EMMIRALLATS

Tinc sis nebots i dos més vénen de camí. En total seran quatre nenes i quatre nens igual  a vuit nebots. Déu n'hi do, oi?

Ahir vaig estar amb el més petit de tots, un nadó de cinc mesos, i em vaig adonar que una part del patiment que comporta el no saber quin futur li espera, ni a ell ni a cap dels altres set, desapareix en veure com són  i com es comporten els seus pares i, fins i tot, com són i com es comporten els seus avis.

El tarannà familiar es farà palès en tots vuit nebots, és inevitable. Hi ha una part de comportament que va inclòs en el codi genètic, però hi ha una part que és per simple observació i repetició d'hàbits, costums, valors i principis dels adults amb qui conviuen els infants. La meu rol de filla o de tieta i els deu anys d'experiència docent m'ho han demostrat diàriament: els testos s'assemblen a les olles. És un fet i quan menys ho esperes, amb el més petit dels detalls o aquell que et sembla que no tindrà cap mena d'importància,  ja has deixat impresa la teva petjada en alguna de les seves ments infantils o adolescents.

Som un mirall, n'hem de ser conscients tothora i no oblidar-ho mai.

A una de les nebodes li agrada molt escriure i per Sant Jordi va fer una narració pel concurs del col·legi. Els pares de la noia (té tretze anys) eren al repartiment dels premis i van sorprendre's en sentir i el tercer premi és per a Gust de Maduixa  que correspon a... i era per a la seva filla.

I jo, tota cofoia de tenir una neboda que despunta en el camí de les lletres. 

FUROR!
 (per escriure un llibre i explicar l'experiència maternal o paternal)

Com cada any, s'apropa Sant Jordi i la televisió, la ràdio i la premsa s'omplen d'anuncis per mostrar novetats editorials de tota mena als lectors de totes les edats. La tradició del llibre i la rosa  per Sant Jordi està molt arrelada a la nostra terra i segurament dimarts que ve totes les rambles, places i carrers dels pobles i de les ciutats catalanes estaran plenes de gent triant i remenant llibres per totes les parades muntades per les llibreries locals.

Una rosa i un llibre, una tradició molt bonica però, que ningú s'enganyi, una tradició que tampoc s'escapa de l'anhel d'extreure'n cert benefici econòmic per part dels que es dediquen al negoci dels llibres i de les flors.

Del negoci de les roses, o de les flors en general, no en parlaré, ja que el desconec completament. Del negoci de les editorials no cal saber-ne massa per endevinar com funciona. Però pels més despistats en el tema, només explicaré una realitat que m'ha semblat curiosa, si més no. Després, que cadascú pensi el que vulgui.

Aquests dies previs al Sant Jordi, m'ha sorprès descobrir l'autèntica proliferació esdevinguda en relativament poc temps de llibres escrits per personatges coneguts del món audiovisual, del món de les arts escèniques, del món de la moda, del món del paper couché i del món en general, perquè es veu que algun ull clínic del món editorial ha vist el filó en el fet que un conegut famós expliqui la seva experiència amb això de la maternitat o de la paternitat.

Doncs a aquesta innocent tendència per explicar amb una necessitat imperiosa què es sent quan ets pare o mare s'hi ha apuntat gent com l'excèntrica Bimba Bosé (Y de repente soy madre), o la pijíssima Carla Goyanes (Coaching para mamàs), o la televisiva Agnès Busquets (Mare en pràctiques), o el polifacètic Lluís Gavaldà (El pare que et va matricular), per citar-ne uns quants d'àmbits ben diversos.

Bé, com es pot comprovar, parlem d'escriptors de gran prestigi i solvència, amb una reconeguda trajectòria literària, que de ben segur deuen fer una reflexió filosòfica i mèdica sobre la petjada psiquico-física que deixa la maternitat o la paternitat en l'ésser humà.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!!

SÓC UNA ULISSES?

El divendres passat, sobre les dotze del migdia, va sonar el mòbil i en agafar-lo un "Buenos días, soy Marcos García y le llamo de la compañía de telecomunicaciones X". Jo vaig bufar i a continuació una veu masculina em va preguntar "¿Es usted la Sra. M, titular de la linea de ADSL del número 000000000?".

La primera reacció va ser fer com sempre, dir, abans que ell em digués res, "oiga, no me interesa, adiós" i penjar directament, ja que em faig un fart de rebre trucades de companyies de telefonia per ofertes comercials i com que no me'n crec ni una, doncs ja ni tan sols els deixo que m'expliquin cap sopar de duros.

Però just quan li anava a etzibar la frase socorreguda de sempre, em vaig adonar de dues coses: una, tenia la veu molt bonica i sense cap mena d'accent sud-americà (ep, no tinc pas res contra els sud-americans però tothom sap que si un sud-americà et truca i et pregunta pel teu nom perquè ell no el sap, és que té intenció de fer-te una oferta comercial de telefonia, és un fet).  I dues, em trucava de la companyia d'ADSL que tenia contractada, per això s'havia dirigit a mi amb el meu nom. Així doncs, el vaig deixar parlar.

