"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 3 de febrer del 2013

MENTS DUBTOSAMENT 
PRODIGIOSES 




En Tonet, en Lluïset i en Xavito són tres antics amics que es coneixen des de l'infància i que van compartir junts estudis de secundària a l'institut del poble. Avui en dia són adults fets i drets i ja no es veuen mai, si no és que es troben pel carrer per una coincidència involuntària.

Els tres compartien una bona amistat plena de complicitats típiques de l'edat, però, a més, compartien el fet de tenir una intel·ligència per sobre de la mitjana habitual de la resta dels mortals, de tal manera que els permetia aprovar les assignatures amb excel·lents sense la necessitat d'obrir un llibre, cosa que, evidentment, als seus professors emprenyava molt, entre d'altres coses perquè adoptaven un posat desafiant i arrogant i, fins i tot, un punt desagradable.

La resta de companys els veneraven per l'esperit contestatari i rebel que mostraven envers les directrius imposades per la societat i per la genialitat que traspuaven amb les ocurrents reflexions sobre l'existència vital humana. Observar-los i escoltar-los era transgressor i divertit i ben aviat es van convertir en els líders de l'institut fins que, mica a mica, les coses van anar canviant per als tres.

En Tonet era fill de dos intel·lectuals i li permetien totes les excentricitats que ell desitgés. Va ser el primer a deixar d'anar a classe i ni tan sols es va treure el títol de secundària. Va canviar els llibres pel misticisme,  les energies espirituals i els missatges del més enllà i va començar a predicar amb una colla de gent que el seguia fidelment.

Avui en dia en Ton és d'aquells individus que fan canviar de vorera per no creuar-se'ls perquè no és massa clar saber si és Llucifer o Nosferatu. És ben fàcil adonar-se que aquella intel·ligència privilegiada s'ha transformat en autèntica bogeria i només cal mirar-li els ulls per adonar-se'n que no hi toca massa.

En Xavito tenia el do de la simpatia combinat amb un caràcter competitiu innat. Era molt llest i, tot i fer moltes campanes,  les notes altes sempre apareixien al seu butlletí. Com que era de família humil i sabia que ningú el col·locaria a cap lloc privilegiat, va triar una carrera d'aquelles que es deia que tenien sortida, Economia, per assegurar-se feina en acabar-la. La carrera el va avorrir mortalment i es saltava classes per no deprimir-se més del que es deprimia escoltant les bases del capitalisme i de l'economia mundial. Tot i això, se la va treure i va acabar amb el títol a la mà.

El títol d'economista i el tarannà trempat i tot terreny del Xavi van fer que acabés amb un càrrec de director executiu d'una important multinacional. Hi va aguantar 10 anys fins que, cansat de doblegar-se davant aquella màquina de fer diners i d'anar tan en contra dels seus principis i valors,  va començar a aparèixer a la feina sense corbata i sense afaitar com a reflex del seu conflicte interior. 

La indemnització li va permetre posar les quatre coses importants en una maleta i marxar cap a algun país asiàtic, on sobreviu fent esporàdicament de guia turístic, deixant família, amics i passat per sempre més. 

D'en Lluïset deien que era el més exòtic dels tres perquè tenia la doble nacionalitat: l'espanyola i l'anglesa. Ja de ben jove mostrava un dolor existencial profund, fruit de la mort d'un germà bessó als 13 anys. Compartia campanes amb els seus tres amics, però ell sempre aprofitava aquestes estones per fumar-se algun porro i beure alguna cervesa. S'hauria d'haver tret el títol amb una matrícula d'honor, però l'institut no li va voler atorgar perquè havia produït més d'un acte vandàlic a les instal·lacions: trencar els vidres del gimnàs, ratllar les parets amb blasfèmies, entrar a les classes drogat i embriac...

Era el millor de tots en les assignatures de matemàtiques i de físiques i, animat i reptat pel professor de ciències, es va matricular a Físiques pensant que seria bufar i fer ampolles. Només arribar els primers exàmens va punxar i, per suportar el fracàs no esperat, s'anestesiava amb dosis elevades d'alcohol que acompanyava amb drogues de la més diversa tipologia.

Va llençar la tovallola amb el tema dels estudis, però davant la família continuava fent que estudiava perquè això li permetia utilitzar els diners familiars destinats a les matrícules per comprar aquelles substàncies que l'ajudaven a aturar el torrent continu de pensaments negatius. Reflexions existencials d'una profunditat extraordinària però que el turmentaven a tothora.

Quan el seu pare ho va saber, el va ingressar en una clínica de desintoxicació i, en sortir, aprofitant les influències que tenia per ser un important polític, el va col·locar a un peatge de l'autopista. Havia de ser una feina temporal, fins que decidís cap a on tirar per començar de nou, però el cert és que en Lluís, després de força anys de feina repetitiva i monòtona, encara hi treballa i no té cap intenció de deixar-ho. Diu que el flux continuat de cotxes passant per davant de la seva cabina li distreu la ment de l'addicció a l'autodestrucció i, amb això, ja en té prou. No és feliç, clar, però es conforma.

10 comentaris:

  1. Caram. Molt bé els anaven les coses, però han acabat tots tres força malament. Sense esforç, ja se sap, no es va enlloc.

    ResponElimina
  2. Xexu:


    Volia mostrar tres casos d'inadaptats a la societat perquè de ben segur que tots en coneixem algun cas.

    La intel·ligència sense control no serveix per a res.

    ResponElimina
  3. Josep:

    Venint d'un agent revulsiu com tu, em sento afalagada.

    Un petó d'agraïment.

    ResponElimina
  4. Ja que insisteixes, et contestaré:

    Tot i provocar força, per ara et mantinc a la categoria de la V, ben majúscula, com et deia, però simplement V.

    Per passar a la categoria de la P, l'hauries de fer molt grossa, cosa que no descarto perquè estic convençuda que n'ets del tot ben capaç i, a més, la línia que separa la V de la P de vegades és molt fina i fàcil de traspassar.

    Clar, per ara encara no t'ho he vist fer. I, ben pensat, potser és millor així perquè no voldria pas acabar marejada al lavabo, ja m'entens, que sóc molt finolis i de bones maneres.

    I doncs, què esperaves? Una hippiosa-post-punky-que-passa-de-tot?

    I ara!!



    ResponElimina
  5. La vida que ens ha tocat penalitza els qui surten del ramat. Cony!, m'ha sortit un rodolí!

    ResponElimina
  6. Cafè:

    Si sortíssim del ramat una mica més sovint, aniria millor aquesta punyetera societat.

    Llàstima que la por i la comoditat guanyen la batalla.

    ResponElimina