i d'estimació profunda. Així doncs, tot i que el temps transcorre sense aturador i tot i que la distància continua dificultant amb molts quilòmetres pel mig la nostra trobada, els sentiments són ben vius  per unir-nos quan sigui i allà on sigui. 

La meva amiga sap que el meu cor i la meva ànima estan ara mateix amb ella per donar-li suport i ànims en un moment tan dolorós com és la mort d'un pare.

                                                                                       Dedicat a la L.