Evidentment, era una oferta comercial. Aquella que en la mateixa factura tens fusionat l'ADSL, les trucades des del fix i les del mòbil i la connexió d'internet al mòbil.

La qüestió és que no tinc connexió d'internet al mòbil, no he sentit mai  la necessitat de tenir-ne i, a més, he sabut mantenir-me i no sucumbir a les pressions d'amics, familiars i companys de feina diversos perquè em posés el punyetero WhatsApp, al qual sembla que tot el món està enganxadíssim i a mi, sincerament, no m'ha convençut mai. Digues-me poc sociable, si ho creus així.

Doncs bé, tant de temps mantenint-me ferma amb el tema i el tal Marcos em va convèncer en només 10 minuts que vam estar parlant. Què us sembla? Horrorós, oi?

Realment no sé si pensar que va ser la seva veu, seductora però amb un to educat i seriós alhora, o si és que realment els números cantaven i, ves per on, em surt més a compte fusionar-ho tot i fer un max-mix amb les comunicacions casolanes, que no pas tenir només fix i ADSL per una banda i el mòbil per l'altra.

El Marcos té una veu realment bonica, d'aquelles que et fan volar la imaginació pensant qui hi ha a l'altre banda de l'auricular mentre hi vas parlant, però, a més, com a comercial ho va fer molt bé. Tant que, tot i deixar-me portar per aquell autèntic cant de sirena, vaig tenir un  moment de lucidesa i li vaig dir que l'oferta em semblava molt interessant, però que m'ho volia pensar.

Amb molta educació, amb calma i amb aquella veu seductora em va dir que no passava res, que ho entenia, que aprofités el cap de setmana per informar-me amb amics i coneguts i a la pàgina web sobre l'oferta i que, si em semblava bé, el dilluns em tornaria a trucar per veure què havia decidit. Ens vam acomiadar amb molta plasenteria.

La decisió ja està presa. Demà, quan em truqui, li faré repetir fil per randa tota la oferta per recrear-me una mica més en la seva veu, així el so d'aquella melodia seductora encara quedarà gravat una mica més a la meva ment.

El cert és que ara mateix em pregunto quants Ulisses masculins i quantes Ulisses femenines deuen haver darrera de la trucada d'una oferta comercial?

DIGNITAT

El passat 24 de març, el diari Ara publicava l'entrevista que cada diumenge fa el director, Carles Capdevila, a la periodista Ana Pastor.

La periodista té un prestigiós i reconegut trajecte professional en informació nacional i internacional, tot i que molta gent la va conèixer quan presentava Los desayunos de TVE i, sobretot, pel soroll fet via internet i xarxes socials a causa de la polèmica originada en relliscar-li el vel que portava mentre entrevistava el president iranià Mahmud Ahmadineyad o, també, per la rèplica feta al president d'Equador, Rafael Correa, quan va ser l'entrevistat qui li feia les preguntes a ella i qui, amb audàcia, l'anomenà Anita.

En aquesta mateixa entrevista, en Correa afirmava la parcialitat de la premsa per afavorir els interessos polítics i econòmics d'un país i la Pastor li ho rebatia puntualitzant que la premsa s'utilitzava com a intermediària entre els ciutadans i els governs i que, excepte algun cas esporàdic, els mitjans de comunicació eren professionals independents i imparcials.

Vuit mesos després, RTVE tornava a entrevistar el president Correa però la periodista ja no era l'Anita. De fet, ja feia gairebé tres mesos que no treballava per a la televisió pública espanyola. L'havien cessat del programa i, posteriorment, ella va decidir plegar de la cadena, bàsicament per les evidents desavinences amb el nou equip directiu nomenat pel partit del govern.

En l'entrevista que comentava a l'inici del post, el director del diari Ara, Carles Capdevila, li preguntava si es considerava una persona rebel. La Pastor deia que prefereix la paraula inconformisme a la rebel·lia  i afirmava que s'ha de fer un periodisme inconformista, crític i de contrapoder. Màximes que la van portar fins a l'acomiadament de RTVE però que l'han refermat com una de les abanderades del periodisme de qualitat, mantenint-se fidel a la seva dignitat i mostrant coratge per afrontar les conseqüències de les seves decisions.

No és estrany que, durant la segona entrevista feta per RTVE, el president d'Equador, recordant la primera entrevista que li havia fet l'Anita, en preguntar per ella a la nova entrevistadora i rebre per resposta un simple "ya no está", acabés per dir un irònic "¿no decía que había independencia en los medios?". *

Llàstima que la periodista novella de la cadena pública no va encertar a contestar-li res, encara li queda molt camí per recórrer i per aprendre. Tot i que, de fet, potser no té massa ganes de recórrer res ni d'aprendre res, però sí de mantenir el seu lloc de treball.

Ho comprenc, sí, però no ho comparteixo. Anomena-ho dignitat, si vols.

* 16 de novembre de 2012, Canal 24 de RTVE.