"El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis." ELEANOR ROOSVELT







diumenge, 23 de desembre del 2012

CRÒNICA D'UNA PROFESSORA AGRAÏDA (i superada per una situació que no esperava):



De vegades la vida té girs inesperats plens de sorpreses i aquesta setmana n'és un clar exemple ja que per a mi va començar amb aires de tristor, d'inquietud i d'incertesa i, en canvi,  ha acabat plena d'alegria, de joia i de felicitat. 

Els que em seguiu en aquest bloc ja sabeu que estic cobrint una substitució en el món de la docència i el dijous s'acabava perquè la titular s'incorporava a la plaça l'últim dia de la primera avaluació, el dia 21 de desembre. Per tant, inquietud perquè jo no cobraria  les vacances, incertesa perquè  me n'anava de pet a l'atur sense saber quan tornaria a tenir feina i tristor perquè havia de deixar un centre, uns companys i uns alumnes als quals ja havia agafat molta estima i afecte.

Sóc tutora i a l'última sessió de tutoria els meus alumnes em van fer uns presents que em van emocionar moltíssim: van emmarcar una foto que ens vam fer tot el grup un dia al pati, em van regalar una polsera que ja porto posada (i no em penso treure ni que em matin) i em van escriure unes línies d'agraïment molt emotives signades per tots ells on, a més, em donaven suport per a la situació laboral que m'ha tocat viure.

Algun alumne va dir "ara es posarà a plorar", però no, vaig fer el cor fort i no ho vaig fer, tot i sentir un immens sentiment d'alegria, de felicitat, de plenitud i d'emocions molt positives que em van fer posar una mica (ehem, o molt) toveta.

L'endemà era el meu últim dia a l'institut, però a primera hora el director ja em va avisar d'una bona nova: la titular de la plaça havia allargat la baixa fins després de Reis, així que als sentiments de joia del dia anterior vaig afegir-hi l'alegria de saber que cobraria les vacances de Nadal. Era fantàstic!

El dia 21 al centre es van fer les activitats alternatives que hi havia programades: entregar les notes als alumnes, visionar una pel·lícula per reflexionar sobre els principis i els valors personals, una xocolatada feta pels de 4t de l'ESO per guanyar diners destinats al viatge de fi d'etapa, un concert i un ball organitzat des de l'àmbit de música on ballaven, cantaven i interpretaven alguns alumnes i un pica-pica de fi de festa.

Durant tot el matí vaig rebre moltes mostres d'afecte i de suport per part de molts alumnes,  però també dels meus companys de feina, que han estat sempre al meu costat comprenent la situació laboral que pateixo. Sort n'he tingut de tenir-los a ells per poder compartir alegries i les "no-tan-alegries" de la feina, que els adolescents no sempre són fàcils, què us pensàveu, doncs?


Vaig rebre encara algun regalet més i més línies signades per altres alumnes i, fins i tot, em van dedicar alguna cançó del concert que ens van oferir. Jo gairebé levitava plena d'emocions a flor de pell entre presents,  floretes, abraçades, magarrufes i petons que em feien sentir la professora-dona més feliç del món de tanta alegria que em bullia per dins. Us ben asseguro que no donava a bast per agrair tot el que estava rebent en dosi extra i sense preparació prèvia, directe a la vena, però això sí, jo continuava fent el cor fort, aguantant el tipus,  rient i somrient amb tothom i gaudint del moment al màxim perquè aquestes coses no passen cada dia fins que...

...fins que després d'haver-me acomiadat de tothom, vaig pujar al cotxe i quan ja portava uns cinc kilòmetres conduint...

...vaig haver de parar el cotxe i sortir de la carretera perquè les llàgrimes contingudes durant tot el matí van començar a vessar des del fons de la meva ànima, sabedora de com arribaré a trobar a faltar la feina, el centre, els companys que m'han acollit tan bé i els  meus alumnes estimats que, per sorpresa meva, han sabut estimar-me i valorar-me tant en tan poc temps.

La docència és dura, sí, és cert, ja he dit que no és fàcil bregar amb l'adolescència, però la ironia és que quan arriba la gratificació, aquesta és de tal immensitat  que, evidentment, compensa tot i cada un dels mals moments que s'hagin pogut tenir en qualsevol instant: una mirada dolça, un somriure franc, unes paraules boniques, una abraçada sincera... i tot s'encarrila cap a alguna cosa molt millor que la que hi havia, no hi ha més secret.


El millor regal d'aquest Nadal ha estat, sens dubte, la comprensió, l'estima i el suport que he rebut aquesta setmana per part dels meus companys i dels meus alumnes. Crec que no cal que demani res més als Reis d'Orient perquè a mi ja m'han portat el millor de tot allò que es pot desitjar.

4 comentaris:

  1. Ja sabia jo que això de fer-te la dura i no plorar no anava enlloc. Al fina vas caure, però qui no ho hagués fet! La part important és que rebre tantes mostres d'afecte només vol dir que has fet la feina ben feta, i sent propera, receptiva i agradable, les coses que valoren tan companys com alumnes. Vaja, que deus ser una bona mestra, aquestes són les proves que es necessiten per demostrar-ho.

    ResponElimina
  2. Xexu:

    Doncs sí, Xexu, vaig aguantar tot el que vaig poder però més tard o més d'hora les emocions contingudes acaben sortint per algun lloc. I és que va ser un matí tan bonic i tan especial... m'emporto un gran record de tot plegat.

    Bona mestra? El cert és que intento ensenyar d'una manera coherent amb el meu caràcter i sempre busco la part més positiva de tot el que m'envolta. Suposo que sóc molt receptiva, això em fa ser més propera, i l'amabilitat... mira, em van educar així.

    Ep, però no t'emportis una imatge bucòlica de la profe Marion, que quan és necessari també sóc ferma i inflexible i fins i tot, alguna vegada (per sort no massa), confesso haver perdut els nervis, perquè no t'imagines fins a quin punt els alumnes poden estirar la corda, aix... Te'n podria explicar de tots els colors!

    Espero que hagis disfrutat d'aquests dies nadalencs, amb família i amb bona companyia. Un petó!

    ResponElimina
  3. Ho sabia! Sabia que haviam arribat més enllà de les abraçades, les cartes, els somriures i tot, una llagrimeta que altre en honor nostre. M'ha encantat moltíssim tenir la oportunitat de conèixer-te, i poder dir que ets genial, de veritat. Moltes gràcies per totes les classes i xerrades!

    A veure si amb el sobrenom de lima_cereza te'n recordes una micona de mi. És el meu usuari de Series.ly i em vas fer notar que t'agrada, espero doncs que te'n recordis. PD: M'esperava un altre final per "Tirant lo blanc". Quin xasquillo...

    Bones festes de Nadal!

    ResponElimina
  4. Lima_cereza:

    Llima i cirera, quina combinació més bona!! M'encanta!

    I com oblidar-me? Hi ha coses que, per sort, no s'obliden mai i queden per sempre. :))

    El món dóna moltes voltes... qui sap si tornarem a trobar-nos quan hagis triomfat en allò que decideixis triar? Potser fins i tot abans... qui sap?

    Molt bona sort!!!

    ResponElimina