MIRACLE DE DESAMOR

Va ser tan de sobte que ningú s'adonà que la  Lluna ja no tenia els ulls de color mel. Els cops de puny, les empentes i les paraules brutes de l'home-llop li havien tornat els ulls de color violeta. Ara ja només recordava el dia que ell l’havia marcada per sempre, fins fer-la sagnar, amb l’anell d'or. Aquell casori ritual va fer plorar la seva mare quan la veié eixugant-se l’ànima en signar el paper amb olor a encens.

L’embranzida fàl·lica va esquinçar-li, nit rera nit, la dignitat concebuda abans de la toia de gessamins. Va parir amb el dolor i el crit cinc fills que la van devorar per dins, transformant-li les submises entranyes en un  pou sec de desig.

La Lluna es va mirar les nafres que tenyien la seva pell d'ivori  per darrera vegada, la nit abans del miracle. L'home-llop esbufegava amb pudor agra al seu damunt quan ella va perdre l'enteniment per sempre. Embolicada amb el llençol de cintura avall i amb les seves sines plenes de ferides, va anar a mirar-se a l’aigua sabonosa de rentar plats. Allà mateix va descobrir-se els nous ulls  de color violeta. Un violeta vellutat i tendre que traspassava l'essència del seu cos i la va fer sentir sorprenentment forta.     

L'home-llop va trobar-la a la cuina i va veure que els blaus, les cicatrius i els bonys li havien desaparegut del cos. Aleshores va mirar-li els ulls i en veure'ls d'aquell color tan especial,  taumatúrgic, una sotragada va ofegar-li el pit. El penediment, però,  no va durar gaire perquè la fredor d'esperit feia anys que l’havia corcat per dins.

En veure'l enfront seu, la Lluna va omplir el cel de colors violats i, signant un pacte amb la seva ànima, va desaparèixer com un miratge enmig l’escuma de rentar els plats, desempallegant-se per sempre de l'anell d'or que la sotmetia a la voluntat de l'home-llop i esdevenint, així,  un ésser nou i lliure en una altra dimensió.

Allí on no existien ni els llops ni els homes, només els àngels de l'esperança.